5

La trucada del Leandre la va deixar molt tocada. Pensar que la història podia ser diferent del que sempre havia cregut, encara més.

La història sempre havia estat aquesta: quan ella tenia cinc anys, sense que ningú sabés per què, son pare va aparèixer mort a Conques. S’havia penjat d’una biga del sostre d’una casa que tothom coneixia com Cal Blau. Per alguna raó que ella sempre va respectar, i que es pensava que entenia, la seva mare mai no en va voler parlar. Ni de què havia passat ni de les raons per les quals son pare ho havia fet. Van tapar-ho tot amb oblit i amb una història més o menys versemblant que va engiponar a les clientes de la botiga, perquè callessin: que Josep Gené s’havia matat en un accident de cotxe mentre era en un dels seus viatges per comprar gènere per a la botiga. Era una manera d’explicar que el pare no hagués tornat i el cotxe tampoc.

El cotxe era un 127 de color groc que la Reina havia vist en fotos, quan els seus pares encara s’endiumenjaven per anar a tombar. Ella era molt nena i ara no sabia si el cotxe el recordava realment o si se n’havia falsejat un record a partir d’aquelles imatges. El pare amb jaqueta, el bigoti generós molt ben arreglat, els pantalons de campana, la cigarreta a la mà i el posat seriós. La mare amb l’abric clar de tres quarts, sabates de mig taló i un d’aquells pentinats bombats que estaven de moda a principis dels setanta. Molt jove i molt somrient. Els pares anaven de bracet i ella donava la mà lliure a una nena rossa amb cara de felicitat: ella. Cames rodanxones entaforades dins uns leotards de llana, casquet també de llana lligat a la barbeta i abric ben cordat que li venia una mica estret. Era l’única que no mirava al fotògraf, massa petita per saber què havia de fer. Darrere del grup familiar, el Seat 127, que devia ser nou, i que també semblava estarrufat per la foto. Tenia la portella del davant oberta i sobre el seient del copilot s’hi veia una cistella del pícnic sobre dues mantes de quadres. «On anàvem, mama?», li havia preguntat feia molt a la Cristina. «A la Font del Gat», contestava ella, «ton pare estava obsessionat, sempre volia anar al mateix lloc. Passàvem el dia allà i tornàvem a mitja tarda, abans no es fes de nit». I algun cop va afegir: «Això era mentre a ton pare encara li durava la novetat del cotxe. Després les excursions les fèiem tu, jo i la tieta, en metro o de vegades en tren, amb una cistella plena de coses bones per menjar. No te’n recordes?». No, no se’n recordava. Potser perquè d’aquelles excursions no hi havia fotografies. Preguntava: «I el pare no venia?». «No, ton pare s’estimava més quedar-se a casa o anar a Sarrià a veure futbol».

La Reina no va qüestionar mai res, com fan totes les criatures. La versió de la mare era l’única possible. El pare havia estat un home trist, malalt d’egoisme. El suïcidi era versemblant. Un final que lligava amb la història.

Els dubtes van arribar molt més tard. De cop les certeses van deixar de ser-ho. I tot d’una, sense saber d’on li havia vingut aquell interès, va començar a preguntar-se què havia passat, per quina raó, com devia ser realment el seu pare —el pare d’abans de la mare, el pare d’abans d’ella— i per quina banda la història tan sabuda feia aigües, com totes les històries.