La nova església

Un dia vaig anar a veure una exposició de gravats de Picasso en l’antiga església de Sant Miquel, restaurada recentment per un banc i utilitzada com a centre cultural. La Suite Vollard: una col·lecció d’imatges sensuals i, de vegades, violentes. Una veu darrere de mi, massa prop de l’orella, em va tallar en sec la contemplació del Faune descobrint una dona.

—Es fa estrany que donen aquest ús tan profà a una església, no et sembla?

Em vaig girar. Es tractava d’un vell conegut, una d’aquestes persones que es fan habituals en el teu cercle d’amistats durant una temporada i després desapareixen i reapareixen de tant en tant sense avisar. Ningú no sap ben bé d’on han sortit, a què es dediquen, ni la raó de les seves anades i vingudes. No recordava el seu nom. Sí que tenia present la seva debilitat per les històries insòlites i inquietants.

—Una vegada —es va posar a xerrar de seguida— vaig fer un viatge a l’altra banda del teló d’acer. Això va ser uns quants anys abans que caigués el Mur de Berlín. Em va xocar que hi haguessin esglésies obertes i vaig decidir visitar-ne una prop de l’hotel. El guia ens va explicar que la religió estava oficialment proscrita, però que en la pràctica es tolerava la celebració de la missa, sempre que es fes amb discreció. El temple que vaig veure havia quedat encaixonat entre dos blocs d’habitatges. Ni tan sols se’n conservava la façana. Entraves per una porta petita amb una creu al damunt i t’endinsaves en una nau baixa, nua, fosca. Mitja dotzena de feligresos, tots d’edat provecta, pregaven en silenci asseguts o agenollats en els bancs. Jo també m’hi vaig asseure per resar un parenostre i després vaig marxar. A la sortida, una dona gran em va fer agafar unes estampetes i jo li vaig donar, em penso, un bitllet d’un dòlar.

Va callar un moment. Mentre parlava havíem seguit el recorregut de l’exposició i ara ens havíem aturat, crec, davant d’un minotaure moribund, ensangonat, amb el pit travessat per una espasa.

—No et podries creure amb quina mena d’advocacions m’hi vaig ensopegar: sant Josep Mengele, sant Penis, santa Fam Canina. T’ho juro. Jo no me’n sabia avenir. Vaig confiar l’assumpte a alguns companys de viatge i entre tots vam formular almenys un parell d’hipòtesis explicatives. Potser l’església, en aquella situació de clandestinitat i de marginalitat, s’havia barrejat amb tota mena de grupuscles sectaris i a hores d’ara el missatge de Crist s’havia fet malbé. O potser els comissaris polítics infiltrats, que segur que n’eren una colla, havien manipulat el culte a propòsit i l’havien pervertit per tal de desacreditar-lo.

És clar que no m’ho hauria cregut, si no m’hagués ensenyat una de les targetes: Joseph Mengele en persona, l’infame metge de les SS, amb l’uniforme nazi i una xeringa en la mà, em mirava amb expressió seràfica. I encara així no estava segur que no s’estigués fument de mi. Amb els ordinadors i les impressores d’avui en dia qualsevol pot fer passar per certa l’animalada més grossa.

—Jo marxo —li vaig dir—, que tinc una mica de pressa.

Aquella nit sopava amb els companys de la feina. No sé què celebràvem. Sigui com vulgui, amb aquests antecedents —l’excés de pitança i de xampany a una hora tardana, l’anècdota real o imaginària del santoral diabòlic— no té res de sorprenent que patís una digestió difícil i una nit de malsons. Jo assistia a la missa en l’església de Sant Nicolau. Si no m’erro, és una de les més antigues de la ciutat i originalment degué ser mesquita o sinagoga. Després volia marxar, sortia per la porta, però —els somnis van així— tot seguit trescava per una sèrie de corredors i escales estretes, sempre cap avall. Inesperadament, trobava un finestró i treia el cap a mitja alçada del campanar de la plaça Major. La lluna plena il·luminava, a sota, Castelló. Però no el Castelló d’ara, sinó una extensió més breu de cases baixes, teulades, torrasses i muralles. No hi havia ni l’ajuntament ni el mercat actuals. El traçat que vaig veure em feia pensar en algun d’aquells plànols medievals com el de Martí de Viciana. Llavors sentia uns grunys aguts i estirava el coll per esbrinar d’on venien. Per dalt de la cambra de les campanes planava un drac o potser un shantak: l’ocellot cavallí, lleig, espantós i cruel que és descrit en els mites sumeris. Tornava esgarrifat als passadissos i em trobava de nou en Sant Nicolau, el meu punt de partida. Un espai petit darrere de l’altar allotjava una oficina amb prestatges replets de carpetes i lligalls i relíquies incorruptes. «Negociat d’inscripcions catòliques», enunciava un cartell esgrogueït.

—Sigues benvingut.

Això m’ho deia un mossèn, crec que el mateix que em va batejar, em va donar la primera comunió i em va casar. Jo li demanava si em podia indicar la sortida. Ell m’acompanyava a desgrat fins a la porta del carrer d’Amunt. Per fi! Assenyalant el brancal que trepitjàvem, em va explicar que no era de pedra, sinó que van fer servir per a bastir-lo un os d’un gegant mitològic. Va citar més o menys literalment el primer capítol del Tombatossals:

—«Sols direm que al temps que pergué lo dit corrunxet, en una extremada forcejada, los pedrapiquers cercant en les pedreres per a fer lo brancal de Sant Nicolau aprofitaren aquell dit, i de les estelles ixqueren dos dotzenes de guardarodes».

Les cames em pesaven, em costava caminar. Era l’hora abans de l’alba i jo veia pertot signes ominosos: en la configuració dels núvols, en els miols i el moviment esquívol dels gats, en unes ratlles traçades a terra com si fossin un missatge esotèric. Vaig arribar a casa molt cansat i molt tard, just a temps de ficar-me en el llit abans que sonés el despertador i aixecar-me per anar a treballar.