Els éssers visibles i invisibles
Jo tenia una nòvia que es deia Nahid. Era pakistanesa, bruna, molt llesta. Ens vam conèixer perquè als matins cuidava els meus nebots, els fills de la meva germana. Llavors li vaig donar algunes classes d’espanyol i ens vam fer amics. Si els dos teníem la vesprada lliure, solíem quedar a la plaça de la Pau o a la plaça de Santa Clara. Passejàvem pel centre, preníem un te, xerràvem una mica. El Cosme em va advertir que probablement ella s’arrimava a mi per interès, perquè li convenia relacionar-se amb europeus i potser intentava «caçar-me». Em va inculcar el dubte i un dia li vaig dir coses que no hauria d’haver dit. Nahid es va enfadar i no ens vam veure més.
Sempre portava el Cosme al costat. Tan bon punt sortia de casa ja m’estava esperant en el portal i se m’enganxava com una paparra. Era baixet, un nan arrugat i malcarat que em remugava des de més avall de la cintura. Em feia observacions i m’aconsellava. Però qui li demanava consells? Si li feia l’efecte que no hi parava prou d’atenció m’estirava la màniga. Gastava una veu cridanera, aflautada, que se’m clavava dins del cap.
Des que vaig renyir amb la Nahid se’m va agreujar la migranya. El metge de l’assegurança em va receptar més aspirines i em va recordar la importància de dormir bé i de mantenir uns horaris regulars, tot i que treballant a torns això era impossible.
—Doncs digues-li al teu capatàs —m’insistia el Cosme— que et posi un torn fix. Que ja portes cinc anys en aquesta empresa!
Em va acompanyar al departament de recursos humans. A l’altra banda de la taula hi havia el senyor Sales. Si no hi hagués estat el Cosme no sé si m’hauria atrevit a parlar. És clar que tampoc no va servir de res.
—Mira, noi, si no t’agraden les condicions ja pots plegar. Aquí fora tinc una cua d’immigrants il·legals que faran el doble d’hores que tu per la meitat de diners.
—Sobretot —em va esperonar el Cosme— no t’acoquinis ara, que aquest galleja. No pot prescindir de tu.
Fa dues setmanes que no tinc feina, tres que no he vist la Nahid. La meva germana em diu que li truqui, que em disculpi, que l’ha vista plorar i que això ho hauríem d’arreglar. Encara no li he trucat, perquè no sé per on començar. Em fa tanta vergonya el que li vaig dir… El Cosme es va esfumar, ja no m’espera mai. L’altre dia el vaig veure pel carrer, assegut damunt de les espatlles d’un home gran d’ulls malenconiosos, dirigint-lo cap ací i cap allà. A la dreta, a la dreta, li manava. L’home feia cara de cansament i de resignació.
Avui m’ha despertat una veu a cau d’orella. «Ja no has de patir», em xiuxiuejava. «Sóc el teu àngel bo». Aquesta mena de somnis m’esfereeixen. Em desperto amb un ensurt, se m’accelera el pols i sento un pes en el cap. M’he alçat i he anat a rentar-me la cara. La veu em seguia: «L’altre era un dimoni que t’enganyava». M’he girat. Era allí de debò, darrere de mi. Primer he pensat que devia ser el fill de l’ama, que venia a reclamar-me el lloguer, però semblava més alt i anava més endreçat, amb roba de mudar i una colònia forta, marejadora. I jo, com podia saber que aquest no em volia enredar també i burlar-se de mi? Li he demanat sisplau que marxés i s’hi ha negat rotundament. Però jo no l’he tirat per l’escala, només he obert la porta i hem forcejat perquè es resistia. Ell ha entropessat i ha caigut. Ha estat un accident. Tant de bo que no torni.