El poder de la ciència
En acabar el batxillerat vaig complir els tres mesos de servei civil com a renovador d’adhesions. Tenir la cartilla en regla, llavors, resultava indispensable. La llei, al peu de la lletra, no l’exigia, però te la podien reclamar en qualsevol moment: en la finestreta del banc, en la cua de l’economat, en pujar a l’autobús o en girar a la cantonada, i en cada una d’aquestes ocasions portar-la damunt et permetia com a mínim sortir del pas. Si no t’assegurava un tracte de favor, almenys t’evitava d’anar a parar al calabós. Per sort, una brigada de voluntaris juvenils ens encarregàvem de facilitar el tràmit a domicili periòdicament. Ens donaven uns llistats i anàvem casa per casa a darrera hora de la vesprada, quan el cap de família acabava de posar-se bata i sabatilles i no es podia fer escàpol. Tot plegat no costava ni dos minuts. Els ajudàvem a emplenar el qüestionari, firmaven, els estampàvem la data i el segell oficial i fins la pròxima.
Una nit borrascosa d’aquell estiu tornava a la seu de governació tot xop esquivant els tolls i els peixos agonitzants. Últimament queien cada vegada que plovia, grans i llustroses mabres i molls i sards que restaven a terra boquejant, mirant-te de fit a fit amb ulls patètics com si comprenguessin el que els esperava i et volguessin dir: a tu també t’arribarà l’hora. Encara no se n’havia esbrinat la procedència ni si eren bons per menjar. Recordo que un veí nostre va arreplegar un polp de més de cinc quilos. Era un home gras, golafre, que no tenia manies. Malgrat les circulars del gabinet d’higiene, va guisar el mol·lusc amb ceba i patates i, com que ningú no vam gosar d’acompanyar-lo, doncs se’ls va endrapar ell tot sol. El van tenir ingressat una setmana a l’hospital per la indigestió.
Aquesta nit que us dic, el secretari encara treballava en el seu despatx. Li vaig lliurar el bloc de firmes i, mentre m’ajudava a eixugar-me els cabells amb una tovallola, em va contar de nou la seva teoria sobre les estranyes precipitacions d’éssers vius. L’entusiasmaven els temes científics, els casos com més complexos i problemàtics millor. Tothora el vèiem fullejar els seus benvolguts llibres i butlletins de societats saberudes i prendre notes al marge. Quan trobava la solució del que fos, sentia una eufòria intensa que no s’estava de demostrar i compartir.
—Tot això té una explicació. És un fenomen rar, poc documentat, però té explicació.
Es va asseure en la seva taula. Va apartar amb el braç un munt d’actes, bans i balanços, i un voluminós tractat de meteorologia, i va esbossar en un full l’esquema del procés: es formaven remolins damunt del mar, o damunt de llacunes o estanys, i, sota determinades condicions, la força de succió arribava a ser prou forta per a enlairar peixos petits, batracis, mol·luscos…, que podien ser desplaçats fins a punts bastant allunyats i en desplomar-se causaven lògicament sorpresa i esglai. Jo ja coneixia aquesta hipòtesi perquè me l’havia explicada ell altres vegades. I també l’havíem vista en l’escola, però no tan ben detallada. Encara va afegir un enfilall d’intricades equacions de tercer grau o més, amb pesos, forces i acceleracions expressats en diverses unitats de mesura estandarditzades, va aïllar les incògnites, et voilà, quod erat demonstrandum.
Precisament llavors, en aquest punt culminant de la seva exposició, va entrar en el despatx el cap de policia. Es notava, per la seva cara llarga, que portava notícies dolentes. Es va expressar amb circumloquis, amb eufemismes, amb mitges paraules. Vam tardar una estona a entendre’l: el fet era que havien detingut la dona del secretari. El delegat de vigilància del seu carrer l’havia enxampada in fraganti en el llit amb el porter, per tercera vegada. I la tercera significava presó, una bona temporada a la garjola. A banda, segurament això encara era pitjor, de fer públics el delicte i el càstig. En veu baixa, com si el temptegés, va suggerir-li la possibilitat d’escurçar el termini i dissimular l’edicte en el tauler darrere d’altres papers. Però el secretari ja no escoltava. Mirava el full i tornava a escriure.
—Això també ha de tenir explicació —repetia remugant, amb el cap cot—. Això també ha de tenir explicació…
Jo, que estava més prop, podia veure que les mans li tremolaven i que només feia ratlles i gargots mancats de sentit.