Kant i el mico

Cada matí, puntualment a dos quarts de deu, Immanuel Kant entrava en la barberia de la plaça Major de Königsberg, s’asseia sempre en la mateixa cadira, la del fons, i esperava que acudís prest a afaitar-lo l’ajudant del mestre: Giovanni Battista, un simi africà extraordinàriament hàbil amb la brotxa i la navalla i a més a més molt llegit i afeccionat a l’especulació.

Kant i el mico acostumaven a embolicar-se en abstruses discussions sobre l’esperit i la matèria, la posició de l’home en la natura, la vida després de la mort i altres afers metafísics. Battista, malgrat que feia anys que es coneixien, no deixava d’exasperar-se per la dogmàtica suficiència del savi i prestigiós client, per la seva arbitrarietat pietista disfressada de racionalisme. De la mateixa manera que els seus congèneres humans en general, no li semblava res més que una bèstia abillada i xerraire.

Sapere aude, suportava cada dia que li digués Kant. Atreveix-te a pensar… el que penso jo. Sovint el temptava la bàrbara idea d’empunyar ben fort la navalla i tallar-li el coll. Aprofitar l’ocasió i alliberar per sempre el món i la filosofia del seu afany sistemàtic, de la monumentalitat i la curtesa de les seves concepcions. Però era un goril·la pacífic i mai no hi hauria gosat.

Aquesta tibantor es va prolongar vint-i-tres anys.

En desembre de 1793 Battista va emigrar d’allò més lluny, fins a una ciutat de nova planta anomenada Perla, entre Rússia i la Xina, amb intenció d’establir-se pel seu compte com a barber.