59

Després de passar per dos camps de presoners, de ser condemnat a treballs forçats i no a mort, com s’esperava, de gastar més de dues dècades de la seva vida fent carreteres, preses i una mena de monestir gegantí a la vall de Cuelgamuros, on alguns es van deixar la vida i a ell li van rebentar un braç, després d’esdevenir mutilat, de conèixer presons infectes i guàrdies més infectes encara, de ser retornat a Barcelona perquè havia quedat inútil o potser per altres raons que mai no havia sabut, després de tot això i de més encara, l’Oleguer va sortir de la presó Model un dijous de gener de mitjans dels anys seixanta, quan ja estava convençut que es moriria de vell dins d’aquella ratera.

De cop algú va pronunciar el seu nom, el van fer caminar pels corredors fins a la sortida i li van dir que allà hi havia un senyor que preguntava per ell.

—Soc Remigi Pladevall —li va dir l’home molt ben vestit que l’esperava fora, fumant un havà i mirant-se la punta de les sabates lluents—, i busco algú sense manies que em defensi.

—De qui?

—Dels qui em tenen enveja.

—Per què jo?

—Perquè m’han dit que ets boig.

L’Oleguer va somriure i va preguntar:

—A canvi de què?

—A canvi de treure’t d’aquí i d’un plat calent cada dia. Els diners te’ls hauràs de guanyar.

—Fet!

Li va mirar el braç mutilat.

—Podràs?

—Jo amb un sol braç faig més feina que cap dels teus enemics amb dos.

Remigi Pladevall havia promès no dir a ningú qui li havia demanat el favor de treure de la garjola aquell tifa. Va ser una bona recomanació. L’Oleguer era un home patibulari, sí, però lleial a les causes en què creia, i en la seva hi havia cregut des del començament. Per això es van entendre tan bé.

Amb el senyor Pladevall, Oleguer Saltor va tenir el més semblant a una feina que tindria en tota la seva vida. Li feia de xofer —uniforme, gorra de plat i un Mercedes W111 de sis cilindres que agafava els cent seixanta per hora—, l’acompanyava a les reunions de negocis i als dinars on subornava polítics. De vegades s’encarregava d’altres feines: retornar a casa senyoretes tossudes que es negaven a marxar, comprar substàncies al districte cinquè —sovint cocaïna— o amenaçar competidors que es pensaven qui sap què només perquè tenien un amic en un despatx i una arma a la butxaca. Feien un bon tàndem.

Oleguer Saltor i Remigi Pladevall, malgrat les aparences, s’assemblaven molt. Tots dos eren persones al marge (de les altres persones, de les lleis, de les convencions socials), tots dos s’arrapaven al poder per interès, tots dos estaven acostumats a fer sempre el que els sortia dels pebrots i cada un necessitava l’altre per sobreviure.

Pladevall era fill d’una família molt coneguda de la burgesia industrial, gran aficionat —com molts dels seus il·lustres predecessors— a saltar-se les barreres socials en les seves relacions de llit. Però el noi va anar massa lluny en aquestes aficions i va aconseguir esgotar la paciència del seu pare: el van excloure del testament i de la família. No s’hi va amoïnar gens. Va demanar diners a un amic de farra que era fill del banquer més puixant de Barcelona i va muntar la seva pròpia filatura. Tenia olfacte per als negocis i ganes de treballar. Gràcies al seu cognom i a la seva fama va aconseguir ràpidament accionistes i inversors. Poc després ja feia la competència —i la guitza— al seu pare. I al cap d’uns anys més va atrevir-se a anar més enllà i va començar a flirtejar amb el mercat immobiliari. Va fer-se inversor, constructor i —una cosa du a l’altra— especulador. El seu estil de vida només tenia una pega: a mesura que creixien els seus negocis i la seva fortuna, se li multiplicaven els enemics. Per això necessitava algú que el defensés.

Als seixanta-cinc anys, quan ja no li quedava res per fer, es va casar amb l’Aurora, amb qui s’enllitava des de feia tant de temps que ja havia perdut el compte.

—Ella era una nena a qui li agradaven els pocavergonyes i jo un pocavergonya que es fonia per les nenes —deia sempre, davant de qui fes falta.

També deia que s’hi havia casat no perquè ell cregués en el matrimoni ni servís per casat, sinó perquè era una manera de premiar-la pels seus serveis. L’Aurora era la persona que més fidel li havia estat al món, i això bé mereixia una recompensa. I ell, que era generós, l’havia pagada amb generositat.