Els carrers cremaven

—Anit em vaig despertar a les quatre de la matinada. Com que no podia aclucar l’ull de cap manera, em vaig llevar i vaig anar a beure una mica d’aigua. Abans solia dormir d’una tirada, però ara ja fa temps que no. És una de tantes coses que han canviat.

Així que es va posar a xerrar, vaig triar a l’atzar una revista de la tauleta i vaig fer com que la llegia amb gran interès. Era una d’aquestes d’actualitat política i econòmica.

—Em vaig quedar una estona en la cuina mirant per la finestra. En les altres cases no es veia llum. Només el flexo del veí de davant, que sol treballar fins molt tard vinclat damunt d’una taula lleugerament inclinada. Sembla que és dibuixant, o escriptor, o totes dues coses. Quina enveja de no tenir horaris, suposo. O no, no se sap mai què deu ser pitjor. Baix, els carrers i la plaça cremaven. L’asfalt amb una resplendor tènue, blavosa. El paviment nou de les voreres, però, amb un foc vermell ben viu.

Al parer de l’articulista, els tipus d’interès romandran baixos tot l’any, si més no.

—Vaig tornar al llit. Quan ha tocat el despertador aquest matí, a quarts de set, dormia profundament. Encara sort. Abans de sortir, avui m’he recordat de posar-me sabates de sola gruixuda. Tan de matí els carrers encara et poden escaldar els peus.

—Josep? Pot passar, si vol.

Per fi, ja el cridava la infermera, al tabarra aquest.