Abans dels reis catòlics
En contra de tot el que afirmen els llibres de text convencionals, aquest país va ser governat en l’antigor per invasors xinesos. Vull dir abans dels reis catòlics, dels àrabs, dels gots, dels romans, dels cartaginesos. Dec aquesta revelació al meu amic B. J. Nebaud, que de vegades manifesta que sap coses veritablement insospitades. Ahir a la vesprada em va portar en el seu cotxe per carreteres secundàries i pistes rurals fins a un indret remot de l’Alt Maestrat. «Encara hi són», em deia, «en nombre reduït i minvant, relegats, desarrelats, convertits pels daltabaixos de la història en un estrat marginal de la població, fidels a les seves usances i practicants d’una economia de subsistència, malalts d’orgull i malenconia, enyoradissos d’un passat esplendorós que ja no tornarà».
Després d’un seguit de revoltes per camins angostos, pedregosos i polsosos, va aturar el vehicle davant d’un mas aparentment d’allò més normal. Però l’ull alliçonat es fixava de seguida en l’escut de pedra damunt de la porta, que exhibia els emblemes del drac i del tigre. Una parella d’ancians petits, prims, de cabells fins i pell groguinosa, apergaminada, incalculablement vells, van traspassar el llindar i ens van donar la benvinguda amb gran cerimònia. Vam entrar en la casa amb ells i vam seure tots quatre en coixins al voltant d’una taula baixa de fusta de cirerer. A la claror d’unes espelmes, vam compartir en silenci un te verd aromatitzat amb fulles de gesmil i unes galetes d’arròs. Ni per un moment van perdre aquell somriure tranquil, aquella mansuetud que s’encomanava. Nebaud va treure un paquet d’una bossa i els el va donar. Llavors van xerrar una estona en el que després vaig saber que era un dialecte arcaic, contemporani de Confuci i de Menci. Jo me’ls escoltava absort. Quan vam veure que es feia de nit ens en vam acomiadar i vam marxar.
—No sabia que parlaves xinès —li vaig dir al meu amic a l’altura d’Albocàsser.
—Veges per on, al cap de tants anys encara puc ser una caixa de sorpreses —em va contestar ell amb el seu misteri habitual.
Li vaig preguntar també pel paquet, però només vaig obtenir alguna altra evasiva. Per primera vegada vaig reparar en els seus ulls oblics i en un aire vagament oriental. A les envistes de Castelló em va contar que les famílies propietàries dels restaurants xinesos, tan comuns avui en dia en les nostres ciutats, són descendents d’aquesta gent, de l’existència de la qual jo acabava d’assabentar-me.