Dubtes

L’endemà, quan en Gurney es va despertar a casa seva, estava ansiós i esgotat i amb una intensa sensació de cremor a l’avantbraç dret i un encarcarament dolorós a tot el cos. Les finestres del dormitori estaven obertes i l’ambient era fred i humit.

Com sempre, la Madeleine ja estava llevada. Li agradava aixecar-se com els ocells. Era com si la primera claror de l’aurora tingués un ingredient secret que l’omplia d’energia.

Tenia els peus freds i suats. A través de la finestra el món es veia gris. Feia molt de temps que no tenia ressaca, però se sentia com si en tingués. Havia passat una nit inquieta i no havia descansat gens. Agitat i incomodat pels múltiples dolors que patia, no parava de donar voltes al cap al record del que havia passat al soterrani de la Kim, als descobriments que havia fet després de caure i a la hipòtesi que apuntaven, però sense coherència i sense arribar a cap conclusió. Finalment s’havia adormit poc abans que trenqués el dia. Dues hores després, tornava a estar despert. El seu estat d’agitació mental li va deixar clar que li seria impossible tornar-se a adormir.

El més urgent era organitzar i entendre el que havia succeït. Ho va repassar una vegada més, cercant en la seva memòria el màxim de detalls possible.

Recordava haver baixat les escales amb compte, fent servir la llanterna per il·luminar no sols l’escala sinó el soterrani a la dreta i a l’esquerra. Sense cap indici de soroll o moviment. Quan encara li faltaven uns quants graons per arribar a baix, va passejar el feix de llum en un arc ample al voltant de les parets per localitzar el quadre elèctric. Era una caixa grisa de metall, penjada a la paret no gaire lluny del sinistre bagul on feia dos dies els havia conduït la sang. Les taques enfosquides encara eren perfectament visibles sobre els graons de fusta i sobre el terra de ciment.

Recordava haver posat el peu al següent graó i que llavors havia sentit i percebut el sorprenent catacrac quan la fusta havia cedit sota el seu peu. El feix de la llanterna s’havia bellugat en un arc esbojarrat quan instintivament s’havia posat les mans davant de la cara. Sabia que queia, sabia que no ho podia aturar, sabia que es faria mal. Mig segon després, els braços, l’espatlla dreta, el pit i el costat del cap van topar brutalment contra el terra del soterrani.

Es va sentir un xiscle a dalt de l’escala. Primer, un xiscle i prou, després dues preguntes a crits:

—Què t’ha passat? T’has fet mal?

Va estar un moment atordit, incapaç de contestar. Llavors, en algun lloc, no sabia del cert en quina direcció, li va semblar sentir peus que corrien, potser topant amb una paret, potser ensopegant, tornant a córrer.

Va intentar moure’s. Però el xiuxiueig, tan a prop, l’havia aturat.

Era un so febril, més animal que humà, paraules que sortien en un xiulet sota pressió, com un vapor que s’escapés entre dents serrades.

L’ensurt el va deixar tan enervat que no tenia gens clar el temps que havia passat —trenta segons, un minut, dos minuts o més— abans que tornés la Kim amb la seva Mini-Maglite, que feia una llum molt més intensa que quan l’havien utilitzat per examinar el bagul al final del rastre de sang.

La noia va començar a baixar les escales alhora que ell intentava posar-se dret, encara tremolós, amb un dolor punyent des del canell fins al colze i amb les cames fluixes. Va dir a la Kim que no baixés més, que il·luminés l’escala amb la llanterna. Llavors va pujar fins on era ella tan de pressa com va poder, i gairebé va perdre l’equilibri dues vegades de tan atordit que estava. Li va agafar la llanterna, es va girar i va il·luminar tot el que va poder del terra del soterrani que podia veure des d’aquella posició.

Va baixar dos graons més, va repetir el moviment endavant i endarrere amb l’estret feix de llum. Dos graons més… i llavors va poder passejar el feix de llum per tot l’espai del soterrani: terres, parets, columnes d’acer, bigues del sostre. Tampoc va trobar el xiuxiuejador. No hi havia res fora de lloc, res tirat per terra, res no es movia fora de les esgarrifoses ombres de les columnes que ballaven sobre les parets de ciment quan bellugava la llanterneta.

Quan va arribar al terra del soterrani, movent el feix de llum amb fermesa al voltant, va concloure, amb tant desconcert com alleujament, que no hi havia nínxols, ni amagatalls, ni racons foscos on un home pogués amagar-se de la llum. Amb la possible excepció del bagul, el soterrani no oferia oportunitats aparents per ocultar-se.

Va preguntar a la Kim, que s’esperava dalt de les escales feta un sac de nervis, si havia sentit res després que ell caigués.

—Com què?

—Una veu… un xiuxiueig… alguna cosa així.

—No. No, què vols dir? —va dir ella, més alarmada encara.

—Res, és que… —Va bellugar el cap—. Segurament m’he sentit la respiració.

Llavors li va preguntar si els passos que corrien havien estat d’ella.

Va dir que sí, que segurament sí, que segurament havia corregut, almenys creia que havia corregut, potser ensopegant, o havia caminat de pressa, potser… —de fet no se’n recordava, perquè estava fora de si— palpant el camí fins al dormitori, on guardava la llanterna a la tauleta de nit.

—Per què ho preguntes?

En Dave no volia especular sobre la possibilitat alternativa que l’intrús hagués pujat les escales del soterrani mentre la Kim anava al dormitori, hagués aprofitat la foscor per amagar-se, en algun moment probablement hagués estat a centímetres d’ella i, quan la noia havia tornat, hagués sortit de la casa dissimuladament.

Però, encara que se n’hagués anat, que hagués sortit, suposant que hagués marxat i no estigués encongit dins del bagul, a què treia cap? D’entrada, per què era al soterrani? Era possible que fos en Robby Meese? Logísticament, ho era. Però amb quina intenció?

Tot això li passava pel cap a en Gurney al peu de l’escala, mentre sostenia el feix de llum de la llanterna cap al bagul, intentant decidir què fer.

Per no haver d’afrontar el que fos o qui fos que hi hagués dins del bagul sense cap més llum que el que tenia a la mà, va cridar a la Kim que encengués l’interruptor del llum de dalt de l’escala, encara que sabés que no canviaria res. Enfocant alternativament el bagul i el quadre elèctric principal, va avançar cap al quadre. Tan bon punt va obrir la porta de metall, va veure que l’interruptor principal de dalt estava en posició de tancat. Va aixecar l’interruptor de plàstic en l’altra posició.

La bombeta sense pantalla del sostre del soterrani es va encendre immediatament. A dalt va començar a fer rum-rum el que semblava un motor de nevera.

—Gràcies a Déu —va sentir que exclamava la Kim.

En Gurney va donar un cop d’ull ràpid al soterrani i va confirmar que efectivament no hi havia lloc on amagar-se fora del bagul.

S’hi va acostar, amb una ràbia i unes ganes d’enfrontament que havien dissipat la por i la pell de gallina. Un toc de cautela li va fer pensar que era millor no aixecar la tapa del bagul sinó fer-lo rodolar de cantó. El va agafar i el va girar de costat, i pel poc que pesava va deduir que estava buit, cosa que es va confirmar quan la tapa es va obrir.

La Kim havia baixat fins a mitja escala i observava el soterrani com un gat espantat. Va posar els ulls sobre el graó trencat.

—T’hauries pogut matar —va dir amb els ulls esbatanats, com si se li acabés d’acudir aquella possibilitat—. S’ha trencat, sense més ni més, quan has posat el peu a sobre.

—Sense més ni més —va dir en Dave.

Mentre la noia examinava amb horror el lloc on ell havia caigut, a en Gurney li va arribar a l’ànima l’expressió fonamentalment ingènua de la seva cara. Aquella noia que estava creant un ambiciós documental sobre l’esgarrifós impacte de l’assassinat semblava sobresaltada per la idea que la vida podia ser perillosa.

Seguint la seva mirada, ell també va mirar la fusta trencada i es va adonar de seguida del que ella no havia vist o havia estat incapaç d’interpretar. Abans que es partís, el graó havia estat serrat gairebé del tot pels dos extrems.

Quan l’hi va assenyalar, la noia va arrufar les celles confosa.

—Què vols dir? Com pot ser?

—Un altre petit misteri per afegir a la llista —va respondre ell.

Estirat al llit, mirant el sostre, i fregant-se els braços sense trobar gaire alleujament, reconstruint la cadena d’esdeveniments de la nit anterior, es va replantejar aquella resposta amb més detall.

Era probable que el sabotatge fos obra de l’intrús xiuxiuejador, que la pretesa víctima fos la Kim, i que ell, en Gurney, només s’hagués ficat pel mig.

Manipular una escala serrant parcialment un dels graons era un estereotip cinematogràfic. Una manipulació que difícilment passaria desapercebuda. Les marques de serra eren fàcilment detectables i deixarien clar que el graó no s’havia partit per accident, cosa que volia dir que era gairebé segur que es pretenia que les marques es descobrissin. En aquest sentit eren una part fonamental de l’advertència.

Potser el fet que s’hagués escollit un graó baix també formava part de l’advertència, pensada per provocar una mala caiguda, però no tan forta com ho hauria estat des d’un graó més alt. No una caiguda fatal. Encara no.

El missatge era tan explícit com si digués: «Si no fas cas dels meus avisos, es tornaran més violents. Més dolorosos. Més mortals».

Però de què estaven avisant la Kim exactament? La resposta òbvia era el documental de l’assassinat, ja que era la novetat més important de la seva vida. Potser el missatge era: «Deixa-ho estar, Kim, para de desenterrar en el passat o les conseqüències seran terribles. Hi ha un dimoni enterrat al cas del Bon Pastor i et convé no despertar-lo».

Volia dir això que l’intrús estava relacionat d’alguna manera amb aquell cas famós? Era algú que tenia un interès considerable perquè tot continués com fins ara?

O, com havia insistit fins ara la Kim, només es tractava del canalla d’en Robby Meese?

Era creïble que totes les recents interferències en la seva vida, les agressions a la seva pau mental, les hagués orquestrat un exnòvio patètic? Tan morbosament ressentit estava perquè la Kim havia posat fi a la seva relació? Era possible que tot —les nombroses entrades no autoritzades, les bombetes afluixades, els ganivets desapareguts, les taques de sang, el ganivet al bagul del soterrani, el graó serrat, fins i tot el xiuxiueig demoníac— estigués motivat per la pura gelosia, la pura venjança per haver estat deixat de banda?

D’altra banda, potser el responsable sí que era en Meese, però podia ser que la motivació del jove fos més obscura i perversa que el despit. Potser advertia la Kim que, si no el tornava a acceptar, el seu ressentiment es tornaria realment brutal. Si no el tornava a acceptar, es tornaria un monstre, un dimoni.

Potser la vida interior d’en Meese era més patològica del que creia la Kim.

La intensitat del xiuxiueig semblava patològica de totes totes.

Però això plantejava una altra possibilitat. Era la possibilitat que feia més por a en Gurney. Una possibilitat que gairebé no gosava plantejar-se.

La possibilitat que no hi hagués hagut xiuxiueig.

Podia ser que el que havia «sentit» fos resultat de la caiguda, una espècie de minial·lucinació? Podia ser que el «so» fos simplement un producte derivat del batibull que encara tenia al cap a conseqüència de la ferida mal curada? Al capdavall, el zumzeig que sentia a les orelles no era un xiulet real, com havia explicat el doctor Huffbarger, era una mala interpretació cognitiva d’una agitació neural. I si l’amenaça mussitada, amb aquella fúria fervorosa, no tenia consistència en el món real? La idea que visions i sons poguessin ser només producte dels teixits malmesos i les sinapsis pertorbades el va fer esgarrifar.

Potser era una inseguretat inconscient sobre el xiuxiueig el que li havia impedit comentar-ho a l’agent que havia anat al pis de la Kim en resposta a la trucada al 911 que havia fet ell després de descobrir la manipulació del graó serrat. I potser aquella mateixa inseguretat li havia impedit esmentar el xiuxiueig a en Schiff quan va arribar mitja hora després.

En aquell moment havia estat difícil desxifrar l’expressió d’en Schiff. Una cosa era clara: no estava gens content. No deixava de mirar en Gurney com si cregués que li faltava una part de la història. Després, l’escèptic inspector s’havia dedicat a la Kim fent-li preguntes dirigides a acotar el període de temps en què es podia haver produït el vandalisme.

—Això és el que creu que és? —va intervenir en Gurney la segona vegada que en Schiff va fer servir el terme—. Vandalisme?

—De moment, sí —va dir en Schiff, sense hostilitat—. No li sembla bé?

—Una forma dolorosa de vandalisme —va puntualitzar en Gurney, fregant-se l’avantbraç.

—Vol una ambulància?

Abans que en Gurney pogués contestar, va intervenir la Kim.

—Jo mateixa el portaré a urgències.

—Sí? —va preguntar en Schiff, mirant en Gurney.

—Em sembla bé.

En Schiff el va continuar mirant un moment i després es va dirigir a l’agent, que esperava una mica apartat.

—Faci constar que el senyor Gurney ha rebutjat el transport en ambulància.

—Com va amb les càmeres? —va preguntar en Gurney, amb un somriure.

En Schiff va fer com si no hagués sentit la pregunta.

—Ahir hauria estat un bon dia per instal·lar-les —va continuar en Gurney, amb una arronsada d’espatlles.

Pels ulls d’en Schiff va passar un llampec de ràbia. Va fer una última mirada al soterrani, va murmurar alguna cosa sobre treure empremtes dactilars del quadre elèctric l’endemà, va preguntar pel bagul tombat i va mirar a dins.

Al final va agafar el graó serrat i se’l va endur a dalt, i a continuació va examinar les finestres i les portes del pis. Va preguntar a la Kim si havia tingut comunicacions fora del corrent els últims dies, o si n’havia tingut cap d’en Meese. En acabat, va preguntar com podia entrar l’endemà al pis, si li calia fer-ho, i se’n va anar, seguit de l’agent.