Un home extremament racional

Quan en Gurney va mirar en la direcció d’on venia el so, va veure, interrompent la franja de llum platejada del terra de la cabana, un rectangle fosc al lloc on hi havia la porta de la trapa. A l’altre costat de l’obertura, la llum de la lluna es reflectia just en la proporció suficient per suggerir la presència d’una figura dreta.

Un murmuri ronc va confirmar la impressió.

—Segui davant de la taula, inspector. Posi les mans damunt del cap.

En Gurney va obeir les instruccions sense dir res.

—Li vull fer unes preguntes. Les ha de contestar de pressa. Ho entén? —El murmuri ressonava com el ronc d’un gat gros.

—Ho entenc.

—Si no respon de seguida, donaré per fet que menteix. Ho entén?

—Sí.

—Bé. Primera pregunta: en Clinter ve cap a aquí?

—No ho sé.

—Li acaba de dir per telèfon que no vingui.

—És correcte.

—Espera que vingui igualment?

—Potser sí. No ho sé. No és un home fàcil de predir.

—És veritat. Ha de continuar dient la veritat. La veritat el mantindrà amb vida. Ho entén?

—Sí.

En Gurney sonava completament serè, com solia fer en situacions extremes. Però interiorment, en aquell moment, estava ple de por i ràbia. Por per la situació en què s’havia ficat, i ràbia per l’error de càlcul arrogant que l’havia portat fins allà.

Havia donat per fet que el Bon Pastor s’ajustaria a l’horari que havia explicat durant l’escena amb la Kim, i que l’home es presentaria a la cabana dues o tres hores abans de la suposada reunió a mitjanit d’en Gurney i en Clinter. Entre l’embolic de dades, girs i suposicions que li voltaven pel cap, no havia tingut en compte la possibilitat evident que el Pastor s’hi presentés molt abans; més de dotze hores abans, fins i tot.

Què collons havia estat pensant? Que el Pastor era una persona lògica, i que el moment lògic per arribar seria unes hores abans de mitjanit. I, per tant, allò era el que passaria, qüestió resolta, passem a la següent? Per l’amor de Déu, es podia ser més idiota? Es va dir que ell només era humà i que equivocar-se era humà. Però això no li treia el gust amarg de la boca per haver comès un error mortal.

La veu ronca va tornar a parlar.

—Tenia l’esperança de parar-me una trampa venint aquí? D’agafar-me per sorpresa, d’una manera o altra?

Era una pregunta tan oportuna que feia por.

—Sí.

—La veritat. Bé. El manté amb vida. I ara la trucada a en Clinter. Creu que el que li ha explicat és veritat?

—Sobre els assassinats?

—Sobre els assassinats, és clar.

—Sí.

Durant uns quants segons, en Gurney només va sentir el so de la respiració del seu interrogador, seguit d’una pregunta pronunciada en veu tan baixa que amb prou feines se sentia una mica més que l’aire que exhalava.

—Quines altres idees té?

—Ara mateix, l’única idea que tinc és si em pensa matar d’un tret.

—És clar que sí. Però com més veritats em digui, més temps viurà. Així de senzill. Ho entén?

—Sí.

—Bé. Ara expliqui’m tot el que pensa sobre els assassinats. El que de debò pensa.

—Sobretot em faig preguntes.

—Quines preguntes?

En Gurney es va plantejar si el murmuri ronc era l’autèntica veu del Bon Pastor, o una manera de dissimular-la. Sospitava que era la segona opció. El que això representava era interessant, però s’havia de centrar en la necessitat immediata de continuar viu.

—Em pregunto quanta gent més ha assassinat, a més dels que ja sabem. Segurament una colla. Tinc raó?

—És clar que sí.

En Gurney va quedar sorprès per la sinceritat de la resposta i momentàniament va tenir l’esperança d’arribar a establir una mena de diàleg amb aquell home, que l’orgull el podria portar a presumir de les coses que havia fet. Al capdavall, els sociòpates tenien uns bons egos i els agradava viure dins la cambra de ressonància de les seves pròpies narratives de poder i implacabilitat. Potser podria aconseguir que es posés a parlar de si mateix i, així, estirar les oportunitats d’una intervenció externa.

Però llavors la moneda de l’esperança va canviar de cara i en Gurney va veure clar el que significava que l’home estigués disposat a parlar. No representava cap risc, perquè en Gurney aviat seria mort.

El murmuri ronc era una paròdia d’amabilitat.

—Què més es pregunta?

—Em faig preguntes sobre en Robby Meese i quina relació tenia amb vostè. Em pregunto què va fer pel seu compte i què el va animar vostè a fer. Em pregunto per què l’ha mort ara. Em pregunto si es pensava que es creurien el suposat missatge suïcida.

—Què més?

—Em pregunto si realment intentava que acusessin en Max Clinter de l’assassinat de la Ruth Blum, o si només jugava una mica.

—Què més?

—Em pregunto si es pensava que es creurien el missatge al Facebook de la Ruth.

—Què més?

—Em faig preguntes sobre el meu graner.

En Gurney intentava allargar la conversa tant com podia, amb el màxim de pauses que hi podia encabir. Com més durés, millor, en tots els sentits.

—Continuï parlant, inspector.

—Em faig preguntes sobre els localitzadors GPS dels cotxes. Em pregunto si el del cotxe de la Kim va ser idea seva o d’en Robby. En Robby, l’assetjador.

—Què més?

—Vostè ha fet unes quantes coses molt intel·ligents i algunes de molt estúpides. Em pregunto si les sap distingir.

—Les provocacions són inútils, inspector. Se li han acabat les idees?

—Em faig preguntes sobre l’Estrangulador de White Mountain. És un cas molt estrany. El coneix? Té unes quantes característiques interessants.

Hi va haver un llarg silenci. El temps suposava esperança. El temps donava a en Gurney espai per pensar, potser fins i tot una possibilitat d’arribar a la pistola, que era damunt la taula que tenia darrere.

Quan el Pastor va tornar a parlar, la veu ronca era com d’almívar.

—Alguna darrera idea?

—Només una. Com és que algú tan llest com vostè va cometre un error tan enorme a Lakeside Collision?

Hi va haver un llarg silenci. Un silenci alarmant que podia voler dir qualsevol cosa. Potser finalment havia aconseguit desequilibrar el Bon Pastor. O potser el dit premia amb més força el gallet. Un tremolor va recórrer l’estómac d’en Gurney.

—A què es refereix?

—Ja ho descobrirà ben aviat.

—Ho vull saber ara. —El murmuri havia adquirit una nova intensitat, juntament amb la lluïssor d’alguna cosa que es movia a la franja il·luminada per la lluna.

En Gurney va entreveure per primera vegada el canó d’una enorme pistola platejada, que s’aixecava fins a l’alçada de la seva cara, a menys de dos metres de distància.

—Ara —va repetir l’home—. Expliqui’m això de Lakeside Collision.

—Hi va deixar alguna cosa que el podia identificar.

—Mai no porto res que m’identifiqui.

—Aquella nit sí.

—Digui’m exactament què era. Digui-m’ho ara mateix.

Tal com ho veia en Gurney no hi havia cap resposta bona, cap resposta que el pogués salvar. No tenia cap certesa que revelar que havien descobert les marques de pneumàtics suposés un indult. I suplicar per la seva vida seria pitjor que inútil. Només hi havia una opció que oferís ni que fos la mínima possibilitat de continuar viu almenys un altre minut: tancar la caixa, negar-se a divulgar res més.

En Gurney va intentar evitar que li tremolés la veu quan va dir:

—Va deixar la solució del trencaclosques a l’aparcament de Lakeside Collision.

—No m’agraden les endevinalles. Té tres segons per respondre a la meva pregunta. Un.

Va aixecar lentament la pistola sota la llum de la lluna.

—Dos.

La va moure lleugerament cap a la dreta i la va aguantar quieta.

—Tres.

Va prémer el gallet.