43

—No contestes el telèfon, Reina, de què vas. Ets fora de casa perquè tu has volgut, ahir et vas estimbar amb el cotxe i avui no m’agafes les trucades. No sé amb quin cap penses, ni com creus que em fas sentir. M’acaben de trucar els de l’assegurança que no et troben, saps? Ells tampoc: si més no, és un consol. Que diuen no sé què d’un antílop indi i que necessiten parlar amb tu urgentment. Antílop indi? Vaja, potser ho he entès malament, perquè estava força emprenyat i anava conduint. Els he dit que et tornin a trucar d’aquí a mitja hora, a veure si aquest cop et dignes a respondre, Reina, que ja està bé. És que no sé de què vas, de debò. No sé de què va res del que està passant.

»Jo, per si de cas t’interessa, he parat a fer un mos. No ho volia fer però com que al capdavall tampoc no sembla que tinguis cap pressa per veure’m, ni tampoc gaire interès, sempre amb aquesta maleïda autosuficiència teva, al final he decidit parar i m’estic menjant un menú. Dos plats, postres, beguda i mitja ampolla de vi. Res de l’altre món, però així no arribaré amb l’estómac buit i aquesta mala lluna que m’ha anat creixent pel camí. Em penso que fins i tot demanaré més vi, per celebrar que cada cop se’m dona millor fer el burro. Potser és veritat que t’hauria d’haver fet cas i m’hauria d’haver quedat a casa, perquè queda clar que tu no em necessites per a res. De fet, de vegades em pregunto: necessites algú, tu, Reina? Vaja, si necessites algú, em queda clar que no és a mi. En fi, et deixo, que vaig a brindar per nosaltres. Per la nostra meravellosa vida de parella. Salut!».

Tot això li ha deixat anar el Sam gairebé sense respirar. La Reina pensa que si vol arreglar les coses amb el seu marit primer li haurà d’explicar bé tot el que ha fet i després deixar que li passi l’enuig. Tenir paciència, aguantar uns quants retrets. I que millor s’espera que arribi, perquè ni en persona serà gens fàcil.