Ahab, el caçador de balenes

L’endemà al matí, el segon dia de primavera a les Catskill, feia fred i estava tapat, amb alguna nevada que de tant en tant passava de costat davant les portes vidrieres dels Gurney.

A les vuit va telefonar la Kim Corazon amb un canvi de plans. En lloc de reunir-se amb en Jimi Brewster a Barkville al matí i després anar al dinar amb en Rudy Getz a Ashokan, la primera reunió s’anul·lava i a la tarda quedarien amb en Larry Sterne a la casa que tenia a Stone Ridge, a uns vint minuts al sud de l’embassament d’Ashokan. El dinar amb en Getz es mantenia.

—Hi ha algun motiu especial per fer el canvi? —va preguntar en Gurney.

—Una mica. Vaig quedar així abans de saber que m’hi acompanyaries. Però en Larry és més distant que en Jimi, i per això prefereixo que hi siguis. En Jimi és un esquerranista convençut. Segur que participarà perquè li dóna una plataforma per atacar el materialisme. En canvi, en Larry no és tan fàcil. Sembla decebut amb els mitjans en general, a causa del sensacionalisme que va envoltar la mort d’un amic seu fa uns anys.

—Ets conscient que no t’ajudaré a fer una venda, oi?

—Per descomptat! Només vull que escoltis, i que em diguis com ho veus i què en penses. Per tant, et vindré a buscar a dos quarts de dotze en lloc de dos quarts de nou. D’acord?

—D’acord —va acceptar en Gurney, sense entusiasme.

No tenia res concret en contra del nou horari, només una sensació vaga que alguna cosa no rutllava.

Quan s’anava a guardar el mòbil a la butxaca, va recordar que en Jack Hardwick no li havia tornat la trucada, i va marcar el seu número.

—Paciència, Gurney, paciència —va contestar al cap d’un timbre una veu rasposa—. Estava a punt de trucar-te.

—Hola, Jack.

—Amb prou feines tinc la mà curada, llumenera. M’estàs preparant una altra oportunitat perquè em fotin un tret?

Era un recordatori que feia sis mesos, al moment culminant del cas Perry, una de les tres bales que havien ferit en Gurney l’havia travessat i s’havia incrustat a la mà d’en Hardwick.

—Hola, Jack.

—Hola, una merda.

Era la forma rutinària com començaven les converses amb l’inspector en cap Hardwick de la policia estatal de Nova York. Aquell home combatiu amb ulls blau clar de husky, ment esmolada i enginy corrosiu semblava decidit a convertir tota mena de comunicació en un martiri.

—Et truco per parlar de la Kim Corazon.

—La petita Kimmy? La noia del projecte universitari?

—Se’n podria dir així, suposo. Et té en una llista de fonts d’informació sobre el Bon Pastor.

—No fotis! Com és que la coneixes?

—És llarg d’explicar. No sé si em podries donar informació.

—Què volies?

—El que sigui que no pugui trobar a internet.

—Detalls pintorescos del cas?

—Si creus que són significatius, sí.

Es va sentir una mena de respiració sibilant.

—Encara no he fet ni un cafè.

En Gurney no va dir res perquè ja sabia què vindria a continuació.

—Fem això —va grunyir en Hardwick—. Tu em portes un bon Sumatra de l’Abelard’s i potser això em motivarà per explicar-te detalls significatius.

—N’hi ha?

—No se sap mai. Si no me’n recordo de cap, me’ls inventaré. Evidentment, el que és significatiu per a un, és una porqueria per a un altre. M’agrada el Sumatra amb tres terrossos.

Quaranta minuts després, amb dos cafès grans al cotxe, en Gurney conduïa pel camí en ziga-zaga que portava de l’Abelard’s General Store de Dillweed a un camí encara més tortuós, que de fet no es podia ni qualificar de camí perquè era més aviat una pista de bestiar, al final del qual vivia en Jack Hardwick en una petita casa de pagès de lloguer. En Gurney va aparcar al costat del cotxe llampant d’en Hardwick: un Pontiac GTO del 1970, vermell i mig restaurat.

Els escassos i intermitents flocs de neu s’havien transformat en una boirina empipadora. Quan en Gurney va pujar al porxo desballestat, amb un recipient de cafè a cada mà, la porta es va obrir i va sortir en Hardwick amb samarreta i pantalons de xandall tallats, i els cabells grisos curts despentinats. Des que havien hospitalitzat en Gurney feia sis mesos, només s’havien vist una vegada, a la investigació policial del tiroteig, però el primer que va dir en Hardwick va ser típic d’ell.

—De què collons coneixes la petita Kimmy?

En Gurney li va donar un cafè.

—De la seva mare. El vols?

En Hardwick el va agafar, el va destapar i el va tastar.

—La mare està tan bona com la filla?

—Per favor, Jack…

—Sí o no? —En Hardwick es va apartar per deixar passar en Gurney.

La porta donava directament a una gran estança que en Gurney hauria esperat que estigués parada com una sala, però que amb prou feines tenia mobles. Les dues butaques de pell, amb una pila de llibres al mig sobre un terra de fusta de pi sense catifa, semblaven més aviat mobles per llençar que per seure.

En Hardwick l’observava.

—La Marcy i jo hem trencat —va dir, com per explicar la buidor de la sala.

—Em sap greu. Qui és la Marcy?

—Bona pregunta. Em pensava que ho sabia, però es veu que no. —Va fer un glop llarg de cafè—. Dec tenir un punt cec quan es tracta d’avaluar dones solitàries amb bons pits. —Un altre glop, més llarg encara—. Però i què, oi? Tots tenim punts cecs, no trobes, Davey?

En Gurney ja feia temps que havia arribat a la conclusió que la part d’en Hardwick que el punxava com una agulla era la part que li recordava el seu pare; això malgrat que en Gurney tingués quaranta-vuit anys i en Hardwick, tot i els cabells grisos i el físic envellit, no arribés als quaranta.

De tant en tant, en Hardwick encertava la nota precisa de cinisme, el ressò perfecte, que transportava en Gurney al pis i a la finestra des d’on va llançar aquella fletxa inexplicable, el pis d’on havia fugit amb el seu primer matrimoni.

La imatge que li va venir llavors era d’ell assegut a la sala atapeïda del pis i el seu pare fent-li un sermó de borratxo, dient-li que la seva mare era temperamental, que totes les dones eren temperamentals i no s’hi podia confiar. Però que no els ho digués mai. «Tu i jo som homes, Davey, i ens entenem. La teva mare està una mica… una mica baixa, tu ja m’entens. No cal que sàpiga que he begut, oi? Només la faríem patir. Som homes. Podem parlar». En Gurney tenia vuit anys.

El Gurney de quaranta-vuit anys va fer un esforç per tornar a la sala d’en Hardwick, al moment present.

—S’ha endut la meitat de la casa —va explicar en Hardwick. Va fer un altre glop, va seure en una butaca i va fer un gest a en Gurney perquè segués a l’altra—. Què necessites?

En Gurney va seure.

—La mare de la Kim és una periodista que vaig conèixer fa anys a la feina. Em va demanar un favor… «que vigilés una mica la Kim», segons ella. I ara estic intentant entendre en què m’he ficat, i he pensat que potser em podries ajudar. Com t’he dit per telèfon, et va apuntar com una font d’informació.

En Hardwick es va mirar el recipient del cafè com si fos un estri inversemblant.

—Qui més té a la llista?

—Un agent de l’FBI que es diu Trout. I en Max Clinter, el policia que va muntar un cafarnaüm amb la persecució del tirador.

En Hardwick va deixar anar un bram que va degenerar en un atac de tos.

—Uau! El cabronàs més tibat del segle i un borratxo psicòpata. Quina companyia més edificant.

En Gurney va fer un glop llarg de cafè.

—Quan arribarem als detalls pintorescos i significatius?

En Hardwick va estirar les cames musculoses i plenes de cicatrius i es va repapar a la butaca.

—Coses que la premsa no sàpiga?

—Això mateix.

—Suposo que una serien els animalets. Això no ho sabies, oi que no?

—Animalets?

—Animalets de plàstic. Que formaven part d’un joc. Un elefant. Un lleó. Una girafa. Una zebra. Un mico. I un que no recordo.

—I com es van…?

—En van trobar un a l’escenari de cada atac.

—On?

—A la rodalia del cotxe de la víctima.

—La rodalia?

—Sí, com si l’haguessin llançat des del cotxe del tirador.

—La investigació del laboratori d’aquests animalets va portar enlloc?

—Empremtes i coses d’aquestes, no.

—Però?

—Però formaven part d’una joguina que s’anomenava El món de Noè. Un d’aquells diorames típics. El nen munta una maqueta de l’arca de Noè i hi posa els animals a dins.

—Alguna cosa de la distribució, botigues, variables de fàbrica, formes de rastreig d’aquell joc concret?

—Un punt mort. Una joguina molt popular. Un article bàsic de Walmart. En van vendre unes setanta-vuit mil capses. Tots idèntics, fets a la mateixa fàbrica de Hung Dick.

—On?

—A la Xina. Vés a saber! Tant li fot. Els jocs són tots iguals.

—Alguna teoria sobre el significat d’aquests animals concrets?

—Moltes. Totes idiotes.

En Gurney va prendre nota mentalment de tornar sobre el tema més tard.

Tard quan? En què diantre pensava? Havia acceptat acompanyar la Kim un dia més. Acompanyar-la. No presentar-se voluntari per a una feina que ningú li havia demanat que fes.

—És interessant —va dir en Gurney—. Alguna curiositat més que no fos del consum públic?

—Suposo que l’arma es podria considerar una curiositat.

—El que jo recordo és que les notícies informaven només d’una pistola de gran calibre.

—Era una Desert Eagle.

—Aquell monstre del calibre 50?

—La mateixa.

—Els analistes de conducta s’hi devien abraonar.

—Uf, i tant, els queia la bava. Però la curiositat no era sols la grandària de l’arma. De sis tiroteigs vam recuperar dues bales en prou bon estat per fer una anàlisi balística fiable, i una tercera que en un judici seria marginal, però sens dubte suggeridora.

—Suggeridora de què?

—Les tres bales procedien de tres Desert Eagle diferents.

—Què?

—És la reacció que va tenir tothom.

—Això us va fer plantejar la hipòtesi de múltiples tiradors?

—Va durar deu minuts. L’Arlo Blatt va sortir amb una de les seves teories totalment estúpides: que els tiroteigs podien ser una espècie de ritual d’iniciació de bandes, i que cada membre de la banda tenia la seva pròpia Desert Eagle. És clar que això ens deixava amb el petit problema del manifest, que semblava escrit per un professor d’universitat, i els membres de bandes amb prou feines poden escriure «banda» sense fer faltes. N’hi va haver altres amb idees menys estúpides, però finalment el concepte d’un sol tirador es va imposar. Sobretot després que el beneïssin els genis de la Unitat d’Anàlisi de Conducta de l’FBI. Les escenes dels atacs eren essencialment idèntiques. Les reconstruccions de l’aproximació, el tiroteig i la fugida eren idèntiques. I després d’una petita posada a punt psicològica del seu model, per als analistes de conducta tenia el mateix sentit que el tio fes servir sis Desert Eagle com que en fes servir una.

En Gurney va respondre només amb una expressió fatigada. Havia tingut experiències contradictòries amb analistes de conducta al llarg dels anys i tendia a considerar els seus assoliments com una qüestió de sentit comú i els seus fracassos com una prova de la buidor de la seva professió. El problema de la majoria d’analistes de conducta, sobretot els que tenien la vena arrogant de l’FBI a l’ADN, era que es pensaven que sabien coses i que les seves especulacions eren científiques.

—Ras i curt —va dir en Gurney—, fer servir sis pistoles ridícules no és més ridícul que fer servir una pistola ridícula, perquè el que és ridícul és ridícul i prou.

—Hi ha una última curiositat —va dir en Hardwick, somrient—. Tots els cotxes de les víctimes eren negres.

—Un color de Mercedes popular, oi?

—El negre bàsic és el del trenta per cent de la producció total dels models, més un altre tres per cent d’una variant metàl·lica de negre.

O sigui que un terç, un trenta-tres per cent. Les probabilitats, doncs, serien que dos dels sis vehicles atacats fossin negres, si no és que el color negre formava part del criteri de selecció del tirador.

—Per què el color hauria de ser un factor?

En Hardwick va arronsar les espatlles, i va decantar el recipient per acabar-se el cafè.

—Una altra bona pregunta.

Van callar un minut. En Gurney intentava relacionar les «curiositats» d’alguna manera que les expliqués totes; finalment es va rendir, conscient que hauria necessitat saber moltes més coses per poder ajustar uns detalls tan atzarosos a una pauta.

—Digue’m què saps d’en Max Clinter.

—En Maxie és tot un personatge. Una arma de doble tall.

—En quin sentit?

—Té molta història. —En Hardwick es va quedar pensarós i després va fer una rialla aspra—. M’encantaria veure-us junts. Sherlock, el geni lògic, i Ahab, el caçador de balenes.

—La balena en qüestió seria…?

—La balena seria el Bon Pastor. En Maxie sempre ha estat dels que clava les dents en una cosa i no la deixa anar, però després de la patinada que li va esguerrar la carrera es va convertir en la personificació de la determinació dement. Atrapar el Bon Pastor no era l’objectiu principal de la seva vida, era l’únic. El va allunyar de molta gent. —En Hardwick va fer una mirada de biaix a en Gurney, acompanyada d’una altra rialla grollera—. Seria divertit veure-us plegats.

—Jack, no t’han dit mai que rius d’una manera que sembla que hagin estirat la cadena del vàter?

—No m’ho ha dit ningú que m’estigués demanant un favor. —Es va aixecar de la butaca, brandant el recipient buit de cafè—. És un miracle amb quina rapidesa el cos converteix això en pixum. —Va sortir de l’habitació.

Va tornar un parell de minuts després, va seure al braç de la butaca i es va posar a parlar com si no se n’hagués mogut.

—Si vols saber coses d’en Maxie, el millor és que comencem pel famós incident amb la màfia de Buffalo.

—Famós?

—Famós al nostre petit món provincià. Els polis importants de la Gran Poma com tu segurament no n’heu sentit a parlar.

—Què va passar?

—Hi havia un gàngster a Buffalo que es deia Frankie Gold, que havia organitzat el renaixement de l’heroïna a l’oest de Nova York. Tothom ho sabia, però en Frankie era espavilat i caut i estava protegit per un grapat de polítics podrits. La situació va començar a obsessionar en Maxie. Estava decidit a portar en Frankie a comissaria per interrogar-lo, però no hi havia manera que trobés res concret per acusar-lo. Va decidir enllestir-ho «assetjant el cabró fins que cometés un error». Això és l’últim que va dir en Maxie a la seva dona abans d’anar a un restaurant que era el cau conegut de la gent d’en Frankie, en una finca que era propietat d’en Frankie.

El primer que va pensar en Gurney va ser que «assetjar el cabró fins que cometés un error» era un objectiu relliscós. El segon que va pensar va ser que ell mateix ho havia fet sovint, amb la diferència que ell en deia «exercir pressió sobre el sospitós per veure com reaccionava».

En Hardwick va continuar.

—En Maxie se’n va al restaurant tot mudat i comportant-se com un gàngster. Va directament a la rebotiga, on es reunia la banda d’en Frankie quan no estaven ocupats partint-li la cara a algú. A l’habitació hi ha dos pinxos cruspint linguini amb salsa de cloïsses. En Maxie s’hi acosta, treu una pistola i una càmera petita d’un sol ús. Diu als pinxos que tenen dues possibilitats: es poden deixar fer una foto amb el cervell destrossat o se la poden deixar fer mamant-se-la l’un a l’altre. Que decideixin. Ells mateixos. Tenen deu segons per decidir.

O s’agafen les cigales o els seus cervells van a parar a la paret. Deu… nou… vuit… set… sis…

En Hardwick es va abocar cap a en Gurney amb els ulls espurnejants, com fascinat pels successos que estava explicant.

—Però en Maxie s’hi ha acostat molt, massa, i un dels pinxos li arrabassa l’arma. En Maxie recula i cau de cul. El pinxo està a punt de trencar-li la cara, però en Maxie de sobte deixa estar el paper de gàngster i es posa a cridar que no és el que fa veure que és, que de fet només és un actor. Diu que algú li ha demanat que ho fes, i que ningú havia d’acabar ferit perquè l’arma no és de veritat, que és d’attrezzo. Està gairebé plorant. El pinxo comprova l’arma. I sí, és de pega. O sigui que ara volen saber què collons passa, qui li ha fet fer allò, etcètera. En Maxie assegura que no ho sap, però que ha quedat amb el tio l’endemà per donar-li la càmera amb les fotos de les mamades, i cobrar cinc mil dòlars per la feina. Un dels pinxos surt a trucar des d’un telèfon públic; encara no existien els mòbils. Quan torna, diu a en Maxie que el portaran a dalt perquè el senyor Gold està preocupat. En Maxie està com si s’hagués de cagar a les calces, i els suplica que el deixin anar. Però el porten a dalt. A dalt hi ha una oficina fortificada. Portes d’acer, panys, càmeres. Moltíssima seguretat. A dalt hi ha en Frankie Gold amb dos pinxos més. Quan entren en Maxie al sancta sanctorum, en Frankie el mira una bona estona amb mala llet. Llavors somriu amb mala bava, com si acabés de tenir una gran idea, i diu: «Treu-te la roba». En Maxie es posa a somicar com un nen petit. En Frankie diu: «Treu-te el collons de roba i dóna’m el collons de càmera». En Maxie li dóna la càmera i recula cap a la paret, com si intentés apartar-se d’ells tant com pogués. Es treu l’americana i la camisa, i s’abaixa els pantalons. Però encara porta les sabates. S’asseu a terra i comença a tibar els pantalons, però se li han quedat encallats als turmells. En Frankie li diu que s’afanyi. Els quatre pinxos d’en Frankie es peten de riure. De sobte, les mans d’en Maxie surten dels pantalons al voltant del turmell, i a cada mà té una bonica pistola Sig del 38. —En Hardwick va fer una pausa teatral—. Què te’n sembla?

El primer que va pensar va ser en la Beretta que portava amagada.

Després va pensar en en Clinter. Encara que fos un trampós i segurament estigués una mica sonat, sabia com crear una narrativa amb moltes capes i com sortir-se’n en moments de gran tensió. Sabia com manipular persones perverses i impulsives, com fer que traguessin les conclusions que ell volia. Per a un policia infiltrat —o un mag— no hi havia habilitats més valuoses. Però en Gurney percebia alguna cosa més a l’aguait en el desenvolupament de la història, alguna cosa que presagiava un mal final.

En Hardwick va reprendre el relat.

—El que va passar exactament després va ser objecte d’una àmplia investigació de l’Agència. Però, per molt que analitzessin, l’únic que tenien era la paraula d’en Max. Va dir que creia que la seva vida estava en perill imminent i que havia actuat d’acord amb això, aplicant la força adequada a les circumstàncies. En fi, que va deixar cinc gàngsters morts en aquella oficina i se’n va anar sense ni una rascada. Des d’aquell dia fins a la nit de cinc anys després, que ho va engegar tot a rodar, en Max Clinter tenia una aura d’invencibilitat.

—Saps a què es dedica ara? De què treballa?

—Sí —va dir en Hardwick, amb un somriure—. Ven armes. Armes rares. De col·leccionista. Material militar absurd. Potser Desert Eagle i tot.