Epíleg

A fi de localitzar els autors originals d’aquests contes de bojos, se’ns va acudir de posar un anunci en els mateixos diaris de Castelló i València que prèviament havien difós notícies sobre l’«afer Beauvoir». Només vam rebre, però, una resposta: una narració prolixa, confusa, d’un sentimentalisme banal, que s’iniciava amb una visita inesperada al domicili d’uns amics i abundava en detalls massa personals. Amb permís de l’autor de la missiva, i sota compromís de confidencialitat, hem procurat separar el gra de la palla i reproduïm a continuació únicament els fragments que hem considerat rellevants pel que fa al cas. Contenen informació, com podreu comprovar, sobre els moviments de l’estrany doctor consecutius a la intervenció policial, a més d’esbossar-ne una descripció física i una certa caracterització psicològica. Fan referència, també, a la famosa col·leció d’andròmines.

«Amb relació al seu comunicat publicat en premsa, crec que sé coses que us poden interessar. No es tracta, tanmateix, de dades relatives als autors d’aquells escrits, sinó al seu inductor intel·lectual. El que vull dir és que he lligat caps i he deduït a posteriori que vaig estar en contacte amb aquest fals doctor Charles Beauvoir la nit del 16 al 17 de novembre de l’any passat, en la ciutat de València. Aleshores jo estava passant una temporada una mica dolenta i vaig pensar d’anar a buscar un company d’estudis, F., amb qui feia molt de temps que no ens vèiem. Vaig consultar en la meva agenda l’última adreça que m’havia donat i en una hora i mitja o poc més em vaig plantar en el carrer del Sant Esperit de Benimaclet, núm. […]

»Es van sentir unes passes i se’ns va afegir un tipus prim, ni alt ni baix, que estic segur que és el Beauvoir aquest que busqueu. Barba d’una setmana, roba gastada. Tenia un aspecte deixat, indolent. Feia cara de son, com si s’acabara d’alçar del llit. A primera vista podia tenir una edat propera a la nostra. (Més tard, durant la nit, el vaig trobar més vell). S. ens va presentar. Va dir que es deia Charles, que era amic d’F., metge —terapeuta, va puntualitzar ell— i que l’allotjaven un parell de nits mentre enllestia uns assumptes, abans d’emprendre un viatge.

»—Vós també sou professor? —em va interrogar.

»Tenia el posat seriós i una manera de parlar gens natural, com si actuara. Li vaig explicar que sóc rellotger. Tot i que vaig estudiar filologia amb F., em van suspendre dos anys seguits en les oposicions i em vaig desencoratjar. Quan mom pare es va jubilar em vaig fer càrrec del negoci. Sempre m’havia agradat aquesta feina, sobretot les reparacions.

»Mentre parlàvem, S. va posar la tele. Feien alguna comèdia ximplota. Va sonar el telèfon i el va agafar. Vaig comprendre que era F. i que li deia que vindria tard. Beauvoir va aprofitar l’ocasió per a agafar el comandament a distància i va canviar el canal. Va deixar una pel·lícula antiga en blanc i negre.

»—Bé, jo em gite —va dir ella després de penjar—. Demà he de matinar.

»—Jo m’esperaré una estona —li vaig contestar—, per si de cas torna.

»Beauvoir va portar una botella de vi. La pel·lícula era muda. La mort concedia tres oportunitats a una jove per a salvar el seu promès. Tres actes dramàtics en èpoques i llocs diferents. Bagdad, Venècia i la Xina. Escenaris fantàstics, de somni. Bevíem. A Beauvoir, atent a la pantalla, se li il·luminava la cara. Jo també sentia una vaga eufòria i un neguit. Ens vam acabar la botella i en vam encetar una altra. Quan ell va anar al lavabo jo vaig aprofitar el moment per a escorcollar la casa. La primera habitació del passadís estava tancada. S. devia estar dormint allí dins. Abans que poguera decidir si entrava i tenia una conversa amb ella, Beauvoir va venir a rescatar-me.

»—Deixeu-la estar —em va comminar—. El passat no torna. Veniu amb mi.

»Em va portar a l’altra habitació. Hi havia un llit, un armari per a la roba, una taula senzilla, una cadira de tisora i una butaca ronyosa. En un racó s’amuntegaven una maleta, un parell de caixes i unes quantes bosses. “La meua cambra”, va proclamar cerimoniosament, “i la vostra”. De sobte em vaig adonar que em faltava espai […]

»—La meua dona m’ha deixat pel seu professor de ball.

»—Déu n’hi do! —es va exclamar!—. A mi em busca la policia per no sé què d’un títol. Encara sort que he pogut salvar aquestes relíquies.

»Va posar damunt de la taula una de les caixes. Un cub de cartó dur, d’uns trenta centímetres de costat, amb tapa. Tenia una rodeta a la part de dalt. La va fer girar, es va sentir un clic i tot seguit un batec i una remor somorta, com si s’haguera activat un mecanisme. Però no allí mateix, sinó en un algun altre lloc més o menys proper. En una altra cambra o en el pis de baix.

»—Vegeu ací un model mecànic de l’ànima humana. La meua obra mestra. M’ha costat anys de feina, però si he arribat tan lluny és perquè caminava damunt les espatles de gegants.

»Em vaig quedar mirant l’objecte en qüestió i em vaig empassar un altre glop. Li vaig donar la botella, però la va rebutjar i es va asseure en el llit. No sé què remugava d’allò del seu títol, d’un “Institut de Recherches de l’Imaginaire” —així, en francès, ho va repetir dues vegades— i que els periodistes ho havien traduït molt remalament com “Institut de Recerques Imaginàries”. Es va estirar i es va adormir a l’instant. Jo també tenia son, però la caixa m’havia encuriosit. Què hi havia allí dins? Per a què servia? Supose que va ser el meu esperit de rellotger. Vaig fer saltar la tapa amb la meua navalla i es va revelar una massa compacta d’engranatges en moviment.

»Allò, per a mi, no tenia cap sentit. M’estava posant nerviós. A mesura que n’extreia peces, les que quedaven continuaven rodant, però el zum-zum i el batec que em pareixia que venien d’un altre lloc s’anaven apagant progressivament. Furgant amb la navalla vaig trobar un buit més o menys al mig de la base. Alguna cosa s’hi bellugava: un insecte, una mena d’escarabat gran i gros. Quin fàstic! Vaig tornar a col·locar la tapa i vaig mirar Beauvoir. Per sort dormia com un tronc. Vaig decidir que marxava. No volia assistir a la seua reacció quan descobrira que li havia desballestat el joguet. Però estava molt cansat. I havia begut massa. Em vaig tornar a asseure un segon en la butaca per agafar aire i quan em vaig despertar eren les sis del matí.

»Beauvoir roncava. Em vaig incorporar sense fer soroll. Volia afanyar-me, però els estralls causats pel vi en el meu organisme em demoraven. Tenia aquesta sensació tan desplaent que és com si el cor et bategara més lent del normal. Com si li faltara força i no donara l’abast. Quan ja era per fi al carrer, dins del cotxe, vaig veure pel retrovisor que S. caminava cap a la parada del bus […]

»I això és tot el que li puc contar del senyor Beauvoir».