Història de l’electroxoc
En la meva escala hi ha un veí, un tipus alt, amb bigoti i ulleres, eixut, estufat, que és psiquiatre. Algú em va dir que quina sort, que això sempre va bé per si pot donar un consell o un colp de mà, amb tants maldecaps que ens cauen a sobre, però a mi aquest home me l’ha feta passar negra. Un parell de mesos enrere el tenia a casa totes les vesprades, insistint-me perquè em sotmetés a una sessió d’electroxoc.
—El veig estressat —em deia—. Ja veurà com així es relaxa.
Parlava amb suavitat, melosament, però en el fons, clar i ras, se li endevinava una molt mala intenció. Direu que era mania meva, que em deixava portar per un prejudici irracional contra els avenços o, encara pitjor, per aquella aprensió infantil que ens fa recelar de les injeccions i les bates blanques. Però els esdeveniments posteriors demostren que la meva por era justificada. La primera vegada vaig agafar el fullet de propaganda que em lliurava i li vaig contestar amb molta educació que m’hi pensaria. Us asseguro que me’l vaig llegir i que vaig prendre nota de cada punt. En un altre moment, si volguéssiu, us podria contar fil per randa la història i virtuts dels tractaments electroconvulsius, des dels romans que es plantaven un peix torpede en el cap per alleujar la migranya, fins als usos moderns contra la depressió i diverses malalties mentals, passant per la tasca dels pioners Ugo Cerletti i Leo Alexander. Però ara el tema és el que és. La segona vegada em va convidar a anar a casa seva a veure l’aparell, així que vaig haver d’improvisar una excusa qualsevol. La tercera o la quarta vegada ja va perdre la paciència.
—Vostè sempre està esperant una trucada! —va alçar la veu—. Miri que no li hagin tallat la línia per no pagar!
A mi aquesta sortida em va confirmar el que sospitava: que tant d’interès per la meva salut no era sinó un ardit per atemorir-me. Podia estar més que segur que el tipus aquest me la portava votada arran d’un absurd incident. Un dia, venint per la plaça, havia vist com s’esperava aguantant la porta per deixar passar l’Anna, una altra veïna, que anava carregada de bosses del súper. Aquesta noia és separada i mare de dues filles. Deu rondar els trenta i tants o quaranta anys, però es conserva molt bé, i a més a més demostra tenir un caràcter dolç, afectuós, almenys amb mi. Que consti que jo vaig pensar: que amable, quin detall. Que coi! Aquest l’únic que volia era que passés davant per guaitar-li bé el cul! S’ajustava les ulleres damunt del nas aguilenc i no deixava escapar cap detall d’unes camallades tan garboses. No és que li ho censuri, però quan es va adonar que l’havia enxampat es va empipar clarament i em va clavar una mirada d’aquelles que intimiden. L’Anna, per la seva part, tota bondat i inconsciència, em va preguntar com sempre per la feina, pels pares… Jo dissimulava, em feia el despistat, i ella que no parava.
—Quan et vingui bé —va reblar el clau— podríem tornar a anar al cine. Les nenes es poden quedar amb l’àvia.
Aquell mateix vespre, mentre cavil·lava de pujar a casa seva per excusar-me i explicar-li la meva actitud d’abans, vaig rebre la primera visita del doctor Enrampada.
No pretendríeu, doncs, que em deixés endollar a la llum per aquest individu de mala mena. Havia copsat la lliçó. Ell no volia competència i jo no buscava problemes, de manera que vaig optar per retirar-me discretament de la cursa. Sort que l’Anna va començar a sortir amb un viatjant de comerç, un senyor fadrí que acabava d’instal·lar-se en el bloc del costat. Sort per a mi, perquè ell… Ja sé que l’hauria d’haver avisat, però no sabia com abordar-lo, atès que no ens coneixíem i es podia pensar que jo era boig o qualsevol altra cosa. Ara em sento culpable, és natural. Fa una estona el treien amb molt de compte dos infermers, colgat en una llitera. Tenia la pell de la cara d’un color roig moradenc, socarrimat. M’ha semblat que fumejava i tot.
—Maleït metjastre… —murmurava, el pobre, amb un fil de veu mentre el ficaven dins de l’ambulància. Mirava cap amunt. En el balcó del pis del psiquiatre eren ell i l’Anna. Vaja un maula. D’allò més amatent, l’abraçava i la consolava tan amorosívol.