10

Per fi veu algú que s’acosta per la carretera.

Els primers a arribar són els bombers. Les llums vermelles, grogues i blanques atorguen a la boira una grandiloqüència teatral. El camió omple tota la carretera. La primera persona que se li acosta és un home que du un casc groc i ratlles fluorescents a l’uniforme.

—Hola, em dic Jordi, soc bomber. Som aquí per ajudar-la. —Parla cridant i doblegant el cos per veure-la, aturat davant del vehicle.

—Han trigat molt —fa ella.

—Hem vingut així que hem pogut, cregui’m. Ara l’ajudarem, d’acord? —Transmet una seguretat instantània.

És un home gros, fort, potser jove —fa de mal dir, tan tapat—, que parla amb aquest to de veu paternal que fan servir els qui treballen amb víctimes. Deu haver-ne vist de tots colors.

—D’acord.

Hi ha més homes fluorescents al voltant del cotxe. No veu què fan. Han obert la tapa del motor. Remenen alguna cosa a la porta del maleter.

Arriben més vehicles. Una ambulància. Els mossos d’esquadra. Ara hi ha un munt de gent amunt i avall. Sent veus esparses, filagarses de converses. Diuen coses que no entén. També veu persones esbiaixades: els peus, una mà, el casc. Prem el botó per abaixar la finestreta del copilot, però el mecanisme no l’obeeix. Deuen haver-li desconnectat la bateria.

Clava un parell de cops al vidre, perquè algú l’escolti, perquè li facin cas.

Li contesta el bomber Jordi des del darrere. El veu d’esquitllada pel mirall retrovisor.

—No pateixi, que estem amb vostè. Ara mateix la traurem d’aquí, Reina. El seu nom és Reina?

Li confirma que ho és.

—Vaja, quin nom més original —diu ell, en un to que no és ni d’alegria ni de broma. Sens dubte, és un home ensinistrat per fer la seva feina—. Viatjava sola, oi? No hi ha ningú més, al vehicle?

Ella diu que no. Tota sola. No hauria d’haver vingut.

Ara el bomber Jordi li explica què faran. Cal que estigui tranquil·la. L’ambulància ja és aquí, aviat la veurà un tècnic sanitari. Ella prova de girar-se per mirar-lo, però ell l’hi impedeix amb una ordre imperativa:

—No es mogui. Quedi’s al seient, tal com està. De seguida la traurem del cotxe, però ens haurà d’ajudar una mica, d’acord?

No sap si hi està d’acord. Però diu que sí, d’acord, el que ell li mani. El veu somriure pel retrovisor i pensa: «Aquest home té un control absolut».

Sent trencadissa de vidres. El soroll d’alguna maquinària. Petjades. Sirenes. Veus. «Òndia! Havies vist mai un cabirol tan gros?», diu una veu, al darrere. I una altra que pregunta: «Vols dir que és un cabirol? A mi em sembla un cérvol». I una tercera: «Aquest animal està patint, necessitem un veterinari». «Li surt sang per les orelles». «Ja hem avisat els de l’Àrea de Recursos Operatius». «Truqueu al sergent, per si l’haguéssim de matar».

Pel retrovisor veu com enretiren la porta del maleter com qui obre una llauna. Ho veu i ho nota, perquè el cotxe ofereix alguna resistència, com si no volgués que el desballestessin. I ara veu el bomber Jordi que s’apropa, obrint-se camí no sap com. I es gira. I tant que es gira! Es troba perfectament. Només té un cop a l’espatlla. Pot caminar, pot anar a quatre grapes, pot prendre decisions.

—No es mogui, Reina! —fa ell.

Però és tard. La Reina s’ha tret el cinturó i espera que el bomber l’ajudi per sortir per ella mateixa d’aquesta gàbia on fa massa estona que està atrapada.

—Em trobo bé —el tranquil·litza, mentre troba per fi la seva bossa sota el seient i l’agafa, tot esperant que ell enretiri el respatller i li aplani el camí. És fàcil sortir d’un cotxe pel maleter, pensa, mentre posa un peu sobre l’asfalt moll i pren consciència per primer cop del que ha passat, en conjunt, com si fins ara no ho hagués sabut.

Hi ha mossos i bombers pertot arreu. Cons, llums que giren, balises. El seu cotxe és en un costat, molt enfilat al talús, en un equilibri difícil. Uns quants metres enrere, potser trenta, hi ha un senyal de trànsit escapçat. La part que falta no sap on és. I una mica més enllà hi ha un animal ajagut de costat sobre la ratlla contínua de la carretera. Un mosso d’esquadra fa fotos a tot.

Els tècnics sanitaris arriben corrents amb una llitera.

—Estic bé —diu ella—. Només tinc un cop aquí. —S’assenyala l’espatlla esquerra.

—Ha sortit pels seus propis mitjans —explica el Jordi, no sap si satisfet. I li posa la mà al canell i li pregunta, proper—: Com se sent, ara que està dreta?

Contacte corporal. Somriure gens forçat. To de veu tranquil·litzador. Un deu.

Diu que se sent bé. Vistes les circumstàncies, aclareix. Encara està una mica espantada.

Els sanitaris li demanen que els acompanyi. Li faran un reconeixement. Aquí mateix, a l’ambulància.

—Amb quin animal he topat? —pregunta la Reina.

—Un cérvol —respon el Jordi.

—El puc veure?

—No és bona idea. Està molt malferit.

—Igualment, voldria veure’l.

—D’acord, farem un tracte —diu ell, magnànim—. Primer el reconeixement mèdic, després el cérvol, sí?

D’acord. Aquest home és bon negociador.

Un cop a l’ambulància, on també puja pel seu propi peu, li miren les constants vitals. Els costa trobar-li el pols. Cap fractura. Una contusió al costat esquerre. No requereix immobilització. Li administren un analgèsic. Li posaran un collarí per traslladar-la a l’hospital de Tremp, on li faran les proves pertinents.

—A l’hospital de Tremp? Per què? —pregunta ella, que el que vol és no allargar-ho més.

Li diuen que allà podran fer-li un reconeixement més exhaustiu. Que potser la tindran unes hores en observació, si ho creuen necessari. És el que se sol fer.

A la Reina no li agrada fer les coses que se solen fer.

—Em trobo bé. No necessito hospitals —diu—. Només reposar una mica. Dormir en un lloc tranquil. Trucar a casa.

Li ofereixen un mòbil per telefonar. Li recomanen que ho faci.

—Després, gràcies —diu ella.

Li demanen dades, detalls. Tothom s’acosta a ella amb un paper i un bolígraf. Segon cognom. Número del document d’identitat. Nom de l’empresa amb qui té assegurat el vehicle. Un telèfon per si de cas. Contesta a tot, sense errors ni vacil·lacions. El bomber Jordi li diu que mai no havia vist una dona tan sencera. Que ni tan sols ha plorat. Ella podria dir-li que tampoc no havia vist mai un bomber com ell, que inspirés tanta confiança. De fet, mai no havia vist un bomber de prop, més enllà del telenotícies.

—Pensi’s bé la possibilitat d’anar a l’hospital —li diu un dels tècnics sanitaris—. En aquests casos el més recomanable sempre és…

—Ja m’ho he pensat, gràcies —el talla ella.

Ha de signar uns papers per fer constar que rebutja l’atenció mèdica. Ho fa convençuda. Per la ràdio de l’ambulància sent instruccions a correcuita: en alguna banda necessiten una altra ambulància per traslladar ferits. Pensa en els ferits de qui li han parlat i pregunta:

—Com estan els de l’altre accident?

—No han tingut tanta sort com vostè —diu el tècnic.

Un cop lliura el full amb la renúncia, la Reina torna a la seva dèria:

—Ara ja puc veure el cérvol?

El bomber Jordi l’acompanya. Estirat al mig de la carretera, l’animal ronca i tremola. Té el llom fosc i la panxa blanca. El cap és negre però té unes ulleres blanques al voltant dels ulls. No té aspecte de bèstia ferotge, més aviat tot el contrari. Té dues potes trencades. De tant en tant, intenta posar-se dret. Impressiona veure la sang, tan vermella, impregnant el pèl blanc. Però el que més impressiona de tot són les banyes. Grises, recargolades en espiral, formant una ve baixa sobre el cap allargat.

—És un mascle jove —observa algú.

El bomber Jordi saluda el sergent que acaba d’arribar.

—Tenim veterinari? —pregunta el comandament.

—Ve de camí.

Tots tres encerclen l’animal caigut. El sergent mira la bèstia i diu:

—Jo diria que això no és un cérvol.

La Reina sent un nus a la gola.

—Em penso que necessito seure. —Li tremolen les cames.

Gira cua, de nou cap a l’ambulància. El bomber Jordi l’acompanya. L’agafa per les espatlles.

—Hauria d’anar a l’hospital, Reina —li diu.

—Estic bé. Ha estat només la impressió de veure el cérvol.

—A l’hospital li farien radiografies. Hi ha coses que només surten a les radiografies. I també la podria veure un psicòleg.

—Uix, psicòlegs! Deixi, deixi!

S’adona que ha dit el mateix que hauria dit la seva mare. Ja fa temps que pren consciència que se li assembla cada cop més.

—És tossuda, Reina.

—Ja m’ho diuen.

—Està bé. La durem allà on ens digui. On era que volia anar?

—A Conques.

—D’acord. Allà hi té família? L’espera algú?

—M’espera la Filomena. És la mestressa de l’hostal del poble.

—La coneix?

—Hi he parlat per telèfon. Ja deu tenir-me el llit i el sopar a punt.

—Molt bé —el bomber dubta—. Però també hauria de trucar a algun familiar.

—Ho faré des d’allà. Trucaré al meu home.

—D’acord. —I de nou paternal—: Segur?

I ella, dòcil que no es reconeix:

—Segur.

Recull les seves coses a l’ambulància. Un bomber li porta alguns objectes personals que ha trobat al cotxe: una llibreta, les ulleres de sol, un paquet de xiclets. Li diuen que ha de signar un parell de papers més i s’espera, observant mansament el moviment de la carretera.

—Quanta feina que els he donat —diu al tècnic que li lliura el darrer paper.

—Ui, això no és res. Els de l’accident de l’altra banda sí que l’han fet ben grossa. Hi ha un mort i un ferit greu.

—També han topat amb un animal?

—Podria ser. Aquí són freqüents els atropellaments a animals. Sobretot a senglars.

El tècnic endreça uns papers, baixa de l’ambulància, parla amb un mosso d’esquadra i quan torna li han passat les ganes de parlar. La Reina vol marxar.

En el grup de persones que envolta el cérvol veu algú ajupit al costat de l’animal, que es pren el seu temps per observar-lo. Deu ser el veterinari. També veu com els bombers comencen les maniobres per falcar el seu vehicle.

Un cotxe patrulla l’espera per portar-la a Conques. El bomber Jordi ve a acomiadar-se i li recomana que es cuidi i que no es faci més la valenta, «tot i que ja es veu que ho és», afegeix, abans del comiat.

—El mataran? —pregunta ella.

—Què diu?

—El cérvol. L’hauran de sacrificar?

—El veterinari diu que és el millor.

La deixa asseguda al seient del darrere del cotxe policial mentre arriba el conductor. És un agent grassonet, que té els cabells grisos tot i que deu passar poc dels cinquanta, i que li encaixa la mà per saludar-la. Es diu Pere. Encara no s’ha assegut quan senten el primer tret, sec com un tro. La Reina tanca els ulls. La segona i la tercera detonació arriben mentre el policia es corda el cinturó de seguretat i li pregunta com es troba i si va a Conques o a Isona.

—Bé. A Conques.

El mosso arrenca el motor del cotxe. La Reina s’adona que fa cara de cansat. Es coneix que han tingut un dia difícil.

Més difícil l’ha tingut el cérvol, no pot evitar pensar ella, i a sobre no en tenia cap culpa. No li agrada que l’hagin hagut de matar. No li agrada que els innocents s’enduguin la pitjor part.

Passen per davant del lloc de l’accident. El vehicle està immobilitzat i envoltat d’un cordó policial.

—Què passarà amb el meu cotxe? —pregunta ella.

—Demà vindrà una grua i el durà a la deixalleria.

La deixalleria. No s’ho esperava.

El mosso se n’adona i mira d’afegir alguna cosa més consoladora.

—Si vol, la podem avisar perquè se’n pugui acomiadar.

—La gent s’acomiada dels seus cotxes?

—Oi tant. N’hi ha que fins i tot pronuncien discursos. Sobretot quan han tingut un accident. Ja veu, les persones som així d’estranyes. —S’arronsa d’espatlles, com si ell no fos així o com si ell no fos una persona—. Posi’s el cinturó, sisplau.

La carretera és dins una boira blanca i espessa, que ho amaga tot. Per sort, el Pere és de la zona i coneix bé el camí.

Van a poc a poc, avançant a les palpentes. El dins del cotxe patrulla és un cau tebi i agradable, on sonen consignes que venen de la ràdio i que l’embolcallen. Triguen una mitja hora a arribar a Conques. Del poble no en reconeix res, no sap si per la boira o pel temps que ha passat, que ara mateix semblen una mateixa cosa.

El policia aparca davant mateix de l’hostal. Una construcció de murs de pedra i un pis de finestres amb persianes de fusta exteriors. En el tendal s’hi llegeix: «Casa Filomena, allotjament rural».

—Ja hem arribat, senyora. Esperi’s, que l’ajudo a sortir.

—Ja puc sola —fa la Reina, que ja està dreta al costat del cotxe, mirant el lloc on, per fi, ha arribat.