Una faula

Aquest cap de setmana em vaig perdre durant una caminada. Algú havia esborrat o amagat els senyals i em vaig estar dues hores muntanya amunt, muntanya avall, buscant la continuació de la senda. Quan per fi la vaig trobar, dins d’un terreny tancat, ja s’estava fent fosc i al cap d’una estona em vaig haver d’aturar. No portava cap mena de llum, de manera que m’arriscava a torçar-me un peu o a partir-me la closca. No vaig tenir altre remei que passar la nit en una barraca de pastors.

Tot i el cansament vaig tardar a adormir-me. El vent, la fregadissa de les branques, els soroll dels insectes i les aus nocturnes, em mantenien en suspens. Gairebé a la matinada em vaig rendir. De seguida els somnis van revifar una por més concreta que havia experimentat abans, en travessar un camp entre dos ramats de bous ben pròxims. Els animals em seguien amb els seus ulls foscos, movent els caps. A mesura que avançava escoltava les esquelles darrere de mi. Ja ho sé, que són bèsties pacífiques, però m’han fet venir sempre, des de petit, una por irracional.

En el somni, un d’aquells bous ficava el musell dins del meu refugi i m’amenaçava amb una veu profunda, meitat humana, meitat bramul:

—T’esperaré fins que surtis. Tard o d’hora hauràs de sortir, i llavors et devoraré i rosegaré els teus ossos.

—No és veritat —em defensava jo tremolant—. Linné diu que els animals banyuts sou tots herbívors.

—No em facis riure. La teva carn em fa fàstic, però et menjaré perquè t’odio.

Em va despertar un raig de sol. Em vaig estirar tot condolit i vaig sortir. Deu o dotze metres a la meva dreta, un bou ensumava una mata de farigola. Em va mirar de reüll un moment i va tornar a concentrar-se en l’olor de l’herba. Ja me n’anava amb molta cautela quan em va parlar:

—El que m’has fet dir és injust.

—És que tenia por —vaig voler explicar-me—. Només era un somni.

—Vés-te’n —em va contestar ell, sense tornar-me a mirar.