45

La puta es deia Antònia i era maca, però Josep Gené la trobava gran per a ell. N’hi va calcular uns trenta, però feia de mal dir, amb tantes coloraines a la cara i aquells cabells tan estofats. Si el soldat Josep Gené hagués pogut triar, n’hauria volgut una de més joveneta i més descolorida. A ell li agradaven les dones naturals, tal com ragen, com l’aigua. Igualment, s’hi havia de conformar, perquè de dotze senyores que eren a la casa només l’Antònia estava disponible, ja l’hi va dir, ella: Com es notava que era dia de pagament, eh rei! Avui tots venien a gastar-se els calers en gènere del millor —i deixava anar una riallada que devia sentir-se fins i tot a les trinxeres—, i li sabia molt greu dir-l’hi, però s’havien d’afanyar perquè a partir de migdia arribarien els oficials i aquests sí que venien amb presses i exigències. La primera: el secret. Ningú no podia saber que ells també tenien necessitats. Tots eren igual d’esclaus de les seves penjarelles. La segona: la tropa, fora. Posaven el tràmec a les mateixes regues que els altres, però amb discreció. Les seves armes, els agradava dir a ells, amb aquells aires. Tot i que, abaixava la veu l’Antònia, coqueta, si a ella la deixessin triar, sempre diria que li agraden més les armes dels soldadets que les d’aquells capitans tan eixarreïts. I reia. Aquella dona reia que era un bé de Déu.

Però ja estava bé de xerrameca, rei, que ella i ell tenien negocis per fer. I no havia anat allà per parlar, suposava. Per parlar ja devia anar a confessar-se, oi? O ell no era de confessar-se? Feia cara com de seminarista, però això mai no es podia saber i ella no volia pas ofendre, eh. Aviam, per feina, què volia fer, ja s’ho havia rumiat? Potser que s’espavilés o que la deixés a ella. Perquè mira, podria començar per rentar-se una mica, a l’eixida hi tenia un gibrell, una esponja i una pastilla de sabó. Si volia l’ajudava i li fregava l’esquena amb l’esponja, hi havia homes que s’animaven molt amb allò de la neteja, a veure si ell seria d’aquests. Però, per favor, que digués alguna cosa perquè la tenia tota desconcertada.

Ell volia saber quins oficials s’esperaven a migdia.

Ai, rei, aquestes coses no es preguntaven. A més, així no anaven bé, perquè no estava pel que havia d’estar. A ella li semblava que aquell no era moment de pensar en els oficials, perquè si continuaven així sortiria d’allà tan verge com havia entrat. Però quins volia que fossin, tanoca, doncs els seus! Ara eren els que eren més a prop, però això era segons els dies, perquè en aquella zona la línia del front ara avançava, ara reculava, i de vegades els clients eren els rojos i de vegades els blancs. O de vegades quedaven a prop tots dos fronts i el bordell en terra de ningú, tot envoltat de punxes per terra i de llaunes que sonaven quan les trepitjaves, quina molèstia. De mines no n’hi havia, perquè la seva mestressa, que era molt senyora i tenia un gran talent per a la negociació, havia arribat a un acord amb tots aquells homenots perquè no li omplissin el jardí de coses que esclatessin. Aquí només esclataven ells, va riure, ells i prou. Només faltaria, que la guerra no les deixés treballar de gust, on s’és vist?

Això sí, les temporades que tots dos bàndols eren a tocar se’ls girava a les pobres noies una feinada de por, perquè els havien de satisfer tots i a més procurar que no es trobessin. I ells gastaven l’estona fent preguntes en comptes de concentrar-se en allò que ja sabem: que si quantes metralladores tenien els altres, que si on les tenien col·locades, que si portaven fusells d’aquells que anomenaven la loca, que si quants homes eren o si aviat vindrien reforços. I elles fent veure que no sabien res, que allà les putes eren neutrals, perquè entre les cames no hi ha lloc per a les idees polítiques i perquè no volien problemes.

Perquè n’havien tingut, de problemes. Una vegada un cap gros, que devia ser general o més, va acusar-les de col·laboracionistes i de passar informació secreta a l’enemic i volia fer allà mateix, a la saleta de la casa, un consell de guerra. S’ho imaginava? Dotze dones conilles assegudes al banc dels acusats —que seria el divan de vellut, perquè no n’hi havia d’altre—, i aquell generalot tot clafit de medalles fent-se el milhomes, quan totes allà sabien que ja feia temps que tenia l’aixada inútil i que només les visitava per cobrir les aparences. Si és que els homes tenien unes coses! Per sort, un que anava amb ell, i que era més assenyat, li va treure del cap allò del consell de guerra i la cosa va acabar amb una ampolla de xerès que ell i la mestressa van compartir a la saleta. Ja l’hi deia, que la mestressa tenia la mà trencada a tractar amb aquests homenassos.

Si n’havien vist de coses, allà! Mira, fins i tot un cop va entrar un comandament mitjà, un tinent o una cosa així —que ella no hi entenia—, va anar directe cap a ella fent molt soroll amb els talons de les botes, patam, patam, la va assenyalar amb un dit punxegut i li va clavar: «Tu, vull que m’encomanis la sífilis!». I ella va riure, perquè allò sí que no li havia passat mai, i mira que ja era gata vella, eh, i l’única cosa que va poder fer va ser petar-se de riure davant dels seus nassos i dir-li que ella d’allò no en tenia, que si de cas li podia encomanar un bon refredat, però que per fort que fos no li serviria perquè l’hospitalitzessin o per tornar a casa abans d’hora.

L’Antònia es ventava, perquè tan garlar li feia venir calorades, i girava els ulls en blanc. D’aquells que feien preguntes n’hi havia d’un altre tipus, sabia? Uns que tenien altres intencions. Volien saber si els altres menjaven bé, quants cops al dia, si tenien botes o espardenyes i si semblaven contents. Eren, es veia d’una hora lluny, els que estaven pensant a passar-se a l’enemic. N’hi havia molts d’aquests, però no tothom s’atrevia a fer-ho. Primer perquè si els descobrien els seus propis companys els pelaven allà mateix, abans de deixar-los arribar als ferros de punxes de l’altre costat. I perquè se sentia dir que als passats els enviaven a treballs forçats o a la mort, per molt que Franco digués que els perdonaria. Alguns homes volien saber què passaria en cas que ho aconseguissin, si podrien continuar venint quan s’haguessin convertit en uns traïdors a la seva causa i ella els deia que sí, reiet, sí, que allà no hi havia ni causes ni traïdors i que en aquella casa hi entrava tothom.

Al capdavall, sabia, tots venien amb la mateixa ronya, les mateixes puces i les mateixes urgències. Molt fer-se els durs i després només volien que els abracessin. Aquest ofici d’ella, per si no ho sabia, donava per conèixer la gent d’una manera que ningú no sabia, molt més enllà dels uniformes i de les paraules, i de totes les coses que es fan servir per distreure els altres d’allò que som de debò, una merdeta, perquè en realitat tots nosaltres, de qualsevol sexe o nacionalitat, només som una merdeta, i ella ja feia temps que havia après que un home que fa dos mesos que és lluny de casa és fràgil com un nen petit. I també que els homes, tots i sempre, són melons sense obrir. Fins que els mastegaves no sabies com eren.

I en fi, rei, que no li havia passat mai que li paguessin per fer conferències i que ja li sabia greu, ja, però quedaven deu minuts i ell continuava allà, badoc i brut, i ella això no ho pensava consentir perquè volia que quedés content i descansat i sobretot, volia que tornés, que amb un cop això no s’aprèn i ella estava disposada a fer-li una bona instrucció si la visitava una mica més despert. I ara, au, a rentar-se. Ella mentrestant es trauria la bata i les sabates i tancaria una mica els llums. Ell només havia d’entrar, estirar-se al llit i deixar-se fer, que ja veuria com li agradaria, home, que no fes aquells ulls d’espantat, ui, però si a més li anava el cor com un cavall, ai, senyor, com li agradaven els homes joves, quin bé de Déu que hagués arribat tant de jovent en aquella posició, i quina tragèdia que els matessin, verge santa, si fins i tot els moros aquells que eren mig salvatges se’n dolien, d’haver de matar tanta joventut, quan jeien amb elles i no els sentia cap superior. I que aquella era la seva feina, oi, rei? Fer-lo content una estona perquè així, si més no, encara que el matessin l’endemà moriria satisfet i recordant alguna cosa bona que li havia passat en aquell lloc.