Els simis del bosc
Em dic Corneli. Ahir, com cada dia en acabant de la feina, em vaig afaitar i em vaig pentinar curosament davant del mirall de la meva cambra i tot seguit vaig marxar, amb la gorra calada i un somriure ample, prominent, fins a la taverna de la plaça. El Tobies ja hi era. Tan bon punt em va veure entrar per la porta, va demanar una pinta de cervesa negra per a mi, plena a vessar i abellidora com la seva. Em vaig llepar els morros.
—N’han agafat quatre més —em va informar en veu baixa, mirant-me de fit a fit, quan em vaig asseure—. En la fàbrica.
Era un tema que no em feia gens de gràcia. Els amos de les plantacions havien ensinistrat simis dels boscos per a recol·lectar el cafè. Alguns també els havien ensenyat a imitar els humans en celebracions privades o en espectacles ambulants. La gent es mofava d’ells veient-los caminar dempeus, abillats com senyorets ridículs, xerrant i tot i recitant versets apresos de memòria, els més llestos. Però no toleraven que aquests micos saberuts aspiressin a acomplir tasques més dignes i cobrar un sou. La prohibició era estricta, i els càstigs rigorosos, cruels.
—Aquests quatre se l’han jugada —em va burxar—. Demà a l’alba els penjaran en el carreró, darrere de la prefectura.
Se m’havia acostat per dir-me l’animalada a cau d’orella. Podia notar el seu alè calent. Em va posar una mà damunt de la cuixa.
—Vols que passem a veure-ho abans d’anar a treballar? Serà divertit.
M’alterava els nervis. Vaig xisclar i vaig donar colps damunt de la taula amb mans i peus. El Tobies va aprofitar aquest arravatament per a estripar-me la camisa i deixar al descobert el meu pit pilós. «Ja t’hem enxampat», va exclamar triomfant, i em va fer pres amb unes manilles que no sé ni d’on va treure.
En la prefectura, primer em van obligar a llevar-me la gorra i després em van fer despullar-me del tot. Em van tancar en un calabós amb els altres quatre i amb un home gos d’algun poblat de les muntanyes, particularment rude i mossegaire. Jo intentava tapar-me els genitals amb les mans. Encara esperava que ens portessin a declarar davant del jutge, però a mesura que transcorrien les hores vaig entendre que ens pensaven executar sense tràmits ni contemplacions. Que mala nit vaig passar. A la matinada van venir a buscar-nos dos oficials armats amb porres i pistoles. Ens van fer sortir en fila índia i es van col·locar un al capdavant i l’altre a la cua de la trista comitiva. Ens menaven per un corredor. A mitjan camí vaig veure una finestra a una altura accessible. «Cames ajudeu-me!», em vaig dir. Vaig fer un bot, la vaig obrir i em vaig enfilar per una canal fins a la teulada. Es van sentir uns trets eixordadors i el xiulit de les bales.
El sol, un cercle roent, tot just s’enlairava envermellint el cel per damunt del boscatge. A la mitja claror de l’alba vaig distingir damunt del terrat d’una altra casa una família de ximpanzés. En adonar-se de la meva presència, la femella va arreplegar els petitons i els va protegir entre els seus braços. El mascle va començar a donar voltes alhora que em dedicava unes carasses amenaçadores. Des de les branques d’un tamarinde, els mascles d’un altre grup més nombrós em llançaven crits penetrants. Jo també els vaig cridar i els vaig ensenyar les dents.