92

Abella de la Conca són tres dotzenes de cases escampades sota una impressionant serralada de roca. Malgrat que ja gairebé és de nit, el perfil de la muntanya sembla un avís al visitant. En arribar al poble un senyal indica que el cotxe no pot entrar al nucli urbà, però el Pere passa igualment. Continuen per un carrer empedrat i rost fins a una petita plaça quadrada. En un costat hi ha la balustrada de pedra d’un mirador. De dia serveix per contemplar un paisatge d’eres i masies que ocupa tot el pla. De nit espaordeix amb la seva negror immensa. Els tres costats restants de la plaça estan formats per cases de pedra seca molt ben restaurades. El poble continua més enllà, fent pendent fins al peu del massís. A l’estiu és un paradís del turisme d’escalada i és molt freqüentat per escaladors de tot Europa, sobretot francesos. A l’hivern només hi ha tres cases obertes.

El mosso Pere s’atura al mig de la plaça i desbloqueja les portes del cotxe patrulla.

—Què hi fem aquí, Pere?

—En aquesta casa l’esperen, Reina. —I assenyala la façana més ben arreglada del poble, a més d’una de les més grans. Ocupa una bona part d’un dels laterals de la plaça.

—Qui? De què va això?

—Entri i ho sabrà.

—Em torna la meva bossa?

—Quan surti. Jo l’hi guardo, no pateixi.

La Reina entén que l’han ensarronada. No té mòbil. No sap on va ni què l’espera. No sap què passaria si s’hi negués, però s’estima més no provar-ho.

Baixa del cotxe i camina cap a la casa. No li cal trucar a la porta. S’obre abans que hi arribi. Un home jove li aguanta mentre li diu, amb un somriure cortès:

—Endavant. Benvinguda.

Dues de les parets del rebedor, bastant estret, estan decorades amb armes antigues, que no li semblen tan diferents de les que va trobar en el maleter del cotxe del seu pare. No les sap identificar, però la majoria són de fusta, i un parell porten baionetes calades. N’hi deu haver una vintena, calcula, mentre passa de llarg.

Per un arc de volta entra en una sala molt espaiosa, decorada amb poc gust i molts diners. Hi ha una cuina americana, equipada amb tota mena d’electrodomèstics de qualitat, una llar de foc encesa, un sofà de pell marró, una tele de moltes polzades i un gran finestral per on es veu un pati enjardinat i un jacuzzi exterior. Les cortines són de vellut vermell i les estores, també vermelles, perses. Però el que realment crida l’atenció de l’entorn són els trofeus de caça, que ocupen totes les parets. N’hi ha molts. Cèrvids amb banyams de diferents formes i mides —grans, petites, retorçades, punxegudes, romes, bifurcades…—, testes robustes i fosques, que podrien ser de búfal o de nyu, uns quants muflons amb les seves cornamentes imponents, un parell de caps de zebra, alguns d’animals més petits, que no identifica bé, potser són guineus. Dos o tres llops, un parell de linxs, un os bru. Si pogués estudiar bé cada peça de la barroca i macabra composició, potser trobaria que alguna s’assembla molt al Kafka, l’animaló que entre tots han batejat fa una estona, i que entre els banyuts n’hi ha un parell que són idèntics al que ella va atropellar ahir. Per acabar, dos ullals d’elefant decoren la llar de foc, al davant de la qual hi ha la pell d’un tigre de Bengala amb la boca oberta a l’alçada dels turmells de les visites.

Al mig d’aquest reialme inesperat, dret amb les mans enllaçades sobre l’estómac, l’espera un home gran vestit amb un xandall de marca i els cabells blancs molt ben pentinats enrere. Malgrat que no els aparenta, té setantanou anys.

—Hola, Reina. Quines ganes tenia de conèixer-la. Soc Antoni Moreu —i li encaixa la mà, com hauria fet amb un dels milionaris russos que rep en aquest mateix lloc.