Un mag i els seus trucs

Aquesta història de canvis sobtats és tan breu, simple i misteriosa com en el fons qualsevol altra que us hagi passat. Un amic d’uns amics, funcionari de l’ajuntament i aficionat a l’il·lusionisme, organitzava sessions privades els caps de setmana en el saló de casa seva. Tant de bo que no m’hagués deixat convèncer d’anar-hi. Realment no es pot dir que m’haguessin atret mai aquesta mena d’excentricitats, però m’hi van insistir, i la meva dona tenia guàrdia. Se’m feien sempre tan llargues les vesprades de dissabte sense ella…

—Avui —ens va anunciar cerimoniosament el nostre amfitrió— practicarem la desaparició d’objectes.

Era un individu d’uns quaranta anys, alt, amb bigoti i barba ben retallats. Portava frac, capa i barret, com els mags de les pel·lícules antigues. Havia disposat el modest escenari —consistent en una taula amb un tapet de vellut roig— al fons de la cambra. Nosaltres ens assèiem a l’altra banda, en dues files de cadires de tisora. Vam observar amb atenció com treia d’una capsa una figureta de porcellana, una ballarina d’uns quinze centímetres d’alçada a la qual li mancava el cap. La va col·locar damunt de la taula, va demanar silenci i, amb un moviment teatral del braç, perfectament assajat, ens la va ocultar darrere de la seva capa. Volia fer el posat solemne, però el traïa un mig somriure irònic, de superioritat. Va vocalitzar calmosament una fórmula inintel·ligible, vam veure surar un fum blau i quan va apartar la capa la figureta ja no hi era.

Els meus companys van deixar anar un murmuri d’admiració.

—Segur que us ha vingut al pensament —ens va suggerir, ara més relaxat i planer— algun trasto vell d’aquests que us fan nosa a casa i que no us sabria greu perdre de vista.

Aquí van riure tots. Sabia guanyar-se el públic.

—I això, podria fer-ho també amb una persona? —va demanar algú des de la primera fila.

—És clar que sí.

El fet més sorprenent, el més extraordinari, per a mi, d’aquell jorn absurd, es va acomplir llavors, quan em vaig sentir que deia:

—Doncs si vol pot provar amb la meva dona.

Però si la Marta, jo, me l’he estimada i l’he respectada sempre com una santa! Vet aquí que un geni maligne em posava en la boca aquestes paraules tan desafortunades i inconscients i, abans que pogués fer-me càrrec de les conseqüències, el mag ja estava aprofitant arterosament la meva espifiada per embolicar-me:

—El cas és que crec que la seva dona avui no és amb nosaltres… No voldria fer de voluntari vostè mateix?

En resum: acabava de parlar com un cretí en presència de tothom i si no volia quedar també com un covard no tenia altre remei que empassar-me la vergonya i col·laborar en el numeret. Sense deixar de somriure maliciosament, em va fer posar dret davant de la taula i va repetir amb mi el ritual d’abans. Va demanar silenci una altra vegada i em va embolcallar amb la capa, molt més àmplia del que m’havia semblat. Mentre m’arribava l’eco esmorteït de l’abracadabra, un fum blau, espès i apegalós, em va entelar els ulls. Em vaig marejar, em vaig desmaiar i en cobrar el coneixement em trobava a milers de quilòmetres, en un país oriental ple de gent que parlaven una llengua atropellada i no entenien el meu català ni el meu poc anglès. Aquest deliri anguniós, com alguns malsons i els dies i les nits de planetes llunyans, amenaçava de no tenir final. Em calia treballar per a pagar-me el bitllet de tornada a casa. M’oferien rentar plats o escombrar en un hospital públic. Jo triava l’escombra perquè l’aigua freda i enganxosa de les piques em feia fàstic. Hores i hores sense parar, em repassava amunt i avall els corredors completament buits, però la feina no em rendia, per culpa d’un vent xiuxiuejant que s’escolava a través d’unes finestres altíssimes darrere de mi i dipositava als racons una sorra molt fina. De tant en tant, tot i que això no formava part del tracte, m’obligaven també a pelar patates i quan tornava als corredors encara estaven més bruts. El gerent de l’hospital, un buròcrata amb uniforme militar, em renyava sempre per no ser més diligent i em feia sentir molt dissortat. Una vegada em va bufetejar sense motiu, però no era ell, era el mag i m’he despertat per fi.

Continuava pegant-me. He cridat: «Prou, prou!» i llavors m’ha agafat per les aixelles per ajudar-me a sortir, segons que he comprès, d’un bagul. Estàvem sols en la foscor d’una altra estança, més petita que el saló, amb les persianes abaixades. Ara ell anava vestit amb roba de carrer. La seva disfressa i el cobretaula de vellut roig eren a terra, plegats, al costat del bagul. Mentre em deixondia m’ha anat empenyent fins que m’ha tret del pis. Quan ja era al replà m’he girat per preguntar-li:

—Com ho ha fet?

—Un mag no revela mai els seus trucs —m’ha engegat, i m’ha tancat la porta pels nassos.

Suposo que em va adormir amb aquella mena de gas. Les dues cambres devien estar comunicades i em devia fer esmunyir dissimuladament per un forat. Al carrer m’ha sorprès que fos quasi de nit. He mirat el rellotge i en adonar-me que duia en la mà la ballarina escapçada me l’he guardada en la butxaca. Pel camí no podia evitar de trobar les coses canviades, com si realment hagués transcorregut molt de temps mentre somniava dins de la caixa. Els arbres de la plaça havien crescut, alguns semblaven nous. Tampoc no reconeixia la gent que circulava pel barri, algunes botigues. El forn on solíem comprar el pa era ara una agència de viatges. He arribat a casa cansat i atabalat. He pujat amb l’ascensor pensant només de fer-li un petó a la Marta, asseure’m a taula —segur que a aquesta hora ella ja havia preparat el sopar— i començar a contar-li: «N’hi ha per no creure-s’ho, la que m’han endinyat avui…». Però no podia fer entrar la clau al pany de cap manera. Potser m’havia equivocat de pis, de casa, de carrer?

En compte de pitjar el timbre, he tornat a baixar per comprovar on era. En la porta m’he creuat amb el mag, que portava un nen i una nena de cabells rossos i cargolats com els de la meva dona. No ha dit res, però m’ha mirat i m’ha dedicat la seva rialleta malvada. Nosaltres no vam tenir fills. He continuat caminant. No sabia cap a on tirar i em preguntava quant de temps devia haver passat i per què diantre vaig dir allò d’esvair la Marta que em recarà tota la vida.