Terra 31

La primera vegada va ser fora de casa. Tenia un curset sobre protecció radiològica, a València, un divendres al vespre i el matí de dissabte. Se suposava que havia de fer augmentar el currículum, si aspirava a no patir fam quan se m’acabés la beca. Com que la sessió de divendres acabava molt tard i jo no tenia cotxe, em vaig buscar una pensió en la zona de la universitat. Una d’aquelles que no sortirien mai en les guies d’allotjaments. Podria haver estat pitjor, és clar: per exemple més cara. O potser exagero. L’habitació, en un quart pis sense ascensor, era petita i no tenia dutxa, però els llençols estaven bastant nets —el terra i les parets eren una altra història— i jo només volia dormir. A més a més, la finestra donava al carrer. Pujava un agradable renou de gent circulant i xerrant en diferents idiomes. Abans de gitar-me vaig fer una passejada i vaig devorar un entrepà de truita en un bar pròxim. Havent sopat vaig tornar al cau de seguida. Ara que fosquejava, aquells carrerons ja no em semblaven tan acollidors. Ni l’habitació tampoc. Però no era l’habitació, ni els carrerons, ni la nit. El problema estava dins de mi. Feia temps que no passava una nit sense cap companyia fora de casa i aquesta circumstància propiciava que em vinguessin certes idees, les quals normalment aconsegueixo bandejar: pensaments sobre la mediocritat, el servilisme, les expectatives fugaces i les pretensions que algun dia vaig tenir.

Això era al juliol, un mes de juliol sufocant i opressiu. Vaig deixar la finestra oberta i em vaig tombar en el llit en roba interior. No podia agafar el son. Em vaig estar hores mirant l’edifici de davant i, més amunt, un cel gris, brut de contaminació, sense núvols ni estels. Probablement, sol ocórrer així, vaig dormir a estones, amb un son lleuger, enganyós. Per això no la vaig veure entrar-hi. De colp i volta era al meu costat, com si hi hagués estat sempre. «Cordèlia?», vaig preguntar murmurant, «Cordèlia Flors?». Però ja ho sabia, que era ella, sense cap mena de dubte, tot i que no l’havia vista des de l’institut i ni tan sols llavors no m’hi vaig fixar mai de debò. Aquest nom seu, per exemple: ens en vam burlar més d’una vegada i tanmateix no m’havia parat a pensar si era estranger o què significava. Crec que vam coincidir durant un parell de cursos i després potser van traslladar el seu pare i va marxar. Havia canviat, és clar, tothom canvia. Ens miràvem de fit a fit. Ella no va dir res i jo tampoc no hi vaig insistir. No calia, em confortava amb la seva presència i la proximitat del seu cos. Sense parlar em deia: «No temis, dorm sense por, tindràs algú com tu al teu costat tota la nit». Que era real, no podia dubtar-ho; jo, almenys, suposava que els fantasmes han de ser immaterials, mancats d’olor i de consistència física. L’endemà de bon matí em van esglaiar uns trucs. No sabia on era, ni em recordava d’haver demanat que em despertessin a les set. Però sí que em recordava d’ella, que ja no era amb mi. Vaig cridar: «Gràcies, bon dia» i em vaig llevar procurant de no trepitjar res inconvenient amb els peus descalços. Abans de vestir-me vaig treure el cap per la finestra. Ben mirat, enfilar-se per aquell plataner que arribava tot just fins al pis de baix semblava una acció certament arriscada, i després encara faltaria fer un salt de més d’un metre.

La vaig tenir al cap el dissabte sencer i molts dies més. Per si de cas venia, em vaig acostumar a dormir amb la finestra oberta. Al final va tornar. M’ha visitat puntualment des d’aleshores, cada vegada que l’amenaça de la solitud i les altres amenaces em doblegaven i el pes no em deixava viure: a l’octubre, quan em van despatxar del laboratori i no em quedaven diners ni per a pagar la meva part del lloguer; al febrer, quan em va deixar C.; al maig, quan no m’atrevia a parar els peus a M. Sempre s’esdevé de la mateixa manera: es presenta tota nua, sense fer gens de soroll, al bell mig de la nit; ens abracem i gràcies a ella, a la serenor que em transmeten els seus ulls i les seves carícies, puc descansar un grapat d’hores i recobrar forces que em permeten tirar endavant una altra temporada.

El mes passat, ja feia dies que m’aguantava una altra vegada les ganes de plorar, vaig desitjar que vingués aviat a socórrer-me. No em va fallar. Però aquesta vegada va ser la primera que la vaig veure anar-se’n. Vaig obrir els ulls a la matinada i la vaig sorprendre en el marc de la finestra, esmunyint-se cap a fora. Vaig mussitar el seu nom. Ella es va girar tot just per mirar-me de reüll.

—Què vols? —em va preguntar. En aquell moment em vaig adonar que encara no havíem parlat. Ni tan sols coneixia la seva veu.

—Te’n vas… per la finestra? —vaig balbucejar estúpidament. No era això el que volia preguntar.

—Sí —em va contestar i va treure mig cos fora.

—No sé res de tu… —vaig insistir.

—No saps res de ningú —em va renyar, de bell nou sense acabar de girar-se—. Sabies que el teu veí de baix, una bona persona a qui prefereixes ignorar i que podria haver estat un bon amic i un suport per a tu, agonitza a l’hospital? Saps que ara mateix en tres pisos d’aquest bloc hi ha persones que s’estimen? Que una d’aquestes persones estava boja per tu però ja t’ha oblidat? Que a una altra li caus ben malament? Saps que fins i tot els ocells i els peixos i les granotes de l’estany d’ací a la vora poden ser feliços o malaurats? Em vaig casar en acabar secundària i em vaig separar. Ara visc amb la meva filla a València, carrer de la Terra número 31.

—Tornaràs? —vaig preguntar per fi.

—Potser sí —em va dir, aquesta vegada deixant-me veure clarament el seu somriure, i després es va fer fonedissa en la penombra propera a l’alba.

Quan, em vaig demanar. Vaig pegar més de mil voltes en el llit, repetint mentalment l’adreça: València, Terra, 31. Ja no podia dormir, així que em vaig llevar i em vaig passar una estona mirant per la finestra. Encara es veien els estels, tremolosos i lluents. Tornava a ser estiu, com la primera vegada. El carrisqueig monòton d’un grill no em deixava pensar més que en la calor i en altres afliccions més aclaparadores.

Em van oferir la feina ahir. Una de tantes còpies del meu currículum va abandonar finalment un calaix i va anar a parar a la taula adequada. Es va fer el miracle. M’he incorporat aquest matí. Sembla que hauré de viatjar bastant. Ja he parlat amb el meu germà i m’ha deixat el seu cotxe vell fins que estalviï per comprar-me’n un de segona mà.

Avui he estat a València. No podia eludir la qüestió. He conduït una estona pels volts del seu carrer, en un barri obrer. El número 31 corresponia a un de tants blocs de pisos tristos i ennegrits. He aparcat i m’he atansat al portal. En un dels timbres he llegit: C. FLOSS. Devia ser una errada? No recordava bé el seu cognom? M’he assegut en un banc. Necessitava aclarir-me, cavil·lar alguna cosa. Han passat els minuts, mitja hora, una hora, sense decidir res. La porta s’ha obert diverses vegades i han entrat i sortit nens carregats amb llibres, pares i mares, gent gran. L’última ha estat Cordèlia. La de sempre, però distinta: per la roba i per la llum del dia, suposo. M’ha semblat una mica més baixa i menys pàl·lida. Ella no m’ha vist. Caminava en sentit contrari, m’he aixecat i aleshores ella s’ha aturat i s’ha girat, ha donat mitja volta com si s’acabés d’adonar d’alguna cosa. Abans que pogués reaccionar ha avançat un tros cap a mi sense mirar i de poc no topem. M’ha reconegut i s’ha ruboritzat. Era obvi que ella també havia somniat desperta i fantasiejat amb mi últimament. No és que m’agradi portar la iniciativa, però no podia deixar que un excés de timidesa compliqués el començament d’una nova fase en la nostra relació. He improvisat una excusa. He de venir per ací de tant en tant, li he dit, per motius laborals, de manera que no t’estranyis si ens tornem a trobar qualsevol dia.