El lòbul temporal
—Ahir no vas venir.
Acabava d’asseure’s després de demanar una cervesa en la barra. Aquest pub, pròxim al carrer d’Enmig i a l’institut Ribalta, solia ser en altre temps el nostre centre de reunió. Les cerveses d’importació, la ginebra de marca, el volum suau de la música, creaven un ambient idoni per a fer-la petar, per a comentar les darreres novetats en llibres i pel·lícules i per a idear plans de futur o de cap de setmana. Ara, però, només ens hi deixàvem caure el Gabriel i jo, i ja no era el mateix. Els altres tenien dona i fills, o simplement aquests culgrossos s’estimaven més de marxar recte a casa en sortir de la feina i escarxofar-se en la indolència del sofà i la tele.
Ni em va contestar. Va fullejar el Fotogramas, es va empassar un glop de Spaten i es va aturar en algun article sobre el darrer remake de Hollywood. Però sense concentrar-s’hi gaire. Cada vegada que sentíem la porta aixecàvem tots dos els ulls a veure qui entrava. Precisament era d’això que volia parlar-li.
—Ahir em va passar una cosa —vaig començar a explicar-li—. Va venir una noia, més o menys de la nostra edat…
—Deus voler dir una dona.
Tant se me’n foten, les seves ironies. Vaig prosseguir la relació dels fets.
—Em vaig alegrar de veure-la, crec que ella em va somriure i tot. Volia dir-li el nom mentre caminava cap a mi, però no aconseguia recordar-lo i llavors va passar de llarg.
Aquest cas em va deixar ben trastornat. Potser el Gabriel m’ajudaria a fer memòria si li la descrivia. Vaig estar observant-la quan es va quedar una estona en la barra, xerrant amb el cambrer. Com es devia dir? I qui coi devia ser? Es tractava del tipus de dona en què penso secretament quan m’interroguen sobre la meva solteria: una cara amable, un cos proporcionat, ni massa alta ni massa prima, un aire pla i —ho reconec— una mica maternal. Ja no estava gens segur de conèixer-la, ni tan sols de vista. Potser vam coincidir una vegada, mil anys enrere, en qualsevol lloc, i en guardava un record inconscient. O l’havia somniada, o concordava amb un arquetip profundament implantat en la meva psique i estava vivint una mena de reminiscència platònica i un enamorament sobtat.
Els meus amics saben que tinc un tarannà poètic, fins i tot filosòfic. El Gabriel, per contra —és farmacèutic—, fa gala d’una sòlida formació científica. Ell prefereix opinar que experiències com aquesta tenen una base exclusivament neurològica, fisiològica. Va fer referència a cert tipus de lesions en el lòbul temporal.
—Jo de tu m’ho faria examinar.
A vegades és tan contundent. Com que el conec no li ho prenc en compte.
Més endavant, un altre dia, la vaig tornar a veure. Ens vam trobar just en el portal de casa meva. Vés quina casualitat, vaig pensar, potser som veïns i tot, o coneix algú en aquest edifici. Em va saludar i em va somriure com si ens coneguéssim. Hola, hola, bon dia. Vam pujar junts en l’ascensor i vam entrar al meu pis. En realitat em va agafar la clau i va obrir ella la porta.
—Què vols que fem per sopar?
Havia deixat caure la bossa damunt de la taula del menjador, s’havia repenjat en el respatller d’una cadira i s’estava llevant les sabates. Aquests gestos inopinadament familiars em van entendrir. La veritat és que s’està portant molt bé amb mi. Em sembla que vivim junts, però encara ignoro en qualitat de què.
Li ho explicava avui al Gabriel, en el pub.
—Crec que es diu Montse.
Ell m’ha aconsellat que no me’n refiï, que mantingui una actitud cauta i vigilant, però sobretot, em diu, no convé que li demostri cap mena d’aspror, no fos cas que resulti perillosa. També m’ha donat el número d’un especialista que coneix, perquè em facin una radiografia del lòbul aquest o un electroencefalograma o no sé què m’ha dit.