Bon esperit Xin

Havia passat el cap de setmana fora i en tornar a casa m’esperava en la bústia la premsa de divendres, dissabte i diumenge. Com que m’agrada mantenir-me informat de tot el que s’esdevé al meu voltant i considero imprescindible confrontar punts de vista, estic subscrit a dos diaris locals i a dos d’àmbit nacional. A la nit, en acabat de desfer la maleta, posar-me el pijama i preparar-me un petit refrigeri a base de llet i galetes, em vaig asseure en el sofà disposat a adelitar-me en la lectura de notícies, editorials i articles d’opinió. Però heus ací que allò que em va saciar totalment la curiositat, l’ànsia intel·lectual de llegir i de saber, ho vaig trobar de seguida en els primers fulls d’un dels mitjans locals. En la secció de cartes al director, un ciutadà una mica enutjat contava un cas espatarrant. Vegem-ho:

«Sóc afeccionat des de jove al menjar xinès. Fa uns mesos vaig descobrir amb plaer que en un establiment del carrer d’Herrero núm. […] podia adquirir una àmplia gamma d’exquisitats. A més a més repartien a domicili. D’aleshores ençà, em consta que he estat un dels millors clients d’aquests senyors, però ara han traït la meva confiança i, atès que les autoritats sanitàries sembla que no es decideixen a intervenir-hi, malgrat la denúncia que he interposat, em veig en l’obligació d’advertir jo mateix el públic sobre les deficiències del servei. M’explicaré. Dilluns passat, al vespre, em va lliurar la darrera comanda el motorista habitual, tan diligent i somrient com sempre. Pel que fa a la rapidesa i al tracte no tinc cap queixa. El problema estava dins del paquet, on, a banda dels productes que jo havia demanat, em vaig trobar una llauna etiquetada exclusivament amb caràcters xinesos que no deixaven esbrinar què contenia. Vaig preferir agafar-la com un obsequi o potser una feliç i rara equivocació per excés. Carall, el que m’equivocava era jo: es tractava d’un regal enverinat. En encetar la llauna, la pudor d’aquella massa de gelatina marronosa i la visió d’un cuc gros nedant-hi, bellugant-se com si fos viu, em van fer venir ganes de perbocar. Tan fastigós era l’espectacle que ho vaig llençar absolutament tot a la galleda de les escombraries: la llauna aquesta, més els dos-cents grams de fideus d’arròs, els deliciosos bolets ton ku, els litxis, els brots de bambú… Tot menys la cervesa Tsingtao, que em feia més falta que mai per a apaivagar la mala impressió.

»Però tant s’hi valia, la cervesa. A la nit vaig tenir malsons. Després de despertar-me amb la sensació que alguna cosa em lliscava per la cara i se m’acostava perillosament a la comissura dels llavis, evidentment ja no vaig poder dormir més. Per tal d’asserenar-me una mica em vaig llevar, vaig sortir i vaig abocar la bossa en el contenidor més pròxim. L’endemà de matí se’m va presentar a casa una altra vegada el xicot de la moto. Amb el seu català rudimentari i amb exagerades gesticulacions, em va fer saber que la llauna aquella no era per a mi i que pretenien que els la tornés. Quan li vaig contar, ben claret, com me n’havia desempallegat, em va semblar que s’esverava. Li ho vaig repetir marcant les síl·labes, per si de cas no s’ho creia o no m’acabava d’entendre. Jo també estava empipat i el vaig renyar. Li vaig demanar explicacions sobre l’estat i el control de caducitat dels aliments que servien i el vaig amenaçar d’anar al jutjat, però ell ja no em feia cas i vam deixar estar la qüestió en aquest punt. Mirant per la finestra, el vaig veure que regirava el contenidor. Aquest intent d’eliminació de proves em va confirmar que era testimoni d’un frau alimentari de la màxima gravetat i per aquesta raó vaig presentar la denúncia. Penso que com a mínim és un cas digne d’atenció, i no sols per a la Conselleria de Sanitat, sinó també fins i tot per a la policia. Però no em vol escoltar ningú, i mentrestant jo no dormo. No em puc treure del cap la imatge d’aquella eruga llisquent, apegalosa, introduint-se en la meva boca —ecs!— i comprendreu que així no hi ha qui acluqui l’ull. Encara pitjor, sembla que estic somatitzant aquesta ansietat i pateixo tota mena de símptomes relacionats amb el tracte digestiu: dificultats per a engolir, mala digestió, inflor i dolor de ventre… Com si de debò se m’hagués ficat per ací dins algun ens estrany que em fa nosa. Fins que no es faci justícia em penso que no descansaré d’aquests fatics. És per això que insisteixo i que, ara, m’adreço a vostè, senyor director, tot confiant que em publiqui la carta i que aquesta tingui la difusió que li assegura la seva prestigiosa capçalera. Atentament, […]».

En la nostra imaginació d’europeus, el misteri de la Xina està sempre a l’aguait: els dracs voladors, els refinats i cruels mandarins, l’escriptura enigmàtica, les fórmules i pólvores secretes, la cuina exòtica i un xic repugnant… La fascinació per les meravelles d’Orient ens ve de lluny. Comptem amb una vasta literatura, des de l’època de Marco Polo i abans, que en un moment determinat es converteix en un avís contra el perill groc. Hi ha una sensació inapel·lable de no entendre’s, de xoc de civilitzacions. Vaig continuar fullejant els diaris ja sense parar-hi esment, mentre divagava i barrinava les implicacions d’aquella estranya història de conserves malmeses, fins que em vaig aturar en un articulet de l’edició dominical del mateix diari, titulat «Supersticions», que feia referència al mateix assumpte. El signava un professor de la universitat, «sinòleg», segons el qual la ingestió d’aquest tipus de cucs era comuna en una regió que s’estenia pel sud de la Xina, Laos, Tailàndia i Vietnam. N’extracto els passatges més rellevants:

«A hores d’ara es tracta d’una menja preada, escassa. Sembla que el consum generalitzat d’altres èpoques n’ha fet disminuir molt el nombre […] La tradició mana de xuclar la bestiola i empassar-se-la sencera, sense mastegar-la, ni tan sols tocar-la amb les dents. Això és important, perquè aquesta gent creuen que els cucs són parts d’un esperit tel·lúric fragmentat que anomenen Xin, si fa no fa a la manera d’aquell fong gegant, l’Armillaria Ostoyae, que s’escampa desenes de quilòmetres pel subsòl i aflora a la superfície ací i allà en forma de petits bolets aparentment individuals. Engolir el Xin té un sentit ritual: acollint-lo dins la teva panxa, el Xin forma part de tu i tu formes part d’ell; tots dos plegats sou un. Tanmateix, alguns metges i biòlegs de l’Acadèmia de Ciències de Pequín, que han analitzat el tema amb rigor experimental, prefereixen donar-ne una explicació més prosaica: han pogut demostrar que aquest anèl·lid —de la classe dels hirudinis— segrega una substància narcòtica d’efectes semblants, per exemple, a l’opi […] No ens estranyaria, doncs, que el comerç d’una tal delicatessen mística s’importés a Occident i es difongués entre l’elit New Age d’esnobs, adinerats i atipats, que tot ho volen provar».

Aquestes paraules em van acabar de convèncer que era l’hora exacta d’actuar, abans que es fes massa tard. Com que l’autor de la carta havia utilitzat el seu nom autèntic, localitzar-ne el número de telèfon va resultar relativament senzill. A la tercera trucada el vaig encertar.

—Bona nit. Sóc el doctor Beauvoir, psiquiatre.

Segurament va ser una sort que em contestés ella. Estava amoïnada i predisposada a acceptar ajuda per al seu marit, si li n’oferien.

—Per descomptat que no, senyora. Anar al psiquiatre no vol dir que un estigui boig. Tots, a vegades, podem tenir petits problemes, que se solucionen amb els tractaments adequats. El seu marit va patir una experiència traumàtica i el cos li reacciona amb aquesta ansietat. Però per damunt de tot no ha d’anar al centre de salut. Si ara li feien proves, anàlisis, radiografies… això només contribuiria a reforçar la seva obsessió. Faci’m cas, jo sé com guarir-lo.

Li vaig donar hora per a l’endemà de matí, és a dir avui. Han acudit puntuals. Els he rebut jo personalment i els he fet passar al despatx. Ell devia tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys. S’estava quedant calb. Era d’estatura mitjana i complexió més aviat fluixa. La curvitat de la panxa començava a resultar perceptible, o potser era mania meva. En el rostre lluïa, en tot cas, un somriure beatífic. La seva dona semblava una mica més gran que ell, però tenia més bon aspecte: sana i en forma.

—Seguin.

Ens hem assegut tots tres, cada un on li tocava. Jo en la poltrona de doctor. M’he ajustat les ulleres damunt del nas, m’he palpejat el bigoti i els he deixat enraonar. Primer, que s’esbravessin. M’han tornat a contar la seva història, interrompent-se l’un i l’altra de tant en tant, sobretot ella a ell. Ell estava molt més calmat. Massa.

—La veritat és que ara em trobo bé —ha confessat—. Aquesta nit he dormit estupendament. Ni he sentit el despertador. Suposo que en vaig fer un gra massa, que em vaig capficar sense gaire motiu. Em fa una mica de vergonya haver escrit allò.

—Aquests trastorns —m’he afanyat a puntualitzar— són capriciosos. Tenen alts i baixos, per això fóra imprudent relaxar-nos.

I, adreçant-me a la seva dona, he afegit:

—Ara convindria que ens deixés sols. Només seran uns minuts.

M’ha semblat que s’estranyaven, però ja m’havia guanyat la seva confiança. Quan ella ha sortit, he tancat la porta i li he demanat que s’ajagués en el divan i que tanqués els ulls.

—Li faré algunes preguntes.

Abans que se n’adonés, ja li havia injectat un potent hipnòtic i dormia com un soc. Després, una dosi d’apomorfina ha complert la seva missió. Ha perbocat el cuc: gran, gruixut. Que diferent d’aquella larva esquifida que vaig comprar a Saigon. Com creix a dins! L’he rentat amb molta cura davall de l’aixeta. M’ha costat fer-lo passar gola avall.

Tenia el temps comptat abans que ella s’impacientés. M’he tret la bata blanca, les ulleres i el bigoti postís i els he deixat damunt de la taula. He gargotejat un missatge en un full: «L’autèntic doctor Beauvoir és en l’armari del vestíbul. Demano disculpes a tothom». A continuació m’he despenjat per la finestra —la consulta està en un entresòl— i he fugit com un llamp.

Em sentia viu i sentia que ja se’m dibuixava un somriure en els llavis. Aquesta vegada, Olivier, m’he dit, no has de deixar que s’engreixi tant. Que no cridi l’atenció el bony, que no et portin al metge i els raigs el tornin a matar. Bon esperit Xin de les prades i els boscos de bambú a la vora del Mekong, tant de bo que restis sempre amb mi.