Guerres religioses

Mentre vaig estar a Manchester m’allotjava en una pensió bastant econòmica que em van recomanar en la redacció del periòdic. La regentava la senyora Anscombe, una matrona protectora que ens tractava com si fóssim fills seus. Els altres hostes amb qui hi vaig conviure eren tots britànics, però d’orígens diversos: l’irlandès del nord O’Connell, un noi molt aplicat estudiant d’enginyeria; Wells, anglès d’un poble del sud, empleat de banca amb destinació provisional; i, els més veterans, els bessons McCoy, que hi tenien establerta la seva residència des de feia vint-i-cinc anys, quan van emigrar des de les Highlands per treballar en el sector tèxtil.

El sòlid fanatisme presbiterià dels fornits germans es va exterioritzar un diumenge a l’hora de dinar, quan la benedicció dels aliments va derivar en una forta disputa doctrinal amb el catòlic pèl-roig O’Connell. «Amb aquests és millor no discutir», em va advertir en veu baixa Mrs. Anscombe, fins a cert punt més tolerant i open minded que alguns dels seus inquilins. I encara va reblar: «Cada matí es cruspeixen un nen papista per esmorzar».

Un parell de mesos més tard va arribar una denúncia anònima als jutjats i els fets van ser objecte d’una investigació policial. Sortosament es va descobrir que l’acusació resultava exagerada: els McCoy no es menjaven pas els bebès, sinó que només els prenien per deixar-los en un cert orfenat i que els adoptessin famílies de la religió vertadera. Vist que el cas no era tan greu, el jutge va ser benèvol. Els va enviar a la presó, però només una temporada, com a correctiu, i van poder tornar molt aviat amb nosaltres.