37

—Complicacions? —pregunta la Filomena, deixant sobre la taula un platet amb dos gelocatils i un got d’aigua.

—Les relacions sempre són complicades, oi? —fa la Reina, que cada vegada es consola pensant que tothom té els seus secrets i els seus desordres i que potser no són tan diferents dels seus.

—Ai, sí —fa la dona, que tragina verdures d’una banda a l’altra de la cuina—. Li fa mal el cop a l’espatlla?

—Una mica —confessa la Reina, a qui la possibilitat d’anar al metge ja no li sembla tan insòlita.

De sobte la Filomena alça la vista i anuncia:

—Em penso que la busquen.

El Murgo esguarda de fora a dins, ajupint-se per veure pel vidre entelat i fent-se pantalla amb les mans. Du la carpeta blava sota el braç.

La Reina es pren les dues pastilles, s’acaba el cafè i surt a trobar-lo.

—Hola, Murgo.

—Ja estàs? Nem al poble?

—Potser més tard.

—Més tard no podré, que tindré feina. Ha de ser ara.

Ni s’ho pensa:

—Va, anem-hi.

El Murgo creu que no ho l’ha sentit bé. Aquestes coses no li passen gaire. Se n’assegura:

—Vols anar al poble? Amb jo?

—Ja t’he dit que sí. On tens el cotxe?

—Aquí! —Assenyala la font. El quatre per quatre està aparcat al costat—. No te moguis. Ara vinc.

Fa fred, potser més que abans. Potser fins i tot més que ahir. Però sembla que la boira vol aixecar-se. El Murgo va fins al cotxe d’una corredissa, s’hi enfila, arrenca i d’un cop d’accelerador es posa al davant de Casa Filomena.

—Puia. —Li obre la porta des de dins—. T’agradarà lo poble.

Surten per la carretera d’Isona. El Murgo fa via, coneix el camí, la boira no l’espanta, però ara agafa el volant amb les dues mans, potser perquè porta la ferida embenada.

—Has anat al metge?

—Mai tant! Això m’ho ha fet la germanastra. —Aixeca la mà, l’hi ensenya: ja es veu que és un embenatge casolà.

—No et fa mal?

—Sí i no. —Riuen.

Sigui com sigui, el Murgo condueix sense escoltar el mal. Va lleuger, inspira seguretat. És un bon conductor. Pocs quilòmetres més enllà deixen la comarcal i agafen una carretera de muntanya, estreta i sense marques, en aparent bon estat.

—Per aquí tot recte de seguida seríem a Andorra —explica—. Quan era petit hi anàvom molt amb la meua mare, a comprar. Era tot barat i bo, a Andorra. Formatges, mantega, carn… de tot! Llavors valia la pena. Ara ja no.

A la Reina li sembla que, per anar per una carretera tan estreta i amb boira, corren massa. Però es coneix que el Murgo sap què fa. A més, la boira aquí és més prima. I a mesura que pugen s’aprima encara més.

—Els de la frontera feven los ulls grossos, llavores —continua el Murgo—. I això que portàvom lo cotxe fins dalt. Però la meua mare parave davant los polis i els dive «No volen pas res?» i obrive lo maleter, i els dive «Agafin, agafin, tot és per menjar». I los pobres guàrdies, que es coneix que deviven passar més gana que un mestre d’escola, preniven un paquet de mantega o un pot de melmelada d’aquella francesa que té un tap de quadros vermells, o què sé jo que deïven agafar, però natres passàvom com si tal cosa. I mos reívem molt, perquè mos quedàvom amb tot lo altro. Mira, un cabirol! L’has vist?

La Reina anava concentrada a imaginar aquell viatge de contrabandistes domèstics i només ha vist una ombra.

—No, llàstima —fa, i recorda el que li ha explicat la Rat—. Murgo, tu saps quina mena d’animal pot ser el que vaig atropellar ahir?

El Murgo estira el coll.

—Quin animal? I jo què sé! Un jabalí, no?

—No era un senglar. Era una mena de cérvol.

—Doncs un cérvol.

—Però m’han dit que no pot ser un cérvol, que per aquí no n’hi ha. A més, tenia unes banyes molt estranyes.

—Estranyes com?

—No ho sé. Llargues i com retorçades.

El Murgo deixa anar una de les seves riallades gruixudes.

—Un unicorn! —I riu—. Vols dir que lo vas vere bé?

—Potser no. Ja començo a dubtar-ho. Potser sí que era un cérvol.

—Què volives que fos, si no?

—No ho sé. Jo no hi entenc gens de bestiar.

—Jo sí. I ja sé què és. —Ho diu en un to d’alegria màxima—. Un cérvol que ha vingut a fer lo turista!

—Em vas dir que tu també ets caçador, oi? —La carretera és plena de revolts, el Murgo sembla concentrat.

—Mai tant! Faig molta punteria! —Sembla que li agrada, parlar d’això—. Però, saps? No me deixen disparar. Diuen que soc curt de gambals.

—Qui ho diu?

—Los altres. Tothom. Jo los acompanyo amb lo cotxe, los porto amunt i avall i no me deixen disparar. Me donen lo fusell, però només per vigilar. M’avorreixo, però me paguen bé.

—És la teva feina?

—Tinc moltes feines, jo. —Sembla enfadat, o potser només parla amb entusiasme—. Treballar per gent que té molts diners està bé. Sempre en treus algun profit. Per això m’agradava treballar per lo senyor Antoni.

—Treballaves pel senyor Antoni? Ja no?

El Murgo rumia la resposta, com si no fos clara.

—Sí i no —diu. I es corregeix—: Bé, no, ara ja no. Ara treballo per los caçadors. Òndia, aquests sí que tenen diners, ja t’ho hai dit. I ja està bé de garlar, que després me diran que xerro massa! —Ara el Murgo sembla enutjat. Crida—: Agafa’t, que ve lo bo.

El cotxe fa un gir tancat a la dreta i enfila una pista tan estreta que amb prou feines hi cap. La vegetació, crescuda a banda i banda, rasca les portes. Al mig del camí també hi creix una cresta de matolls que la boira ha gebrat en els revolts més obacs. De tant en tant el terreny es replega en una tossa allargada, que talla el camí i que fa saltar el cotxe. Cada cop que en passen una la Reina sent una fiblada a l’espatlla.

—Podries anar més a poc a poc, sisplau? —pregunta, perquè li fa mal.

El Murgo atura el cotxe i assenyala un grapat de cases que gairebé no es distingeixen del paisatge, en la llunyania.

—Lo poble! —anuncia, content.

Sobre una cinglera rocallosa que s’enfila sobre el paisatge hi ha un rengle de cases antigues, construïdes seguint el mètode tradicional: parets de pedra seca, sostres de lloses planes, xemeneies. Algunes construccions pengen sobre la barrancada fonda amb la vall als peus. Les cases semblen part de la muntanya. Com si haguessin crescut totes soles, com bolets, en aquest lloc.

—Què? T’agrada?

—És un lloc impressionant —diu.

Un lloc al cul del món. No li estranya que no hi visqui ningú. Que ja ningú no hi vulgui venir.

—Quant creus que val? —pregunta el Murgo.

—Què dius?

—Té moltes terres, a més de les cases. Quant dius que val tot?

—No en tinc ni idea. Està en venda?

—Te faig un preu d’amic, per ser tu. T’ho deixo tot per un milió.

—Però Murgo, jo no vull…

—Tot lo poble amb les terres per un milió d’euros. És regalat! Pensa-ho.

—El poble és teu?

—Tot meu! —Treu pit, sembla satisfet de dir-ho—. Oi que és maco?

—És preciós, Murgo —fa ella.

—Anem a veure’l de més a prop. Aquí no te fas una idea.

El Murgo arrenca el cotxe de nou. L’alegria d’arribar-hi i l’orgull d’ensenya-lo li han dibuixat un somriure. Guimba per un camí que s’estreny gairebé fins a desaparèixer, mentre parla sense parar. Li explica que el poble de Bóixols, aquí mateix, estava «tot descangallat» però que uns estrangers van comprar-lo sencer i ara fa goig de veure. Si vol l’hi pot portar, perquè vegi com poden quedar les cases un cop arreglades. Li brillen els ulls de l’emoció. De cop gira a la dreta i s’enfila pel que hauria de ser el carrer principal del poble si no fos un pendent de roca nua i gairebé llisa. La Reina mai no havia vist res d’igual.

—Vine, te vull ensenyar lo millor.

El Murgo baixa del cotxe i la Reina el segueix. Les cases queden totes a un costat, enfilades al cingle. Hi ha teulades esfondrades i murs caiguts, però també parets dretes i alguna casa sencera. L’home va fins a una gran portalada de fusta i l’obre amb una clau que era al pany.

—Aquí tenívom los corders, quan jo era xic. La mare los munyiva.

La Reina segueix el seu amfitrió en l’estranya visita. Són en un corral abandonat. A la paret hi ha tres gàbies conilleres. A l’altra banda, menjadores de fusta amuntegades, però senceres. Palla pertot arreu, sobre el mateix terra de pedra crua. La meitat de la casa és a la intempèrie i l’altra mitja és sota un teulat que no està ni podrit ni ruïnós. No sembla que faci gaire que els animals en van desaparèixer. Les vistes sobre la vall i les muntanyes són impressionants. Fa un fred que pela.

—Tu vivies aquí? —pregunta la Reina.

—Aquí a la quadra? —El Murgo deixa anar una riallada—. Amb los corders? —S’acosta al mur que delimita la casa, però també el barranc, i s’hi atura amb les mans a la cintura—. No, jo vivia més amunt, a la casa. Ara hi anem. Mira quina meravella.

Assenyala la vall. Als peus hi tenen un tallat que fa por. Potser tres-cents metres en vertical. Al voltant, pertot arreu, muntanyes buides. No es veu cap casa enlloc, cap senyal de vida. El paisatge és vegetal i rocallós, impressiona. No gaire lluny sonen les aigües d’un riu.

—On queda el poble més proper? —pregunta la Reina.

—És Bóixols —el Murgo volta, assenyala cap a l’altre costat, on és la casa—, allà. Des d’aquí no es veu. Dues hores i mitja a peu, però en cotxe és un moment. Quan jo era xic al poble érem set o vuit canalles i anàvom a Bóixols cada dia, a estudi.

—Tu anaves a l’escola a peu a través de les muntanyes?

—Prou! Aquí no tenívom mestra. Ni mula per viatjar.

—Cada dia?

—De vegades la mare me demanava que me quedés amb los corders. Quan ella havia de fer encàrrecs a Isona o a Tremp. Quan no hi anàvom la mestra mos clavava cada totxada! I si mos extraviàvom pel camí, la mare també.

Passegen una estona entrant i sortint de les cases. N’hi ha mitja dotzena, totes força grans. En una s’hi conserva la xemeneia de la cuina tal com la van deixar els últims habitants: un angle de parets ennegrides pel foc, el ganxo per aguantar l’olla i els dos bancs a tots dos costats per escalfar-se a l’hivern. I allà dalt, vist des de dintre, l’ull lluminós de la sortida de fums.

—D’aquestes xuminies ja no se’n veuen —diu el Murgo—. Si algú ho arreglés, això quedaria de lujo.

—I com és que totes les cases són teves, Murgo?

—Perquè la meua mare me les va deixar.

—La teva mare era la propietària de tot el poble?

—Lo va anar comprant, de mica en mica, quan se van anar morint los amos d’altres cases.

—La teva mare era rica?

—Rica. —Riu grollerament—. No! Era pastora. De corders i ovelles. Després van venir los porcs.

—Després de què?

—Després. Quan ja era gran. Va invertir los diners.

—I ton pare, Murgo? També era pastor?

—No m’agrada parlar de mon pare —adust.

—D’acord. Perdona.

Enfilant-se roc amunt arriben a una ermita menuda i ben conservada, que fins i tot té una petita campana a l’espadanya. El Murgo li explica que durant la guerra «los putos nacionals» van bombardejar el poble unes quantes vegades i van destrossar l’ermita, però que els pocs veïns que eren van reconstruir-la fins que la van deixar com nova, i que un capellà de Lleida va venir expressament per beneir-la i dir-hi missa i que va aplegar-se gent de tota la comarca i després van fer una costellada aquí, al carrer i als patis de les cases, i va ser una festassa que encara recorda. La Reina es fa creus de la forma física del Murgo. Xerra i trisca talment com un animal salvatge, sense que li falti la respiració. Ella, en canvi, fa estona que s’ofega. Quan arriba a l’ermita seu en un muret baix i es mira el camí costerut. Al seu darrere hi ha el barranc i el paisatge.

Per dins l’ermita no és gran cosa, només quatre parets sobre una cresta de roca, però té l’encant de les coses autèntiques. És una visita breu perquè tampoc no hi ha més per veure. En tot cas, extasiar-se un moment davant el quadre de les muntanyes verdes.

Ja tornen cap al cotxe quan el Murgo diu:

—I tota aquesta terra que veus és del poble. Allà baix hi hai sembrat tomates i tavelles. Aquesta tarda vindré per regar-ho tot. I allà dalt —assenyala la muntanya— no sembro res perquè lo tros és massa gran per mi sol. Hi ha molta terra, aquí. Val molts cèntims! No vols fer-me una oferta?

La Reina fa fotografies. De les cases senceres, dels corrals, dels sostres que necessiten reparació, de les vetes de pedra que fan de sòl de les cases, del camí… Quan en té unes quantes, les selecciona i tria l’opció d’enviar-les per correu electrònic. Al text hi escriu, en anglès: «Oi que busques un cul de món? No crec que trobis cap lloc més perdut que aquest. És ideal per a tu. I està a la venda per un milió d’euros, però jo crec que podries regatejar». Prem l’opció «Enviar» però el telèfon li retorna un missatge antipàtic: «El seu correu no s’ha enviat».

Ara veu que no té cobertura.

El Murgo, que la veu aturada remenant el telèfon, l’avisa:

—En tot lo poble no funcionen los telèfons.

La Reina pensa en el Sam. Deu haver-li enviat missatges. Deu estar preocupat. Potser enfadat. Potser altre cop gelós.

—Un amic meu hi podria estar interessat —li diu.

—En lo poble?

—Sí.

—Un amic teu?

—Sí. Un suec.

—Ei! Un suec! M’agrada —s’alegra el Murgo.

—Li enviaré les fotografies, a veure què diu.

—Digue-li que el preu és regalat. Que és preu d’amic.

—D’acord.

—Va, anem, així enviaràs les fotos. Igualment, ja ho has vist tot! —fa el Murgo, aturant-se al mig del camí—. Tu creus que el teu amic suec voldrà regatear? És divertit, regatear!

La Reina llença pilotes fora:

—No ho he vist tot! Em vas dir que hi havia fantasmes i no me’ls has ensenyat!

El Murgo té el cap cot, com si li costés decidir alguna cosa. En acabat fa tres gambades mentre diu:

—Vine, vui que vegis una cosa.

La pedra està humida i rellisca. La Reina té por de caure. A més, cada cop li fa més mal l’espatlla. O potser és la pallissa del viatge. Només de pensar que ha de tornar ja es preocupa.

S’endinsen en el corral d’una altra casa. El Murgo baixa un parell d’escalons i obre una porta petita i lateral. Surten volant dos ratpenats.

—Compte, hi ha molts murunyacs! —diu ell.

La Reina no gosa entrar-hi. S’ajoca una mica per mirar des del llindar. És fosc. Arrapat a la teulada s’hi endevina moviment.

Les bigues són robustes, de fusta ataronjada. N’hi ha quatre, que aguanten un sostre de troncs més prims coronat de pedra. D’una de les bigues penja una corda gruixuda, escabellada. El Murgo l’assenyala.

—Aquí un cop es va penjar un home —diu, com si n’estigués molt orgullós—. El seu fantasma va quedar atrapat al poble i ha convocat los altros. N’hi ha més que murunyacs.

La Reina sent que el cor se li dispara.

—I tu saps qui era, aquest home? —pregunta.

—No era ningú. Un de Barcelona. No l’havívom vist mai, per aquí.

—I com ho saps, que es va penjar?

—Mai tant, perquè lo vai trobar jo! Jo era xic i veniva a veure los corders, que m’agradaven. Me vai quedar tremint de por. Aquí al poble alguns se pensaven que vai quedar tonto del susto.