Ports i vaixells

Un dia, en sortir de la feina, vam trobar una gavina morta damunt de les llambordes. Tot i que el Màrius, després de temptejar amb la punta del peu el volàtil exsangüe, va jurar i perjurar que es tractava d’un corb i el Cubells va insistir que devem ser, pel cap baix, a mil quilòmetres del mar, des de llavors jo ja no he deixat de somniar despert i imaginar ports i vaixells, illes i costes llunyanes, ambre gris, corall, tempestes, coratjosos capitans i balenes formidables. Cada nit, abans de gitar-me, em recolzava una estona en la finestra de la meva cambra i si per ventura bufava una mica d’aire des de qui sap on, respirava fondo i em deia: «Benvinguda sigui aquesta salabror».

No et serviria de res fer-te el sord si has sentit una crida interior. Vaig preguntar, vaig indagar. Malauradament, ningú no era capaç d’indicar-me el camí del port. Sembla que no en sabem res, de les ciutats en què vivim. Vaig descobrir amb estupor que ni tan sols s’imprimeixen ja plànols, perquè no cal que ningú vagi enlloc. Dilluns en vaig trobar un, dels anys cinquanta del segle passat, regirant una pila d’intervius i teleprogrames esgrogueïts en una botiga de llibres vells. «M’interessa la mar», li vaig dir a l’amo, que m’escrutava des de darrere d’unes ulleres de cul de got. Vaig deixar que m’aconsellés i em vaig emportar també L’illa del tresor, Moby Dick i un parell de fascicles d’El món submarí de Jacques Cousteau. Ara que, amb ajut del mapa, podia traçar el rumb i havia pres una determinació, aquestes lectures em van venir d’allò més bé per a entretenir l’espera fins al cap de setmana. A poc a poc van fer aflorar records d’estades en la platja amb el meu pare quan era petit. Entrellucava, com en una fotografia borrosa en blanc i negre, unes casetes de fusta on ens canviàvem, uns immensos para-sols, castells de sorra i famílies completes en banyador.

Ahir, divendres, tan bon punt van tocar les set, em vaig treure els maneguins, em vaig posar la jaqueta i vaig marxar corrents sense acomiadar-me dels companys, perquè no hauria sabut què dir-los. L’autobús tenia la sortida en la plaça dels jutjats. El trajecte, pràcticament en línia recta, va ser més curt del que pensava. En poc més de mitja hora ja ens endinsàvem en el districte marítim. Que prop sembla que es trobi l’altra punta del món quan et poses en marxa, i que fàcil arribar-hi! Em va costar més, en realitat, atènyer des d’allí la mar, a l’altra banda d’un laberint de carrerons ombrívols i solitaris. Mentre es feia de nit i el meu cor s’encongia, reflexionava que no és estrany que es perllongui el darrer tram d’un periple. A l’últim, en tombar a l’atzar en l’enèsima cantonada, em vaig topar amb la popa d’un vaixell, més alt que una casa, balancejant-se suaument. Vaig caminar fins al moll expectant, bocabadat, tremolós. El Karaboudjan Segon —un vaixell de càrrega, una bèstia de ferro imponent— era només un d’una filera de bucs amarrats amb gruixudes maromes. Vaig tocar el casc, lleugerament inclinat cap a mi. La capa d’òxid i de closques enganxades testimoniava un llarg historial de singladures. Els dos següents, pesquers, eren una mica més petits: el Gran Sol de Terranova i el Lleó de les Mars del Sud. Aquests noms exòtics em transportaven mentalment a altres vides, a latituds incertes. Fantasiejava que devien anar a Austràlia, a Amèrica, al Congo. A l’altra banda de la dàrsena se’n veia un de nom àrab. El Rei de la Mar Roja, em vaig empescar. I més enllà, entre les dues esculleres, la infinitud de la mar oberta. «El gran Déu absolut! El centre i la circumferència de tota democràcia!», com proclamava Herman Melville. Però el tauró està sempre a l’aguait, adverteix Cousteau.

El reflex titil·lant de la lluna plena damunt de les aigües negres i profundes del port acompanyava les meves cabòries. En tot cas no em podia distreure. Encara em faltava aclarir el més important. Vaig escodrinyar els locals pròxims fins que vaig localitzar el rètol de la Companyia Naviliera. A aquella hora l’oficina ja estava tancada, però tenien penjat un full amb la llista d’horaris i preus. La vaig repassar nerviosament amb el dit: Barcelona, Amsterdam, Liverpool… Per un passatge a Nova York en classe polissó demanaven dos-cents mil duros: una suma equivalent a tots els meus anys de feina, estalvis i penúries. Però ja no calia pensar-s’hi, perquè aquella seria molt aviat, per a mi, una etapa acabada.

El vapor salpava a les set del matí. Per fer temps, i perquè la humitat em calava els ossos, vaig entrar en una fonda anomenada «La balena», i així va ser que em vaig ficar com Jonàs, sense voler, en la panxa del monstre. Em vaig trobar dins d’una cofurna petita, fosca, sense finestres. En un racó, asseguda en una cadira, dormitava una noia que portava un ull tapat a la manera dels pirates. Només hi havia un altre client, un mariner vestit amb un gavany blau que estava pagant la consumició en el taulell. Quan aquest se’n va anar, l’encarregat es va dedicar a observar-me sense badar boca. Aquell tipus cepat, de barba espessa i hirsuta, em començava a esporuguir. Em vaig asseure en una taula i li vaig preguntar, dissimulant el neguit:

—Que es pot sopar?

S’ho va rumiar uns moments interminables abans de grunyir la resposta:

—Ara miro què queda.

Va desaparèixer darrere d’una cortina i mentrestant vaig aprofitar per a estudiar la noia. La seva cara bruna, els rínxols, el cos menut i arraulit. Semblava molt jove, potser estrangera. Devia ser clienta o empleada? No sé per què, em va fer evocar, una altra vegada, els nens i les nenes en banyador. Ella també degué ser petita i segurament va joguinejar i es va capbussar en alguna d’aquestes platges properes, o en unes altres. La tornada del mestre em va robar el gust de la sal, l’escalfor del sol en la pell, el tacte de la sorra en els dits. Ara, amb ell, en venia un altre igual de cepat i barbut, com si fossin germans bessons. En la meva nova vida, vaig pensar, jo també em deixaria créixer la barba. Carrejaven els dos un perol desmesurat, propi del ranxo d’una guarnició o de la tripulació d’un vaixell. El van dipositar damunt de la meva taula i em van escudellar un plat de caldo. Entre les patates i alguna closca, hi suraven una mena de bestioles immundes. Quin fàstic! Vaig agafar la cullera i vaig remenar el potatge. L’olor tampoc no ajudava. Em venien nàusees, però m’havia d’aguantar per a no resultar malagraït. Vaig intentar fer conversa.

—La noia…

Anava a dir: «… no sopa?», però el meu amfitrió se’m va anticipar. «La noia també», em va aclarir, «si teniu diners». En sentir aquest últim mot, em vaig palpar la cartera en la butxaca interior de la jaqueta, i amb aquest gest inconscient em vaig trair. Un dels dos taverners s’havia col·locat arterosament darrere de mi i com qui res es va posar a estrènyer-me el coll amb les seves manasses d’ós. Em vaig creure que m’escanyava. Ja m’ho menjo, ja m’ho menjo, maldava per dir-li, però no era pas això. El seu compare m’escorcollava les butxaques. «Ara us posarem el tovalló», es va burlar. Que ingenu que havia sigut. Em van desvalisar i em van fotre fora a espentes. Sortint al carrer vaig perdre l’equilibri i vaig caure a terra. Abans que tanquessin la porta encara vaig sentir com em continuaven escarnint:

—Bon profit, senyor! Torneu aviat!

Vaig perbocar, tot i que no havia tastat res sòlid des de primera hora del matí. Les rialles dels escurabutxaques em van continuar ressonant en les orelles mentre romania amagat en el moll, camuflat davall d’una lona bruta. Ja no podria pagar el bitllet, però encara m’aferrava, com a última esperança, a la possibilitat d’enrolar-me en alguna d’aquelles naus ancorades. Malgrat la tensió nerviosa em vaig adormir. A l’alba m’ha despertat una cridadissa embogidora. Davant del meu amagatall, dues gavines enviscades de petroli es disputaven les entranyes d’un peix. M’he desempallegat de la lona i he espantat les animàlies a puntades de peu. El sol naixent m’ha enlluernat. A poc a poc els ulls se m’han acostumat i he comprès que la nova aparença del port a la llum del dia era incomparablement més aterridora. M’he atansat novament al Lleó per comprovar que no m’enganyava la vista. En efecte, el casc presentava una bretxa de consideració. Llavors m’he adonat que el nivell de l’aigua era molt baix, tot just d’un metre per sobre d’un fons sembrat de deixalles: fustes, plàstics, pneumàtics, peces mecàniques… Els vaixells estaven encallats. La inclinació del Karaboudjan ara em semblava irreal, com si s’hagués de desplomar damunt de mi d’un moment a l’altre.

De sobte m’ha esverat un moviment just a la meva vora. Em temia que fossin una altra vegada els meus agressors i m’he posat en guàrdia, però era només aquell mariner del gavany blau. Ens hem examinat mútuament.

—Jo també espero —m’ha dit finalment—. Cada matí, des de fa dos mesos, i no ve mai ningú.

Segons ell el port i els vaixells estan totalment abandonats. M’ha proposat que en pilotéssim un nosaltres. Deia que ha estat aprenent com funcionen els motors i el timó i que ha trobat uns tancs amb restes de combustible. No he volgut escoltar més insensateses. Sense deixar-lo acabar, he girat cua i me n’he anat. No tenia altre remei que fer tot el camí de tornada a peu, ja que no m’havien deixat ni una moneda amb la qual pagar l’autobús, o si més no telefonar al Màrius o al Cubells perquè vinguessin a buscar-me. He arribat a casa gairebé al migdia, esgotat i endolorit. Malgrat que m’havia sobrat temps per a cavil·lar-hi, no tenia respostes per a les preguntes que m’anaven a fer: on havia passat la nit, on eren els diners. Totes les explicacions que se m’acudien eren estúpides o inversemblants. Just quan ficava la clau en el pany m’ha obert la meva mare. Portava una paella en la mà. Pam! He caigut a terra. Pataplum! Pataplaf! Darrere, el cor de les meves germanastres victorejava cada mastegot. I jo, mossega’t els llavis, em recordava de l’ull tapat i l’ull tancat de la noia pirata i desitjava poder dormir com ella, per sempre.