Coup d’état
—La setmana que ve tinc hora a les Nacions Unides.
I a mi què, vaig pensar i vaig continuar mirant per la finestra. En l’ampit creixien unes herbes rares amb floretes blanques. Baix, al carreró, s’estaven els mateixos galifardeus bruns, barbuts, que havia clissat abans davant de la porta. Jo només volia tornar a la recepció i esperar que acabés el meu torn llegint un parell de tebeos. En arribar a casa em beuria un got de llet calenta amb cacau, em gitaria i adéu tururut. Però tot això ara no em semblava més que una possibilitat llunyana o gairebé un impossible, una quimera. A veure qui gosava plantar-li cara a aquell homenàs d’ulls oblics, pell colrada, cabells greixosos repentinats i casaca d’ample perímetre coberta per un assortiment de medalles militars. S’havia presentat a l’hotel arrossegant una enorme i antiquada maleta de fusta i havia exigit una cambra —«per a tres o quatre nits»— amb un fort accent vés a saber d’on. «Mariscal Bensòmines, Molt Honorable Tirà de la República de Psalmanazar, en visita protocol·lària», va apuntar en la fitxa de registre. Després, des de dalt, m’havia bramat que li pugés una botella de whisky. Evidentment no acostumava a demanar les coses per favor. Segur que Nel·lo s’emprenyava quan descobrís que li havia manllevat el J&B.
Com tants altres bevedors, el general sobretot buscava conversa, o més ben dit que l’escoltessin. Va empinar el colze una altra vegada, es va eixugar amb la màniga i va assenyalar la maleta oberta damunt del llit.
—Voleu saber què hi duc?
Em vaig arronsar d’espatlles: no servia de res negar-s’hi.
—En primer lloc els diners —va anunciar, i en va treure dos feixos de bitllets de colors, no massa gruixuts—. El tresor complet de la república. Demà m’indicareu on hi ha l’oficina de canvi més pròxima.
Va sonar el timbre del taulell. Quina sort, em vaig dir, em reclamen. Però quan vaig fer acció de marxar m’ho va impedir barrant-me el pas amb una arma llarga i esmolada.
—En segon lloc el sabre —em va informar—, per si s’escau que m’hagi de defendre cos a cos.
Va executar una finta a manera de demostració, amb tan mala traça que si no retrocedeixo m’afaita el nas.
—En tercer lloc la paperassa —va prosseguir la tirallonga—. Mireu, mireu i digueu-me si això no implica absolutament tots els membres del consell i l’estat major en ple. No era pas sol, jo!
M’allargava un munt de fulls mecanografiats, amb capçaleres i segells oficials. Mireu, mireu, repetia, i jo per més que m’esforçava no treia res en clar d’aquell galimaties de lletres i símbols estrangers. Per mi, ben bé podia estar escrit en francès o en xinès.
—I finalment el més important.
Llavors —horror!— va abocar damunt de la catifa el que quedava d’equipatge: una pila de cranis humans, tíbies, costelles i tota mena d’ossos grans i petits.
—Les despulles de les víctimes. Per tal que no puguin provar mai els crims.
Però la rialleta vil li va durar poc. Van trucar a la porta i de seguida els vam sentir com esmolaven els ganivets en el replà i entonaven La Marsellesa o algun altre himne revolucionari. Crec que els dos vam lligar caps, ens vam fer conscients de la situació alhora i vam saber que el temps corria implacable en contra d’ell. Davant dels meus ulls incrèduls, els cabells foscos se li van tornar grisos i la pell se li va clivellar. Es va asseure en el llit i hi va restar desencaixat, immòbil, impotent. Jo diria que ja era mort quan els vaig obrir la porta tremolant de cap a peus i un dels barbuts li va trinxar la gargamella. Se li devia aturar el cor. Els botxins, al seu torn, els van cosir a trets a baix tot d’una uns tipus que van sortir d’un cotxe negre amb els vidres fumats. Els hi van deixar estesos, més foradats que un colador, i van fotre el camp. Mare de Déu quina matadissa. Això va ser just quan arribava Nel·lo per a rellevar-me. Ell va assistir a aquesta segona part de l’espectacle en primera fila; jo des de la finestra. Crec que necessito una mica de whisky, em va confessar amb un fil de veu quan ens vam trobar al vestíbul. Estava pàl·lid, blanc com un llençol. A mi també em feien figa les cames. Com que no n’havia quedat ni una gota, vam haver d’anar rabents al celler a comprar-ne una nova ampolla. A la nit, després de suportar interrogatoris i advertències, retirar cossos i ossades i netejar la sang que uns i altres havien vessat, vam compartir el licor en silenci i aquesta va ser la primera borratxera seriosa que recordo.