1

De nit els camins s’allarguen. I les cabòries.

Demà passat és Cap d’Any. La Reina ha sortit de Barcelona ben d’hora després de dinar. Quan ha parat a l’àrea de l’autopista a fer benzina i prendre’s un cafè, ha aprofitat per trucar al Sam i li ha dit:

—Amb quin gust giraria cua!

I el marit, taxatiu com sempre, ha contestat:

—No ho fas perquè no vols.

Aquest viatge ha anat a contrapel des del començament, fins i tot abans d’acomiadar-se del Sam i l’Albert i d’escriure al navegador: Conques, Lleida. Molt abans de dir en veu alta, per convence’s ella mateixa:

—Va, que torno demà.

Ha engegat la ràdio per animar-se. Però ni la música no ha aconseguit apartar-la dels seus pensaments. No acaba de saber per què hi va, allà dalt. Què se li ha perdut, al Pirineu. S’hi ha vist obligada, li ha dit al Sam. D’acord, però, obligada per qui? Per un historiador sonat amb qui ha parlat dos cops per telèfon? Per la seva consciència? O tot plegat només és curiositat? Ganes d’entendre allò que mai no ha entès?

Les carreteres són millors i estan més ben asfaltades del que havia imaginat. Hi circula poca gent, el viatge és tranquil. Sense proposar-s’ho es pregunta com devia ser fer-lo fa més de quaranta anys, en un Seat 127, i per les vies de llavors. Etern, això segur.

No recorda pas quant van trigar, aquell únic cop, el primer i l’últim que va visitar aquest poblet del Pallars Jussà. Era molt petita. Només cinc anys. Van anar-hi amb l’autobús, ella, la mare i la tieta. La tieta sempre explicava que va dormir tot el camí amb el cap sobre la seva falda. La recorda molt, la tieta, i sovint la troba a faltar. Quant fa que no en sap res? Des que ella i la mare es van barallar, o el que fos.

—Jo no em vaig barallar amb ningú —deia la mare, com per deixar clares les coses, per remarcar les diferències: la tieta es barallava; ella mai. La culpa va ser de l’Aurora, però no seva. Era l’Aurora, la que li havia fallat. El cas era que havien deixat de parlar-se feia… quant? Ja ni ho recordava. No en coneixia els motius, només que alguna cosa tenien a veure amb el Remigi, el marit de l’Aurora. Segons la mare, un avariciós i un presumit que l’única cosa que estimava al món eren els diners.

D’aquella nit de fa tants anys la Reina recorda que va veure plorar la tieta. La va impressionar molt, perquè era una dona forta que mai no s’ensorrava. També recorda que la van deixar sola en una casa plena d’ombres, i que va passar molta por. I recorda un capellà que cridava i que l’espantava amb els seus crits. Imatges esparses que han sobreviscut en la seva memòria, després de quarantatres anys.

A la tele deien al matí que hi hauria boires a la Catalunya central. No hi havia tornat a pensar. Passat Comiols l’aire s’enteranyina. La carretera fa pujada i cada cop s’hi veu menys. Para la ràdio, necessita concentrar-se en el camí. No està acostumada a conduir amb tan mala visibilitat. Tot d’una, la blancor s’aprima i de mica en mica es fa fonedissa. Uns metres més tard el sol l’encega de nou. Busca les ulleres fosques dins la bossa. Engega la ràdio. La veu de Freddie Mercury la fa sentir bé de cop. Estima’m com si no hi hagués un demà, diu la cançó. Un rètol anuncia a l’esquerra la presència d’un mirador.

Decideix aturar-se un moment. El paisatge és una meravella i vol observar-lo amb calma. Baixa del cotxe i respira l’aire glaçat. Busca el mòbil per fer la foto de rigor. Enfoca, dispara. Dues vegades, perquè a la primera s’ha colat a la instantània un vehicle que circulava per la carretera i li ha esguerrat la postal. Supervisa el resultat de la segona: perfecte. El moment ja ha quedat retingut entre les 2.724 fotos que porta en el mòbil i que segurament no tornarà a mirar, ni ordenarà ni d’aquí a un temps trobarà per més que les busqui i, per tant, acabarà oblidant que les va fer.

Un llac de núvols daurats omple tota la vall. El sol declina vessant colors intensos sobre el món. Fa fred. L’indicador de temperatura del cotxe marca dos graus. Durant uns minuts deixa de banda les presses i contempla el camí del sol, més ràpid del que s’esperava. Li ve nostàlgia de la soledat sense angúnies d’altres temps.

Torna al cotxe, conscient que no es pot entretenir gaire, que s’està fent fosc. Els dies en aquesta època de l’any són curts i vol arribar abans no sigui de nit. Així que torna al camí, es capbussa de nou en la boira. La carretera s’hi enfonsa de cop i al cap de només uns minuts no s’hi veu gens. Es treu les ulleres fosques, les deixa sobre el seient del copilot, al costat del telèfon. No hi ha trànsit. En tot el camí només s’ha creuat amb mitja dotzena de vehicles. Li agrada conduir així, sense noses. De cop s’adona que no sona música i allarga la mà per prémer el botó de la ràdio. Un gest brevíssim, que ha repetit mil cops. A partir d’ara, però, formarà part d’una seqüència que la seva memòria repetirà una vegada i una altra, sense treva.

No sabrà, en evocar el moment, quant de temps ha apartat la vista de la carretera. Potser mig segon, un, menys. De sobte el veu. Com un fantasma sorgit del nores. Només quan és a tocar s’adona que és un animal, potser un cérvol, o un senglar, no ho veu prou bé. Fa un cop de volant, pitja a fons l’embragatge i el fre. És en un revolt obac, gebrat. Perillós. Un punt negre del camí. Nota el cop sec, i després una embranzida. Topa amb alguna cosa metàl·lica i dura (un senyal de trànsit, però no ho sabrà fins més tard). El cotxe s’enfila amb força al talús que limita la carretera.

S’aferra al volant amb totes les seves forces. Recorre una distància que li sembla interminable amb mig cotxe rodant de costat, fins que a la mateixa muntanya un roc gros fa de topall i l’atura amb tanta violència que els dos airbags del davant salten, s’inflen amb la força d’un cop de puny i de seguida es desinflen i es marceixen. El vehicle queda de gairell, amb dues rodes enfilades al talús i les altres dues encaixades en una séquia de la cuneta. La boira l’envolta com un tel. És en algun punt de la carretera C-1412b entre Benavent i Isona. El cor li va a mil per hora. Al cap només hi té un pensament: és viva.