Una pel·lícula francesa

En la tele fan un programa que es diu «Vides de pel·lícula», en el qual inviten la gent a explicar casos que semblin trets del cinema. He pensat de trucar-hi, però no sé si admeten nouvelle vague.

La Chloé se n’anava de vacances a un poblet de Mallorca, la segona quinzena d’agost completa, i no tenia amb qui deixar Tristan, el seu gat gris i manyac. A l’estiu tothom qui pot fuig d’aquesta xafogor de la ciutat i els que s’hi queden obligats no sempre estan d’humor per a fer favors. Després de provar sort sense èxit amb una tia seva, que viu als afores i havia resultat ser-hi al·lèrgica, i amb una veïna massa enfeinada i més aviat esquerpa, va haver de recórrer a un servidor.

—Amb una condició —li vaig dir.

—Quina?

—Que t’has de gitar amb mi.

Va riure.

—D’acord —vaig concedir—. Volia intentar-ho.

El gatet i jo ens vam fer companyia i ens vam avenir. Els dies van passar lents, calmosos, feixucs. En tornar, el vespre del 31, la Chloé va venir a buscar-lo. Vam encetar una botella de vi del Priorat i una llauna de confit d’ànec i em va estar contant les seves vacances: les hores de platja, les caminades, les revetlles, algun flirt. Tristan miolava de felicitat. Es va adormir i nosaltres vam continuar xerrant en veu baixa. L’ocasió era propícia a les confessions, a ablanir-se, a intimar. Cap a la matinada ens vam ficar en el llit.