62

La llevadora que practicava avortaments clandestins vivia al carrer del Rec Comtal i atenia al menjador de casa seva. Abans de la guerra havia treballat a l’Hospital General de Catalunya, que, liquidada la República, havien requisat els vencedors. Unes monges més aviat sinistres s’encarregaven ara de la maternitat. El primer que havien de fer era despatxar tot el personal sanitari que algun cop havia practicat interrupcions —legals— d’embaràs o que no es penedia d’haver-ho fet.

La Mercè va demanar a l’Ilda que l’acompanyés. No es veia amb cor d’anar-hi sola. Van arribar puntuals al carrer del Rec a dos quarts de nou. La dona les va fer passar a una saleta fosca, només il·luminada per la claror de mitja dotzena d’espelmes, va demanar a la Mercè que es tragués tota la roba i li va palpar el ventre amb les mans. Estava de gairebé tres mesos i l’embaràs pràcticament no se li veia, però ella se’l notava: un intrús a dins.

—El pagament és per endavant —va dir la llevadora, anant cap a la cuina. I des d’allà va dir—: Ja pot vestir-se.

La Mercè tremolava. Va mirar l’Ilda amb estranyesa. Totes dues esperaven que la fes estirar sobre la taula i li posés les mans entre les cames. En comptes d’això, la dona va sortir de la cuina amb un got gran ple d’un beuratge de color marró. Va agafar els diners que li donava l’Ilda i a canvi va lliurar el got a la Mercè.

—Begui-se’l a poc a poc.

Mentre la Mercè prenia a petits glops el líquid, que feia un gust amarg i vegetal, la llevadora li donava les instruccions oportunes:

—Començarà a sagnar d’aquí a un parell d’hores aproximadament, però en això cada dona és diferent. La sang serà grumollosa i abundant. Li durarà quatre dies, potser cinc. S’ha de rentar bé, evitar els esforços i beure molts líquids. Torni d’aquí a una setmana. M’ha entès?

La Mercè va fer que sí.

Va sortir d’allà tremolant. Se sentia estranya, com si la panxa li pesés. Va anar directament cap a casa i va estirar-se al llit. Encara li quedava un pot de llet, però no li va venir de gust aixecar-se. Es va recargolar entre els llençols i es va adormir de seguida.

L’endemà era diumenge, però es va despertar més d’hora que de costum. Havia posat una tovallola doblegada sobre el llençol i esperava trobar-la tota empastifada de sang, però el llit era ben net i les seves calces, també. Va passar-se el dia esperant que arribés el moment. A la nit encara no sagnava. No notava res. Ni tan sols aquell mal petit de quan li havia de venir la regla. L’endemà tot continuava igual. Dilluns va anar a treballar com sempre i va dir a l’Ilda que alguna cosa no anava bé.

—Per què? Què et passa? —va preguntar l’amiga, esverada.

—Res. Aquest és el problema. Que no em passa res.

Van decidir tornar al carrer del Rec i preguntar-l’hi directament a la llevadora. Quan li anaven a trucar —eren més de les vuit—, va aparèixer del no-res un guàrdia civil i els va preguntar per qui demanaven.

L’Ilda, que pensava ràpid, va dir que venia a visitar una tia seva, que feia temps vivia allà. El guàrdia li va preguntar si per casualitat la seva tia era llevadora i vivia al tercer pis, i l’Ilda va dissimular i va dir que no.

—Porque si fuera esa señora, deben ustedes saber que ha sido detenida por cometer un delito muy grave y que cualquiera que contrate sus servicios o lo haya hecho correrá su misma suerte.

Van marxar d’allà espantades i a cuitacorrents.

No era el primer cas que sentien d’algú que havia estat denunciat. Les delacions començaven a ser una pràctica habitual. No hi calia cap motiu de pes. No anar a missa. No estar casat per l’Església. Tenir un germà comunista. Haver defensat el catalanisme. Haver avortat. Tot eren pràctiques legals que de cop van deixar de serho. Ara et podien empresonar per qualsevol d’aquelles coses. L’Ilda tenia por.

—Mercè, jo crec que hauríem de marxar una temporada. Aquest home ens ha vist.

—Però si marxem, com ho faré? —va preguntar la Mercè, que només pensava en allò que portava al ventre.

L’Ilda no va saber què dir-li.