Fets de la infantesa
En l’orfenat imperava una estricta jerarquia. La primera setmana, els més veterans —i potser algun altre, aprofitant que encara no els coneixia tots— m’escopien a la cara cada vegada que ens encreuàvem. M’havia de netejar amb la màniga i feia fàstic veure’m. Llavors els capellans, en fi, em renyaven i em pegaven pel meu aspecte llardós.
L’ascens en l’escalafó es produïa solament a força de paciència i vassallatge. Calia: aconseguir que un dels més grans t’acceptés en la seva cort; guardar-li una part de la teva ració; canviar una altra part per cigarros per a ell; fer-li costat en les guerres amb altres bàndols; obeir sempre les seves ordres; adular-lo; aguantar, aguantar, aguantar. Però jo no vaig progressar gens, potser no em va donar temps, o no valia prou. En tots els cinc anys que hi vaig estar, el Perico no em va convidar mai a entrar a la seva cambra. Una nit al mes de mitjana —de vegades dues, de vegades cap— aquell bordegàs perdonavides, el mascle dominant, privilegiat amb un dormitori individual, cobrava a dos o tres companys un grapat de rals —la moneda de curs intern— per poder ficar-se en el seu armari i espiar alguna cosa des d’allà dins. Després no badaven boca: eren custodis d’un secret obscur i l’atresoraven.
Fins i tot a hores d’ara, vint i tants anys després, si de cas em topo amb algun d’aquells desgraciats —cosa que procuro evitar— prefereixo ajupir el cap i passar de llarg, ja que no gosaria mirar-los directament als ulls. Tret d’un: el Joanot, petit idiota malastruc. Mai no podré entendre per què el va deixar entrar a ell i no a mi. Divendres passat vaig baixar per feina a la capital. Em vaig aturar a esmorzar en un bar de mala mort i justament ell era en la barra prenent-se un cafè. Vaig cavil·lar d’estirar-li la llengua. Li vaig fer beure dues copes de conyac, el vaig convidar, li vaig oferir diners —cent duros, dos-cents— perquè em desvelés el misteri. Ell s’hi resistia, posava excuses, però vaig ser tan tossut que al final no va tenir altre remei que cantar.
—Em va tocar mirar l’últim —va confessar—. Vaig sentir un panteix i una mena de veu ronca, somorta. Feia olor de ciris. Però no hi vaig clissar res més que una negror absoluta. Em penso que no devia encertar el forat.
—I no vas preguntar als altres què van veure?
El vaig escridassar, més i més emprenyat, desesperançat. Ell callava. Jo sí que hauria sabut mirar! Li vaig arrencar els bitllets i vaig marxar.