La cultura de les bombes
Temps enrere, algú va posar en les bombes les nostres esperances més fonamentals. Ara sabem que va ser una comissió secreta d’homes forts del règim, integrada per generals, fabricants d’explosius i ideòlegs sense escrúpols que es reunien en una vil·la opulenta de la costa.
Això es va esdevenir uns quants anys abans de néixer jo. Llavors no es van donar reports de la conxorxa, però les seves conseqüències van trigar poc a manifestar-se i a afectar a tothom. A casa ens van dir que l’oncle, que es va quedar fadrí i vivia amb nosaltres, es va presentar voluntari a un experiment quan feia la mili. En un hospital dels afores de València, un cirurgià que ostentava el grau de coronel li va obrir el pit de dalt a baix i li va encastar just a la vora del cor una bomba atòmica en miniatura. Un enginy d’última generació, el súmmum de la tecnologia bèl·lica de l’època. Quan érem menuts li demanàvem que ens ensenyés la cicatriu, aquell cosit purpuri que li arribava gairebé a la nou del coll i acreditava per sempre la seva condició de conillet d’Índies. Amb nosaltres solia portar-se bé, malgrat els efectes de l’urani, que se li filtrava en la sang i enverinava les seves relacions. No va poder mai afermar una autèntica amistat, ni, per descomptat, casar-se. S’interessava per les dones, i algunes al principi el van correspondre, però s’atipaven de seguida dels seus rampells, de les mostres de menyspreu i dels atacs de gelosia. Tampoc no va ser capaç de conservar cap feina, tot i el seu talent inqüestionable per a l’electrònica i el diploma de formació professional. Quan menys s’ho esperaven, es rebel·lava contra les ordres més trivials o es barallava amb els companys per qualsevol fotesa. Si per sort no el despatxaven, plegava ell abans sense avisar.
Darrerament muntava circuits integrats a casa per a una multinacional. Una tasca metòdica, precisa, que podia executar durant hores assegut en la taula del menjador. A mi em fascinaven els esquemes i els instruments que manejava posant-hi tant de compte. Només l’aturaven aquelles escomeses, quan s’aclofava en el balancí i es gronxava en silenci amb ulls colèrics. Una vegada, la mare em va manar que li abaixés la persiana per si li feia nosa el ressol. En passar pel seu costat gairebé em va tombar d’un calbot. En endavant vaig evitar sempre d’acostar-m’hi quan es trobava en aquest estat.
Aquesta cultura de les bombes abastava tots els àmbits, des de les coses més petites fins a les més grans. L’anomenada Llei de Baluards, que consagrava el concepte d’autonomia defensiva, va obligar els promotors immobiliaris a allotjar un artefacte de mitja megatona, preparat per a explotar al pas de les tropes enemigues, davall de cada edificació. Es tractava d’armes antiquades, restes sobrants de l’exèrcit, però amb una sola n’hi hauria hagut prou per a fer volar el districte o la ciutat sencera. Molt aviat, l’exigència legal es va aliar amb emocions primàries com ara l’amor a la pàtria o l’envaniment. Corria el rumor que propietaris benestants es van gratar la butxaca per tal de dotar els seus xalets amb la més gran potència destructora. Millor una megatona que mitja, i si n’enterro un parell sóc doble ric que tu. Tot i així, la línia de barris minats no es va arribar a completar mai, ja que la invasió tantes vegades anunciada es va consumar finalment per mitjans més subtils que els previstos. El nou govern de reconciliació es va comprometre llavors a desactivar totes les bombes una per una, empresa infinita per a la qual es va cercar ajuda estrangera. Però el meu amic Albert, que ha estudiat vells manuals militars i ha tingut accés a informació reservada, creu que qualsevol podria tornar-les a activar. Diu que els inspectors, per tal de guanyar temps, es limitaven a extreure’n quatre rosques i cargols necessaris per al seu funcionament. Només ens caldria, doncs, comprar peces iguals en una ferreteria i reemplaçar-les on faci falta.
L’Albert em va trucar ahir per contar-me això dels cargols. Aquest any li toca presidir la seva comunitat de veïns i ja ha rebut de la junta anterior tota la paperassa i el clauer. Aquest càrrec, abans, l’hauria situat al capdavall de la línia de comandament: hauria hagut de detonar la bomba quan li ho ordenessin, o quan ell mateix entengués que era l’hora, si s’interrompien les comunicacions. És per això, em va explicar, que en el maç hi ha una clau sense etiqueta. «Vine aquest vespre i veuràs», em va convidar.
La clau obria una porta, oculta només per la foscor, darrere dels comptadors de l’aigua. Les frontisses van grinyolar i es va escampar una olor forta de resclosit, senyal que no hi entrava ningú des de feia un munt d’anys. Vam fer el cor fort, vam encendre les llanternes i vam tirar endavant. Un corredor donava pas a una escala, i aquesta, deu o dotze metres més avall, a un recinte quadrat, amb sostre de volta, omplert gairebé per una màquina infernal, un obús enorme i ventrellut. El vam rodejar tocant sempre amb les mans la pell freda de la bèstia, Fat Fat Man, que portava escrit en lletres roges el nom d’una ciutat del Japó. «Vés alerta». L’Albert em va fer notar una trapa oberta en un dels cantons: un pou amb una escala de gat que s’endinsava en l’inconegut. Vam tornar dalt i vam estar conversant sobre tot aquest assumpte fins que es va fer de nit. A estones guardàvem silenci i meditàvem cada un per a si mateix. L’Albert va agafar d’una prestatgeria un llibre de llegendes orientals, una enciclopèdia il·lustrada de fantasies i al·legories. Em volia ensenyar un cert article sota la lletra B. Segons una antiga tradició, actualitzada per teòlegs pagans, totes aquestes criptes com la que havíem visitat es comuniquen entre elles i amb una caverna més pregona i una bomba més gran que és en la base de cada ciutat. I totes les ciutats del món i les seves bombes se sostenen al seu torn damunt d’un peix o un drac insadollable que viu en el centre de la Terra i del qual se sap que es diu Bahamut, és el dimoni i podria esclatar en qualsevol moment.