76

El viatge de la Mercè fins a Conques, passant per Santa Pau, durant aquell estiu de 1940 en què tot semblava més erm i més trist que mai, va començar davant l’Arc de Triomf de Barcelona, quan va acomiadar-se del Josep només per unes quantes setmanes però sabent que era per sempre.

Ell, massa jove per comprendre el significat dels petits gestos femenins, i massa ocupat a preparar-ho tot pel casament, va interpretar el delit de marxar i la fredor sobtada de la Mercè com a legítima angoixa per l’estat de salut de la seva mare. Fins i tot va veure lògic que l’Ilda l’acompanyés i que portés una maleta més gran que ella, perquè la Mercè li havia dit que l’amiga tenia molta roba i li agradava anar mudada i que havia accedit a acompanyar-la ja que ell no ho podia fer.

També estava convençut que la Mercè i ell havien arribat a uns quants pactes: que ella s’estaria amb la seva mare el temps que fos necessari però que l’aniria informant de les novetats i de l’estat de la malalta en cartes setmanals; que així que la seva mare estigués millor fixarien la data de la boda i que seria aviat, perquè tots dos estaven igual de delerosos per començar una vida junts; que en tornar a Barcelona i mentre arribava el dia, la Mercè i la seva mare s’instal·larien al pis del carrer de Verdi, on hi havia una habitació de més que podrien arreglar a la seva manera; que un cop celebrat el casament la seva mare podia quedar-se a viure amb ells, perquè estava segur que s’entendria amb la Reina i totes dues es farien companyia.

La Mercè va demanar al Josep els salconduits que necessitaven per viatjar. Millor si eren dels que permetien circular per tot Catalunya, per si de cas els calia anar a comprar a Olot. El Josep, babau, els va aconseguir en pocs dies demanant un favor a un amic seu, vell company de trinxeres, que ara s’havia col·locat al nou Servicio de Ocupación.

—I em caldran diners —va fer ella.

—Esclar. Quants?

Li va donar el doble del que li va demanar, «per si de cas».

—No vull que a la meva futura dona li falti res —va dir.

L’Ilda i la Mercè van trigar tres dies fins a Santa Pau. Els cotxes de línia s’aturaven de cop i van haver d’agafar carros i anar a peu i fer parades llarguíssimes a Granollers, Tona i Manlleu. I de l’estació, directes al mas de la tia —per sort el taxista del poble havia sobreviscut a la guerra—, on només entrar van veure buits el graner i el galliner i corrent pel pati un gall desorientat que s’havia quedat sol. La tia, en veure-la, li va dir:

—Per fi ets aquí, nena. Ja pensava que ta mare es moriria sense que t’haguessis molestat a venir.