Necronomicon, Praha, 2001

Somnio que torno de Praga. He passat una setmana allà, fent turisme. Nebaud, que és el meu assistent i xofer —en el somni, com en la realitat, tampoc no tinc carnet de conduir— m’espera en l’aeroport de València. S’interessa per la meva salut i pel vol. Sap que anar en avió m’angoixa, però no és per això que faig tan mala cara i em vénen tremolors. Me’n desentenc mentre arribem al pàrquing i pugem al Jaguar, un model aparatós, antic i malmès que pareix que vagi a desarmar-se si tanques la porta massa fort. Es posa la gorra de plat, engega l’auto i emprenem el camí cap a Castelló.

Durant el viatge em continua preguntant per la situació de l’hotel, per la Torre del Rellotge, la sinagoga i el Gòlem, el pont d’En Carles… i jo no li contesto. Penso —vegeu quina mesquinesa— que ja li pago prou per fer la seva feina i que no em cal a sobre ser educat amb ell. Va ser una bona idea contractar-lo per a portar-me els afers, quan vaig gaudir d’un període de fama i la quota corresponent de diners. Encara visc de la renda d’aquells guanys. Em van donar un premi important —el Pascual Tirado— per una novel·leta episòdica que insinuava l’existència d’una realitat oculta, ultramundana, darrere de les aparences burgeses i rutinàries d’una ciutat de províncies. Després una editorial petita va traduir el llibre a l’espanyol i un director de moda es va posar en contacte amb mi per fer-ne una adaptació cinematogràfica. Vam congeniar i vam treballar plegats. Vam traslladar l’acció a Madrid i li vam donar una estructura narrativa clàssica, amb plantejament, nus i desenllaç, però sense desdenyar la dosi justa d’enrevessament i esteticisme, apta per a seduir cert sector de la crítica. Aquella temporada vam viure en la capital. Els dos: Nebaud també. Em demanaven entrevistes i col·laboracions per a El País i altres periòdics, em buscaven per a participar en programes de ràdio, assistir a presentacions, ser membre de jurats… Quan aquest devessall va amainar i els jorns van esdevenir una altra vegada tediosos vam tornar a casa, al poble. D’aleshores ençà, pràcticament ja no he escrit més literatura, tot just un recull que he hagut d’omplir amb material poc reeixit, rescatat de quaderns vells.

Deixem Sagunt enrere. Ara fa referència a la dieta. Li amollo de mala manera que m’he nodrit a base de salsitxes i cervesa. És mentida. Ell és vegetarià i només miro d’ofendre’l. Sé que m’observa de reüll els tics i que ha comprès en quin estat em trobo. Molt pitjor que fa una setmana.

—Has tornat a veure el Necronomicon —m’etziba per fi i és més aviat una constatació que una pregunta.

Sí, m’afanyo a reconèixer. Ja no puc més, li ho he de contar. Va ser en la biblioteca del monestir Strahov, prop del castell. El vestíbul que donava accés a la Sala Filosòfica allotjava una petita col·lecció de ciències naturals —un armadillo i un cocodril dissecats, una banya de narval o d’unicorn…— i algunes prestatgeries en què s’apilaven llibres sense ordre ni concert. L’obra imaginària de l’àrab boig Abdul Alhazred es trobava exactament entre la Dissertació sobre el sexe de les plantes de Carl von Linné i l’Assaig sobre les visions de fantasmes d’Arthur Schopenhauer. Crec que es tractava de la traducció al llatí d’Olaf Wormius. Però en aquest moment el que més em preocupa, el que m’amoïna, és la certesa que ja m’he topat amb la invenció de Lovecraft —maleït siga!— abans en cada viatge. A Lisboa, l’any passat, en una llibreria d’ocasió de la Rua Nova da Trinidade, al Bairro Alto. El propietari de l’establiment es resistia a vendre-me’l. El vaig amenaçar, vam forcejar i em va fer fora. Tinc la sensació que aquesta escena, amb petites variacions, s’ha esdevingut diverses vegades —a París, a Moscou, a Palma de Mallorca— i penso que és com si el destí o el dimoni mateix m’empaitessin onsevulla que vagi.

Encara queda una vintena de quilòmetres que recorrem en silenci. Arribo a casa vençut, desfet. Nebaud em prepara una injecció de benzodiazepina i em desperto empès per la por de l’agulla hipodèrmica, un pànic desmesurat que em fa sentir pres d’una terrible agitació bona cosa d’hores després de llevar-me.