Les nits de la Cave
A Boris Vian, c’est ne pas tout.
Tots els dijous a la nit, puntualment a dos quarts de dotze, un cambrer de la Cave obre la trapa situada just davant de l’escenari, sota l’estricta vigilància de desenes de parroquians expectants. Unes mans misterioses surten llavors del subsòl per a deixar els instruments, i després pugen ells, els músics. Són alts i prims, esvelts negres nilòtics vestits amb summa elegància, tern, barret i corbata inclosos. Però allò més extraordinari són els seus colls, llargs i doblegadissos fins a extrems impensables. Fa goig de veure’ls com s’estiren i es torcen, com fan voltar el cap bojament més de cent vuitanta graus. Sobretot Úrsula, la cantant.
Està de moda discutir —a priori, sense dades certes— si aquesta particularitat és conseqüència de dolorosos procediments a què degueren ser sotmesos de petits o, al contrari, es troba inscrita en llurs cromosomes de la mateixa manera que el geni musical que els caracteritza. Val a dir que aquesta gent són la sensació dels clubs arreu d’Europa. Les grans companyies multinacionals han organitzat expedicions sistemàtiques a les colònies, a l’Àfrica llunyana, secreta i malaurada, per caçar-los amb xarxes. Se’ls emporten lligats de peus i mans i una vegada aquí els fan firmar davant de notari contractes lleonins, escrupolosament legals, que els obliguen a romandre tota la vida entaforats dins d’un soterrani i treure el cap només l’estona de l’actuació.
La ruptura de les línies i una creativitat desbordada, sense parangó en el circuit, defineixen l’estil d’Úrsula et la Troupe Noire. El públic amant de l’art d’avantguarda s’aplega a la Cave per gaudir aquest espectacle de música espontània i sentiments a flor de pell. Els udols metàl·lics de les seves trompetes corbes, els moviments sinuosos i la veu hipnòtica i commoguda s’alien amb el vodka, el rom i altres «elixirs de l’oblit» (Non Remember Fluids) no exempts de riscos. Anit vam sentir crepitar el senyor de la taula del costat, un discret professor de filosofia, conegut nostre, just abans que les flames li coronessin la closca. Encara va tenir sort que un company ràpid de reflexos li salvés com a mínim el cuir cabellut ruixant-lo amb un sifó. És un dels mals d’aquesta època: massa alcohol massa temps seguit. El quadre clínic de la síndrome de Combustió Humana Espontània ha estat conscienciosament estudiat pels millors metges d’avui en dia. Es diu que els laboratoris americans investiguen combinats sintètics menys perillosos, però segons en quins cercles ningú no es refiaria d’aquests invents, que poden amagar propòsits sinistres i efectes colaterals insospitats. Sigui com sigui, ja ens van bé els vells licors de sempre.
Tots els dijous a la nit, després que tanquen la Cave, Boris, Colin, Chloé i la resta en sortim disciplinadament, fem una volta per despistar els curiosos i ens fiquem sempre en la mateixa claveguera. Parem molt de compte per assegurar-nos que no ens vegi ningú. En aquest punt ens tortura la por de les bandes paramilitars, però ens n’oblidem de seguida a mesura que deixem enrere escales i passadissos i ens acostumem a la foscor i al soroll de l’aigua que corre. L’ambient és humit, però no pas més insalubre que el de dalt. Fins i tot hi creixen flors, margarides i rododendres, a l’ombra de les quals dormen els petits rosegadors.
Anit, quan ens assèiem allà baix amb els músics de la troupe, en unes cadires art-deco que van retirar de la Cave fa tres o quatre temporades, em mirava de reüll el Boris i l’Úrsula. S’abraçaven. Ella enroscava el coll per besar-lo tendrament en la nuca i jo m’imaginava que ell, durant un segon que podia ser etern, es tornava boig de felicitat. Els vam deixar fer i vam anar a la nostra. Una vegada més van permetre que practiquéssim amb els seus rars instruments, fabricats per ells mateixos, i vam compartir cançons, tècniques i experiències. Vam tocar, vam xerrar pels colzes i vam acumular milions de burilles i ampolles de cervesa buides. Amb el transcurs inexorable de les hores, per a alguns s’aproximava de bell nou el moment més difícil. Boris li prometia a Úrsula que un dia marxaran junts a Àfrica i ella plorava gairebé sense emoció. Tots dos saben, ho sap tothom, que això és, com tantes altres coses en aquest món, impossible. I d’aquestes impossibilitats que ens buiden per dins l’existència, com els forats d’un formatge suís, en neixen les llàgrimes, els elixirs i els ritmes mixtos de les nits de la Cave.