Hores lentes

Quan truquen a la porta la Mercè cantusseja el tango mentre comprova que les mongetes bullen bé. No trigaran a estar a punt. S’acosta a l’espiell sigil·losament. No vol obrir. No vol que la sentin. Podria ser un altre falangista i aquest cop podria no tenir tanta sort. Fins que sent una veu que pregunta per ella o pel pare en català. Quan la reconeix es posa tan nerviosa que no sap ni obrir la porta. No pot ser. El cor li salta dins el pit com si s’hagués tornat boig. El Josep ha tornat, com és possible.

Al replà hi veu un home amagrit, brut, amb el rostre ple de pèl, els cabells massa llargs i els ulls enfonsats al rostre. Sembla deu anys més gran que el Josep Gené que ella va acomiadar a la caserna Karl Marx només fa uns mesos. I també sembla un salvatge. Es queda tan parada que no li surten les paraules.

Vol dir-li que entri, però ell ja ha entrat. Millor, perquè el portal s’ha tornat un lloc perillós. Dins del menjador i gràcies al llum d’oli se’l pot mirar millor. Llavors veu les botes, brutes i plenes de fang, lligades amb uns nusos que no sap com es desfan. Unes botes que fan por. Llavors es fixa en l’uniforme. És l’uniforme dels soldats que ha vist desfilar al costat dels tancs a la plaça de Lesseps. El mateix abric, la mateixa gorra, la mateixa motxilla, les mateixes insígnies. Pensa en el que li ha passat a la Reina. I també pensa en son pare, en l’Oleguer. Sent un menyspreu tan intens com cap passió que hagi experimentat mai.

I quina pudor. L’uniforme té ronya de mesos. En aquests cabells hi ha nius de polls. Tot ell desprèn una fortor insuportable, no sap de què. De fems, de suat, de cremat, de podrit. D’una barreja de tot. La fortor dels homes que fan la guerra o la de la guerra mateixa. Potser la pudor dels traïdors, la dels assassins, la de l’enemic. Tot això se li tira al damunt quan ell se li abraona. La Mercè queda muda, paralitzada. No ho vol. Ja no vol res, amb el Josep. No vol que ell la toqui, que ell la besi així, amb aquestes ànsies, amb aquest desfici. No vol res del que passa i en canvi no troba les paraules per negar-s’hi ni la força per treure-se’l del damunt. Té por, i ràbia, i un odi nascut en només un segon. L’única cosa que se li acut és deixar de respirar fins que ell acabi. I tancar els ulls per no veure’l. I prémer fort els punys per oposar alguna resistència, ni que sigui inútil. Per sort, l’escomesa no dura gaire. Tot d’una el Josep sembla que s’ofegui i li cau al damunt. Si hi hagués millor il·luminació està segura que li veuria els polls a la clepsa, en aquesta posició. Llavors ell diu que ara és com si ja fossin casats i ella pensa: «No ho estarem mai». I per sort, l’olfacte de soldat del Josep li fa aixecar el cap —gràcies a Déu!— i ensumar l’aire, que fa olor de mongetes socarrimades. I llavors ell pregunta:

—Un moment. Què és aquesta pudor?

I la Mercè surt corrents cap a la cuina, a salvar les mongetes, i també a salvar-se ella mateixa. I aquesta distància, encara petita, és només el principi de la que ja per sempre, durant la resta de la seva vida, voldrà que hi hagi entre ella i Josep Gené.