La rabera

Aquest matí un paio ha entropessat amb les banyes en entrar al bar de Pep. La topada de poc no el fa caure d’esquena. Alguns se n’han rigut obertament, la majoria amb dissimulació. Jo ni una cosa ni l’altra: més d’una vegada m’he recordat d’ajupir-me a l’últim moment quan anava a passar per la porta. Sembla que no acabes mai d’acostumar-te a aquests apèndixs, com si et neguessis a incloure’ls en la imatge que tens de tu mateix. De fet, molts dels que reien avui llueixen també majestuoses cornamentes de cérvol, de bou o de moltó, però prefereixen no fer-ne cas, com si ignorant-les poguessin canviar per art d’encantament la seva realitat i condició anatòmica d’homes enganyats. Ha!

Esmorzo sempre allí per tres raons: una, la mida dels entrepans; dues, el preu de la cervesa; i tres, la música. Sortosament al Pep no li ha passat pel cap de renovar la seva col·lecció de discos dels anys setanta i vuitanta, així que no ens castiga les orelles amb els èxits de la temporada. Per si de cas aquests avantatges no comptaven prou, avui s’hi ha afegit un al·licient extra: ha convençut la seva nova xicota perquè deixi la feina que tenia en una immobiliària i l’ajudi en el bar. Era el seu primer dia i ha causat sensació. Les cames llargues, el cul rodó, els pits ferms; tot plegat generosament realçat per un vestit mínim. Aquest fenomen es repeteix cada primavera: elles s’escurcen les faldetes i a nosaltres se’ns inflen els pebrots. El més decidit, aquest no ens decep mai, ha estat l’Hilari, i això que caminava amb dificultat per l’erecció. Aprofitant que el Pep regatejava amb el comercial de la gasosa, s’ha aixecat, s’ha instal·lat en la barra i li ha soltat el rotllo habitual. Encara sento la xerrameca i les rialletes. En cosa d’un minut, no sé com diantre s’ho fa, ja la tenia enllepolida. Marededéu, quina bandarra! Una mica més i es lleva les calces davant de tothom. S’han ficat en el magatzem mentre el Pep continuava a la lluna, mirant d’arrencar una rebaixa. Quan se m’ha relaxat el paquet, he deixat els tres euros damunt de la taula, m’he calat la gorra i he tocat pirandó. La violència em fa posar malalt. El Pep és un tipus tranquil, però l’he vist treure el geni altres vegades quan algú amenaçava la seva propietat.

Fora m’he unit al ramat en direcció al carrer Major. Abans de tornar a la feina m’he aturat en una farmàcia per comprar liniment Sloan. És el més bo per alleujar el dolor quan se t’entumeixen les banyes. Suposo que si tingués diners me les tallaria, però val una pasta i a més a més diuen que el postoperatori és un turment. El nostre patró encara va tot embenat i pintat amb tintura de iode, com si fos un pellroja, i no para de queixar-se. Que es faci fotre. A més a més, què es pensa? Ja n’estem tots ben assabentats. Bé que es coneixen en aquest barri els escandalosos orgasmes de la seva dona amb el repartidor del súper, amb el cobrador del gas i amb tota una corrua de mossos en zel, em conta el Jaume, que és veí seu.