Trenc d’alba

Amb la primera claror del dia i mirant pels binocles, Josep Gené distingeix les quatre torres de la Sagrada Família, imponents, contra la negror tot just amenaçadora del cel. El cor li fa un salt d’alegria de trobar-les intactes, orgulloses malgrat tot. Ell vol que ho estiguin per sempre més. De mica en mica, el vel de foscor de la ciutat es va aixecant, i el Josep pot gaudir de les vistes, profundament emocionat. Com que està sol fins i tot pot permetre’s vessar alguna llàgrima.

La sorpresa li arriba en mirar el castell de Montjuïc. Hi descobreix una gran bandera blanca que oneja dalt la torre. Això deu voler dir… El cor li salta. No vol avançarse, i encara menys arribar a conclusions equivocades. Ja va per baixar i unir-se a la seva divisió quan sent les veus del comandant que ordena formar les tropes. I mentre encara és a mitja escala escolta l’ordre de preparar-se per travessar el Llobregat i avançar sobre la ciutat. Per poc no cau de l’emoció.

Arreplega les seves coses i s’uneix als seus. Acaben d’assignar els objectius de les diferents columnes. El seu és la caserna de Lepant, a la Gran Via, a tocar de l’Hospitalet. L’han de prendre, per neutralitzar qualsevol oposició. El lloc queda en línia recta i és fàcil arribar-hi, calculen que si no triguen a sortir hi seran abans de les deu. No esperen que hi hagi gaire resistència, tot i que és impossible predir res. Encara hi pot haver sorpreses.

El Josep sap que per tornar a abraçar la Mercè com més aviat millor, seria capaç de matar ell sol tot un exèrcit, si se li posés al davant.