66

Després d’allò de Romania, la Reina va regalar-se algunes jornades de reflexió sobre la seva vida amb el Sam. Estones a soles en què va fer-se aquella pregunta terrible que tard o d’hora es fan tots aquells qui viuen en parella: «Val la pena?». I com tots els qui s’ho pregunten, va valorar el no com una possibilitat, i va imaginar com podria ser la seva vida després del no. No li va agradar.

Surt al carrer per omplir-se els pulmons d’aire fred i es diu a ella mateixa que la confiança és un vidre que quan s’esquerda costa molt de reparar. De vegades cal començar de nou. Trucar al Sam li fa una barreja estranya de mandra i tristor, però sap que ho ha de fer i ho fa.

El seu home li contesta la trucada de seguida. No té la veu gaire animada.

—Com estàs? —pregunta ella.

—Avorrit.

—Què, el vi? Era bo?

—Soc burro.

—Va, no passa res.

—Sí que passa. Soc burro.

—Et baixarà aviat. No t’atabalis.

—Aviat? M’han dit que en tinc per a quatre hores mínim.

—Però ja ha passat una bona estona!

—I després el tràmit de desmobilitzar el cotxe.

—He reservat una nit més.

—Potser em quedo aquí. Estic cansat.

—On? A Ponts?

—Sí. Igualment, sembla que no et faig gaire falta.

—Però si ets aquí al costat.

—Bé, això de les distàncies és relatiu, Reina. Jo ara mateix em sento molt lluny. De fet, més lluny que mai.

La Reina continua la conversa com si no hagués sentit res. La deriva cap a les coses pràctiques.

—Vull fer proves d’ADN per assegurar-me que les restes del cementiri són les del meu pare.

El Sam fa veu de molt cansat:

—D’acord, ho trobo lògic. L’has vist?

—Sí.

—I no l’has reconegut?

—Els ossos fan de mal reconèixer.

—Ja m’adono que he dit una ximpleria. Ha estat molt dur?

—Més aviat estrany.

—Estàs bé?

—Vaig fent. Escolta —irromp el pragmatisme de les coses pendents—, he rebut una trucada raríssima. Vull explicar-t’ho.

De cop la Reina veu que Leandre Vives ha sortit al carrer i li fa senyals amb els braços perquè el vegi. Sembla un d’aquests operaris que guien els avions a peu de pista. De cop baixa els braços i va cap a ella.

—D’acord —fa el Sam amb veu d’estar molt cansat—, però millor cara a cara, eh?

I ella, que no vol dur-li la contrària:

—D’acord.

Tots dos s’alegren molt de tenir un bon motiu per acabar aquesta conversa.

Quan ja és a prop, el Leandre li pregunta:

—Què? Anem a veure l’enterrador? —I fregant-se les mans glaçades afegeix—: No té ganes d’acció, vostè?