Tortura tibetana

Jo no compro mai per correu. El que m’amoïna no és pagar amb la targeta —per allò dels robatoris de números, els càrrecs duplicats o injustificats i altres abusos que detalla la premsa—, sinó els terminis de lliurament, l’espera anguniosa, que qualsevol desaprensiu fiqui la mà dins de la bústia i s’emporti els articles o la notificació del transportista. Les bústies, per descomptat, no són segures. D’això en puc donar fe. Jo mateix, de vegades, difícilment he pogut resistir la temptació de sostreure algun paquet massa gran que en ressortia. Tot i que després me n’hagi penedit i la culpa m’oprimeixi el cor. Com ara, encara que no sigui només la culpa. Qui em manava d’agafar aquell sobre gruixut. Anava adreçat al veí del quart, un tipus esquerp que no saluda mai. Dins hi havia un llibret amb un títol inquietant en anglès: Tibetan Torture. Jo no en sé, d’idiomes, ni cal. No em feia falta desxifrar la lletra menuda per a entendre l’assumpte: si amb el títol no n’hi havia prou, les il·lustracions eren abundants i absolutament explícites.

En arribar a casa vaig tenir el temps just per a fullejar-lo. Havia de posar la rentadora, anar a comprar, preparar el sopar… Després, mentre la dona i la filla miraven la tele, me’n vaig anar a l’habitació, el vaig treure de la cartera, me’l vaig encabir en la butxaca dels pantalons i em vaig tancar al lavabo. Elles no s’estranyarien si hi passava una estona. Al cap i a la fi, és l’únic lloc on puc estar tranquil i saben que solc aprofitar per a llegir papers de la feina o el periòdic. O el Playboy. Però això era una altra cosa. Es tractava clarament d’un inventari de càstigs físics, humiliacions de tota mena i aparells de tortura ideats per una ment abjecta. Un veritable Kamasutra de la violència i la crueltat amb instruccions pas a pas. També semblava incloure un addendum històric amb referències als ocupants anglesos i xinesos del Tibet: a les tècniques que havien après allà per a fer mal i a les que havien aportat ells mateixos. Els dibuixos, al llapis o a la ploma, eren bastos però eficaços, fascinants per la crua objectivitat i la duresa de les representacions. Quin dimoni havia estat capaç de retratar aquells horrors? I què es podia dir de qui projectava delectar-se en una lectura tan esgarrifosa? Ni en la portada ni en les pàgines inicials no constava cap dada sobre l’edició. Tot just unes lletres que podien ser les sigles de l’autor: B. J. N. Segons el tipus d’enquadernació —tapes de cartolina i plecs de cinc o sis fulls enganxats amb cola— es podia presumir un tiratge privat. D’altra banda, el sobre no declarava el remitent, ni hi havia tampoc cap factura o albarà que certifiqués la identitat de venedor i comprador. Sens dubte eren ambdós conscients de la seva perversió, de l’anormalitat, fronterera amb la insània i el delicte, dels documents amb els quals traficaven.

Quan vaig sortir del bany la meva dona ja dormia. Em vaig posar el pijama a les fosques i em vaig ficar en el llit parant molt de compte de no despertar-la. Abans d’adormir-me jo, em van passar pel cap alguns fets, relacionats amb el terrible veí, que en el seu moment tot just m’havien cridat l’atenció. Una vegada vaig sentir dir que havia tret de casa de mala manera el funcionari encarregat del cens. Aquell pobre home va rodar escales avall i es va trencar una cama, però no es va determinar si li havia donat una empenta o s’havia entrebancat. I després teníem allò de les seves assistentes, que canviaven tot sovint però que eren sempre molt joves, estrangeres, d’aire desvalgut i una mica malaltís. Ni tan sols eren sempre noies: a vegades eren noiets. Em recordava perfectament dels blaus de la cuixa d’una de les últimes, una moreneta potser filipina. Aleshores vaig pensar que eren resultat d’algun accident domèstic, o com a molt pessics del senyoret… Gairebé no vaig poder dormir, assetjat per visions de passadissos i cambres tacades de sang sota el Potala, complexes o impossibles màquines de turment, oficials britànics, espies nazis i comissaris comunistes pugnant amb lames malèfics pel control d’aquell remot, infernalment fred i pedregós territori, erigit en centre planetari del mal, que ara comptava amb una delegació en la meva escala mateixa.

L’endemà de matí, en l’oficina, un company em va sorprendre donant-hi un colp d’ull d’amagat. Però per sort no va copsar la gravetat de la situació: «Ara llegeixes tebeos porcs?», em va amollar el molt babau. Vaig guardar el llibre de seguida. Havia decidit que abans de denunciar el meu veí me’n faria una fotocòpia. Durant els dies següents, però, la rutina laboral i familiar no em va deixar temps. Divendres, en tornar de la feina, vaig coincidir amb ell en el vestíbul: una situació francament incòmoda. Quina sort, vaig pensar en sentir que arribava algú més. Era la filla d’uns amics que viuen en el tercer, una preciositat, dolça, seriosa i molt bona noia. De l’edat de la meva filla, tot i que està més desenvolupada. Mentre ens saludàvem va venir l’ascensor. Hi vam entrar i vam tirar cap amunt. Jo vaig continuar mirant-la de reüll. Certament ja és tota una dona. Em va alarmar que dugués el canell embenat. Exactament llavors l’ascensor va parar en el quart. Tot d’una em vaig adonar que no s’havia aturat abans i que estaven baixant tots dos plegats: el sàdic i la seva nova víctima innocent? Em va semblar que la noia coixejava. A l’últim moment es va girar, em va mirar amb uns ulls llangorosos, en els quals es podia endevinar la submissió i la renúncia, i va xiuxiuejar una paraula de comiat. El torturador simplement va somriure, va obrir la porta de casa seva i la va empènyer cap a dins.