4

Ja haurien de ser aquí. No sap si fa mitja hora que s’espera. Potser és una hora. O menys. No pot preveure per on vindran els serveis d’emergències, per quina banda de la carretera els ha d’esperar. L’hospital més proper deu ser el de Tremp. Ha mirat en el navegador a quants quilòmetres és. Vint-i-tres. Llavors ja haurien d’haver arribat.

Torna a trucar al telèfon d’emergències. L’atén una veu diferent, femenina. Explica de nou tota la història, però l’altra la talla: ja sap qui és i els equips d’emergència ja tenen anotat el seu cas. Sí, però allà no ha arribat ningú i li estranya perquè ja fa massa… Llavors la dona, que parla molt a poc a poc, li diu que hi ha hagut un problema, que potser trigaran una mica més del que estava previst, però no gaire, perquè hi ha hagut un altre accident molt a prop del seu punt i que els serveis d’emergència ara mateix estan col·lapsats. No obstant, li diu, ja han demanat el reforç d’altres unitats i ben aviat tot estarà solucionat, només cal que tingui una mica de paciència, si necessita res, ells miraran de fer tot el que puguin, i que ho senten molt, de debò, que això no passa mai.

—Necessito que em vinguin a buscar —diu la Reina, que de cop sent un cansament que no s’assembla a cap. I rondina—: Jo hi era abans.

—Sí, senyora —li diu la noia—, té raó. El seu avís s’ha produït abans. Vuit minuts abans, exactament. Però en l’altre hi ha ferits greus i nosaltres ens veiem obligats a donar-los prioritat. Ho sento molt, de debò. Li prometo, malgrat tot, que no trigaran gaire a arribar fins a vostè.

Encara s’estan una estona més parlant per telèfon, com si la noia no tingués res més a fer. Li suggereix que truqui a casa, que es distregui amb alguna cosa que li agradi, que si vol parla amb ella fins que arribin els serveis d’emergència. La Reina se sent estranyament ridícula. Li diu que no cal, que està bé (i és veritat, però només fins a cert punt), que s’esperarà i que li sap greu que algú hagi pres mal.

Quan penja, envia un missatge al Sam. No li vol trucar encara.

«He fet una parada per estirar les cames. Tot bé».

I el Sam contesta de seguida:

«Afanya’t o, a aquest pas, no arribaràs mai».