Pròleg

Benvolguts lectors,
benvolgudes lectores,

En l’origen d’aquest llibret hi ha un succés lamentable que va tenir ressò breument en la premsa local. Divulgaven els rotatius fa cosa d’un any que els pacients d’un cert gabinet psiquiàtric s’havien quedat amb el cul a l’aire en fer-se fonedís el seu director, un tal Charles Beauvoir. Segons que sembla, aquest individu era un impostor que no disposava dels permisos reglamentaris ni de la titulació acadèmica exigida per l’administració. La intervenció d’un inspector arran d’una denúncia va provocar que fugís precipitadament. La seva nombrosa clientela es va trobar llavors en la conjuntura de buscar aixopluc en les consultes de la competència, o en els dispensaris públics, tot sovint al límit de la seva capacitat en aquests temps que corren.

Per circumstàncies que ara seria prolix d’escatir, un amic nostre, Josep M. C., va tenir accés al gabinet d’en Charles Beauvoir enmig de l’embull d’aquells dies. El seu testimoni confirma el que es va publicar: que s’hi podien comptar més llibres de gènere filosòfic o esotèric que no pas de medicina tradicional i que hi van trobar un recambró ple d’objectes estranys, incloses andròmines mecàniques aparentment inservibles. Però el que ens importa és una altra cosa: una carpeta, abandonada en el despatx de Beauvoir, amb textos i esbossos que han estat justament la matèria primera d’aquest llibre. Es tractava de narracions en primera persona, històries quotidianes de metges, de veïns, de problemes laborals, d’amors complicats o frustrats. Dèries i cabòries, confessions gairebé anecdòtiques, si no fos pel tomb absurd i inversemblant sempre present. En algunes, aquesta tendència a la fantasia, a la irrealitat sense pal·liatius, s’exacerbava des de la primera frase: semblaven més aviat descripcions de somnis o de visions al·lucinatòries. Un examen superficial va posar de manifest que aquell poti-poti era obra de diverses mans. El meu amic i jo vam deduir de seguida que aquestes mans devien pertànyer als pacients o víctimes del fals doctor, el qual sens dubte havia experimentat amb ells una d’aquestes teràpies basades en l’escriptura, darrerament tan de moda. La nostra primera intenció va ser retornar els documents als seus propietaris legítims. Després d’encercar uns quants números de telèfon i molt d’insistir-hi, vam aconseguir de reunir-nos en un cèntric cafè amb algunes d’aquestes persones que suposàvem interessades. Dissortadament, cap d’elles no va voler reconèixer l’autoria. Va quedar clar que el seu únic afany consistia a reclamar aquestes dues qüestions: 1) que els tornessin els diners i 2) que els atengués —«d’una puta vegada»— la seguretat social. Els vam haver de repetir, fins que al final es vam empipar amb nosaltres, que en aquest assumpte de les cues i llistes d’espera no podíem fer absolutament res. A partir d’aquell moment el clima de la discussió es va torbar força i ja va ser impossible que ens entenguéssim. Quan se’m va acudir demanar-los si ens permetrien publicar les seves obres, un em va contestar que podíem «fotre» amb elles el que ens donés la gana, i un altre, procuraré expressar-ho sense mancar al decòrum, que si volia podia gastar-les per comptes de paper higiènic. Però el que em feia més por era aquell de la cigarreta, que bellugava les mans nerviosament davant de la meva cara i a punt va estar de socarrar-me els morros.

Abans que marxessin de mala manera —sense pagar: cal dir-ho—, encara vaig poder obtenir d’un d’ells una succinta autorització, manuscrita en un tovalló de paper. Sóc perfectament conscient, perquè la meva assessora legal m’ho ha remarcat més d’una vegada, que aquell gargot arrugat difícilment valdria davant d’un jutge com una cessió de drets en regla, conforme al Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996 de 12 d’abril). És per això que vaig acceptar de bon grat el suggeriment del meu editor i em vaig dedicar a reescriure, a recrear, cada un d’aquests contes de bojos. No només els vaig afegir els títols i vaig variar els noms dels personatges —inclòs per descomptat el de Beauvoir— a fi de protegir la seva intimitat, sinó que els vaig donar el meu estil i la forma pròpia d’una ficció literària. Vaig procurar a cada moment, això sí, de conservar-ne el fons, el sentit, de manera que al final jo diria que es troben a mitjan camí entre una petita antologia de contes fantàstics i una crònica de casos clínics a la manera del doctor Sacks. Heus ací, doncs, si voleu saber-ho, per què davant d’aquella conxorxa d’ases vaig sentir l’impuls, la necessitat, de portar a la impremta les seves històries: de sobte em vaig adonar que la follia d’aquesta gent no era més que una hipèrbole, una desmesura, que posava en relleu els límits i la precarietat del seny —aparent— dels altres. Amb els seus disbarats irrisoris, el que feien era amplificar o reduir a l’absurd la nostra benvolguda normalitat. Precisament jo, en llibres anteriors, havia tendit a construir unes narracions diguem-ne ambigües: explicaven fets estranys, però també es podia interpretar que l’extraordinari no raïa pas en els fets, sinó més aviat en el punt de vista del narrador. Fins ara, però, no havia copsat el sentit últim d’aquesta poètica del deliri. S’entén, així, que no deixés passar l’ocasió i intentés aprofitar un material tan substanciós.

Vosaltres, lectores i lectors, jutjareu si anava errat. Si més no, potser trobareu consol en la comprovació que no esteu sols. O us alegrareu de constatar que n’hi ha que estan pitjor.

Atentament,

Carles Bellver Torlà

Castelló de la Plana, s. d.

PS. Es pot conjecturar, per diversos indicis, que un dels contes d’aquest llibre va ser escrit pel mateix Beauvoir. Aquest, no sé ben bé per què, no he gosat tocar-lo i es reprodueix sense modificacions: tret d’alguna correcció ortogràfica. En justa correspondència, m’he permès la llibertat d’inserir-ne un altre totalment meu.

PPS. Vull que quedi clar, ja em descuidava de consignar-ho, que J. M. C. no va compartir la meva opinió sobre l’oportunitat de publicar els quaderns del gabinet d’en Charles Beauvoir i va preferir desvincular-se d’aquesta iniciativa editorial tan bon punt li la vaig plantejar.