La quarantena

Més o menys la cosa va anar així. Jo estava donant la meva opinió: que també podíem comprar rom, a banda de ginebra i whisky. Però ell, tot cofoi, desdenyós, em va fer observar que tant se valia que ho digués com que no, que m’ignoraven olímpicament. Més tard, quan em vaig adonar que la Isabel ja hi era i em vaig atabalar perquè aquesta podia ser l’última oportunitat, em va fer la burleta. Això ja no ho vaig tolerar. Li vaig dir: «Deixa’m en pau» i encara em vaig retenir de cridar ben fort hòstia o un altre exabrupte qualsevol. El Pere, que passava per allí, em va amollar rient-se: «Què remugues?». Sempre era així, els altres com si no el veiessin, com si no el sentissin mortificar-me. Amb ells no s’acarnissava igual, no els retreia tothora les febleses, els fets vergonyants que preferissin oblidar. Només em dedicava a mi les insídies, els comentaris punyents, directes al blanc. Doncs ara s’ho trobaria. Vaig baixar com si anés al celler. Vaig entrar en el recambró del fons i quan ell em va seguir vaig girar cua, en vaig sortir de pressa i el vaig tancar a dins amb clau.

Li havia fet altres vegades alguna jugada similar, però sense conseqüències tan duradores. Aquell dissabte era el darrer de vacances. L’endemà em vaig despertar tard, a tres quarts de quinze, amb el cap tèrbol i l’estómac remogut. En lloc de dinar em vaig quedar una estona més en el llit i quan em vaig alçar ja teníem l’equipatge en el cotxe. Tan senzill com això: em vaig oblidar d’ell, me’l vaig deixar tancat allà baix. Després van canviar moltes coses molt ràpidament. Els meus pares s’havien fet grans, estaven delicats de salut i no volien venir al poble als estius (ni jo tampoc, per una altra raó: la Isabel no tenia vacances). Aquest any han mort els dos amb poca diferència de temps. M’he decidit a venir, només un dia, per comprovar en quin estat es troba la casa i decidir si la venc o què puc fer-ne. Una injecció de diners m’aniria molt bé. En baixar les escales, de sobte he ensopegat amb la porta de roure i m’han assaltat aquests records que acabo de contar. He buscat la clau i he obert. Quan els ulls se m’han acostumat a la fosca l’he vist assegut damunt d’una caixa. Estava prim, molt prim, només tenia la pell i l’os. Em mirava, però no deia res. Me n’he anat a la botiga de la plaça i he comprat uns talls de pernil, formatge i pa. Li he preparat un entrepà i he tornat a buscar-lo. Encara hi era, immòbil, en la mateixa posició.

—Ara em deixaràs en pau? —li he preguntat.

—Sí.

He marxat.

A la vesprada ja anava pel carrer. No té aquell aspecte envanit i satisfet d’anys enrere, ni de bon tros. Abaixant el cap, saludava tot poruc els veïns, que evidentment no el reconeixien. Jo era al bar, amb l’Anna i el Pere, quan l’hem vist passar cap a casa seva.

—No tens remordiments? —m’ha preguntat Anna quan els he explicat la història.

—No —he admès—. Em sembla que la quarantena li ha provat.