Punxons i animals

Per culpa de l’enrenou generat pel missatge del Bon Pastor i del temps que havien requerit diverses iniciatives que calia posar en marxa, la reunió prevista va començar amb quaranta-cinc minuts de retard, amb un ordre del dia modificat i cafè que feia olor de cremat.

Ocupaven una típica sala de reunions entre finestres, amb un plafó de suro amb xinxetes en una paret i una pissarra blanca lluent a la del costat. La il·luminació fluorescent era brillant i trista alhora, i recordava el despatx claustrofòbic d’en Paul Villani. Una senzilla taula de reunions rectangular amb sis cadires ocupava gairebé tot l’espai. En un racó hi havia una tauleta amb una gran cafetera d’alumini, tasses de poliestirè, culleretes de plàstic, llet en pols i una capsa de sobrets de sucre gairebé buida. Era la mena de sala on en Gurney havia passat moltes hores i la reacció que li provocava no havia canviat. Sempre que entrava en una sala com aquella, volia sortir-ne immediatament.

En un costat de la taula seien en Daker, en Trout i la Holdenfield. En Clegg, la Bullard i en Gurney van seure a l’altre costat. Era una distribució que afavoria els enfrontaments. Damunt la taula, davant de cadascun d’ells, la Bullard havia deixat una fotocòpia de la nova missiva del Bon Pastor, que a hores d’ara tothom havia llegit uns quants cops.

Davant de la Bullard també hi havia una carpeta gruixuda, al damunt de la qual, per a sorpresa d’en Gurney, hi havia el resum de les reflexions sobre el cas original que li havia enviat per correu electrònic.

La Bullard seia just enfront d’en Trout, que tenia les mans unides davant seu.

—Els agraeixo que hagin vingut fins aquí —va dir la tinent—. Més enllà de la importància evident de la nova comunicació, pretesament del Bon Pastor, hi ha res més destacat que els agradaria tractar ara que comencem?

En Trout va somriure afablement i va obrir les mans amb els palmells enlaire en el gest de deferència tradicional.

—És el seu terreny, tinent. Sóc aquí per escoltar. —Llavors va llançar una mirada menys cordial a en Gurney—. L’únic que em podria amoïnar és la inclusió de personal no aprovat en una discussió interna sobre una investigació en curs.

La Bullard va fer una ganyota de desconcert.

—No aprovat?

El somriure afable va tornar.

—Permeti’m que sigui més concret. No em refereixo a la molt divulgada carrera de l’agent Gurney quan formava part de la policia, sinó a l’objectiu desconegut de la seva relació actual amb persones que podrien esdevenir objecte d’aquesta investigació.

—Es refereix a la Kim Corazon?

—I al seu antic xicot, per anomenar-ne només dos dels quals jo tinc constància.

«És interessant que sàpiga la part d’en Meese», va pensar en Gurney. Hi havia dues possibles fonts: en Schiff a Syracuse i en Kramden, l’investigador d’incendis, que havien fet preguntes a la Kim sobre amenaces i enemics. O potser en Trout havia començat a tafanejar la vida de la Kim per altres mitjans. Però per què? Una altra mostra de la seva obsessió pel control? De la seva determinació per tenir-ho tot lligat passés el que passés?

La Bullard assentia pensativa, amb la mirada perduda sobre la pissarra buida.

—És una preocupació raonable. Segurament la meva posició és menys raonable. Més emocional. Em fa l’efecte que el criminal intenta apartar en Dave Gurney del cas i això em fa tenir ganes d’incloure-l’hi. —De sobte, tenia acer a la veu i als trets marcats de la cara—. Mirin, si el criminal està en contra d’alguna cosa, jo hi estic a favor. També estic disposada a donar per fetes unes quantes coses sobre la integritat personal… la integritat de tots els que som a la sala.

En Trout es va apartar de la taula.

—No s’ho prengui malament, no estic qüestionant la integritat de ningú.

—Perdoni si no l’he entès. Fa un moment, ha fet servir la paraula «relació». Per mi, aquesta paraula té unes connotacions molt clares. Però no ens perdem en detalls abans de començar. Jo recomano que primer repassem el que sabem sobre l’homicidi de la Blum i després analitzem el missatge rebut aquest matí, com també quina mena de relació hi ha entre aquest homicidi i els assassinats que van tenir lloc la primavera del 2000.

—I, per descomptat, la qüestió de les jurisdiccions —va afegir en Trout.

—És clar. Però això només ho podem tractar a partir dels fets sobre el terreny. Per tant, primer els fets.

Un petit somriure va aflorar als llavis d’en Gurney. La tinent li semblava forta, intel·ligent, clara i pràctica, en la proporció correcta. Va continuar parlant:

—Potser alguns de vostès han llegit l’actualització número 3 que vam penjar ahir a la nit al Sistema d’informació de Justícia Criminal. Si no l’han llegit, aquí en tinc còpies —va dir, abans de treure uns quants fulls impresos de la carpeta i passar-los al voltant de la taula.

En Gurney va llegir el seu en diagonal. Era un breu resum de les proves de l’escenari del crim de la Blum i les conclusions preliminars dels forenses. Li va agradar veure confirmades les seves deduccions al lloc dels fets, i també com en Trout i els seus companys arrufaven les celles.

Després de donar-los temps per assimilar la informació i les seves implicacions, la Bullard en va subratllar alguns punts clau i tot seguit va obrir un torn de preguntes.

En Trout va aixecar l’últim informe.

—Quina importància dóna a aquesta confusió sobre l’indret on l’assassí va aparcar el cotxe?

—Crec que «intent d’enganyar» seria més precís que «confusió».

—Digui-li com vulgui. El que pregunto és quina importància té.

—Aquest fet tot sol, no gaire, més enllà d’indicar un cert nivell de precaució. Però combinat amb l’actualització del Facebook, diria que indica un intent de crear una història falsa. Com el fet de traslladar el cadàver des de l’habitació del pis de dalt on es va produir l’atac fins al rebedor on el van trobar.

En Trout va aixecar una cella.

—Rastres microscòpics dels talons de les sabates a les catifes de l’escala, coherents amb un arrossegament —va explicar la Bullard—. Per tant, volia que ens creguéssim una versió del crim molt diferent de la que va passar realment.

La Holdenfield va parlar per primera vegada.

—Per què?

La Bullard va somriure com un professor a qui un alumne finalment ha fet la pregunta correcta.

—Bé, si ens haguéssim empassat l’engany, la història de l’assassí aparcant al camí de l’entrada, trucant a la porta principal, apunyalant la víctima quan li va obrir la porta i fugint en cotxe enmig de la nit, hauríem acabat creient que l’actualització del Facebook era de la víctima i que tot el que deia era veritat, incloent-hi la descripció del vehicle de l’assassí. I també que l’assassí segurament era un desconegut.

La Holdenfield semblava sincerament encuriosida.

—Per què un desconegut?

—Per dos motius. Primer, perquè l’actualització del Facebook indica que no va reconèixer el vehicle. En segon lloc, la posició enganyosa del cos transmet el missatge fals que no el va deixar entrar a la casa… quan, en realitat, sabem que el va deixar passar.

—Les proves de tot això no són gaire sòlides —va dir en Trout.

—Tenim proves que va entrar a la casa i que es va esforçar a fer-nos pensar una altra cosa. Hi ha diversos motius possibles per fer-ho, però un d’important podria ser amagar el fet que la víctima el coneixia i el va convidar a passar.

Allò va agafar en Trout per sorpresa.

—Afirma que la Ruth Blum coneixia personalment el Bon Pastor?

—Estic afirmant que hi ha elements de l’escenari del crim que exigeixen que ens prenguem seriosament aquesta possibilitat.

En Trout va mirar en Daker, que va arronsar les espatlles com si pensés que tant era una cosa com l’altra. Llavors va mirar la Holdenfield, que semblava pensar que era molt important.

La Bullard es va repenjar a la cadira i va deixar que el silenci s’allargués abans de continuar.

—El fals relat de l’assassinat de la Ruth Blum que ha construït el Bon Pastor fa que tingui dubtes sobre els assassinats originals.

—Dubtes? —En Trout estava nerviós—. Dubtes sobre què?

—Dubtes sobre si llavors ja tenia les mateixes ganes d’enganyar-nos. Vostè què en pensa, agent Trout?

A la seva manera, la Bullard havia deixat caure una petita bomba. No era una bomba nova, és clar. Era el que en Gurney havia estat remugant tota una setmana i en Clinter, des de feia deu anys. Però ara, per primera vegada, no ho havia posat sobre la taula ningú de fora, sinó un investigador de grau superior i que podia tenir dret a seguir el cas fins al final.

Semblava estar convidant en Trout a no insistir tant que l’essència del cas es resumia en el manifest i el perfil del criminal.

Com es podia esperar, l’agent va mirar de guanyar temps i posar-hi entrebancs.

—Abans ha parlat de la importància dels fets i les dades. M’agradaria tenir-ne moltes més abans d’opinar. No tinc cap pressa per repensar el cas més analitzat de la criminologia moderna només perquè algú ha intentat enganyar-nos sobre on ha aparcat el cotxe.

El sarcasme va ser un error. En Gurney ho va veure en la tensió de la mandíbula de la Bullard i en els dos segons de més que va aguantar la mirada de l’home abans de continuar. Va agafar una còpia del correu electrònic amb les preguntes d’en Gurney.

—Com que l’FBI ha estat essencial per a totes aquestes anàlisis, espero que em puguin il·luminar respecte a uns quants punts. Això dels animalets de plàstic. Segur que han vist en el nostre informe que havien posat un lleó de plàstic de cinc centímetres a la boca de la víctima. Vostès què en pensen?

En Trout es va girar cap a la Holdenfield.

—Becca?

La Holdenfield va fer un somriure que no venia a tomb.

—Sobre això es pot especular molt. L’origen dels animals originals, un joc de l’arca de Noè, suggereix un significat religiós. La Bíblia diu que el diluvi era el judici de Déu a un món malvat, igual com els actes del Bon Pastor representen la seva manera de jutjar el món. A més, el Bon Pastor va fer servir només un membre de cada parella d’animals en cada atac. Això de separar les parelles podria tenir un significat inconscient. La seva manera de «seleccionar el ramat». Des d’una perspectiva freudiana, podria reflectir un desig d’infantesa de trencar el matrimoni dels pares, potser matant-ne un. Però voldria tornar a subratllar que això són especulacions.

La Bullard va assentir lentament, com si estigués absorbint una idea molt profunda.

—I aquella pistola tan grossa? Des d’una perspectiva freudiana, seria un penis molt gros?

L’expressió de la Holdenfield es va tornar recelosa.

—No és tan senzill com això.

—Ah —va dir la Bullard—, ja m’ho temia. Just quan em penso que ho començo a entendre… —Es va girar cap a en Gurney—. Vostè com interpreta el pistolot i els animalets?

—Crec que la seva finalitat era originar aquesta conversa.

—Ho pot repetir?

—La meva interpretació de la pistola i dels animals és que els fa servir a posta per distreure’ns.

—Distreure’ns de què?

—Del pragmatisme essencial de tota la iniciativa. Estan pensats per suggerir un nivell subjacent de motivació neuròtica, o fins i tot bogeria.

—El Bon Pastor vol que pensem que és un boig?

—Sota els arguments superficials del típic assassí amb una missió, sempre hi ha un nivell de motivacions neuròtiques o psicòtiques. És la font inconscient de l’energia homicida que impulsa la «missió» conscient. Oi, Rebecca?

Ella no va fer cas de la pregunta.

—Crec que l’assassí és plenament conscient de tot això —va prosseguir en Gurney—. Crec que la pistola i els animals eren els tocs finals d’un geni manipulador. Els analistes de conducta esperarien trobar coses així i ell els les va proporcionar. Van contribuir a fer creïble el concepte de «missió». L’única hipòtesi que l’assassí no volia que ningú plantegés o investigués era que no estava gens boig i que els seus crims podien tenir un motiu purament pràctic. Un motiu d’assassinat tradicional. Perquè allò hauria portat la investigació en una direcció completament diferent, i possiblement l’hauria desemmascarat força de pressa.

En Trout va sospirar amb impaciència i es va adreçar a la Bullard.

—Ja hem parlat abans de tot això amb el senyor Gurney. I les seves afirmacions no deixen de ser només afirmacions. No recolzen en cap prova. Francament, la repetició ja cansa. La hipòtesi acceptada presenta una visió totalment coherent del cas i és l’única visió racional i coherent que mai s’ha plantejat. —Va agafar la seva còpia del nou missatge del Bon Pastor i va gesticular amb el paper a la mà—. A més… aquest nou missatge encaixa al cent per cent amb el manifest original i ofereix una explicació perfectament versemblant de l’atac a la vídua d’en Harold Blum.

—Tu què en penses, Rebecca? —va dir en Gurney, assenyalant el paper que en Trout tenia a la mà.

—M’agradaria tenir una mica més de temps per analitzar-lo, però ara mateix diria, amb un grau raonable de certesa professional, que l’ha redactat el mateix individu que va redactar el document original.

—Què més?

La dona va prémer els llavis, com si sospesés diferents maneres de contestar.

—Està articulant el mateix ressentiment obsessiu, ara agreujat per l’emissió per televisió d’Els orfes de l’assassinat. La nova queixa, el factor motivador que va desencadenar l’atac a la Ruth Blum, és que Els orfes representa una glorificació intolerable d’unes persones menyspreables.

—Tot això és lògic —va intervenir en Trout—. Reforça tot el que sabem del cas des de bon començament.

En Gurney no va fer cas de la interrupció i va continuar centrat en la Holdenfield.

—Fins a quin punt diries que estava enfadat?

—Què?

—Estava molt enfadat, l’home que ha escrit això?

Aparentment, la pregunta la va sorprendre. Va agafar la seva còpia del missatge i el va rellegir.

—Bé… sovint fa servir llenguatge i imatges emotius… «sang, mal, impuresa, culpa, càstig, mort, verí, monstres»… Expressa una mena d’ira bíblica.

—És ira, el que veiem en aquest document? O una representació de la ira?

Una comissura de la boca de la dona va tremolar lleugerament.

—I en què es diferencien?

—No estic segur de si aquí hi ha un home enrabiat que expressa la seva fúria, o un home serè que escriu el que creu que expressaria un home enrabiat en aquestes circumstàncies.

—Quin sentit té, això? —va tornar a interrompre en Trout.

—És força bàsic —va dir en Gurney—. M’agradaria saber si la doctora Holdenfield, una psicoterapeuta molt perspicaç, creu que l’autor d’aquest missatge expressava una autèntica emoció pròpia o si, en certa manera, estava posant paraules a la boca d’un personatge de ficció que havia creat, l’anomenat Bon Pastor.

En Trout va mirar la Bullard.

—Tinent, no ens podem passar tot el dia amb aquestes teories excèntriques. Vostè ha convocat la reunió. Li demanaria que controlés una mica l’ordre del dia.

En Gurney va continuar amb la mirada fixa en la de la psicòloga.

—És una pregunta senzilla, Rebecca. A tu què et sembla?

Ella va trigar molta estona a contestar.

—No n’estic segura.

En Gurney va copsar, finalment, una mica de sinceritat als ulls i la resposta de la Holdenfield.

La Bullard semblava preocupada.

—David, fa un parell de minuts ha fet servir l’expressió «purament pràctic» en relació amb el Bon Pastor. Quina mena de motiu purament pràctic podria fer que un assassí triés sis víctimes que tenien com a denominador comú principal el fet que conduïen cotxes cars?

—Cotxes cars negres de la Mercedes —va corregir en Gurney, més per a si mateix que per a ella. Li va tornar a venir al cap L’home del paraigua negre. Parlar de l’argument d’una pel·lícula quan estaven analitzant un crim real era arriscat, especialment en companyia hostil, però en Gurney va decidir tirar pel dret. Va relatar com l’home del paraigua frustrava la persecució dels franctiradors quan quedava immergit en una multitud amb paraigües semblants.

—Quin cony de relació hi ha entre aquesta història i el que hem vingut a discutir aquí? —Era el primer comentari d’en Daker des que s’havia assegut a la taula.

—No ho sé. —En Gurney va somriure—. Només em fa l’efecte que aquesta relació existeix. Esperava que algú d’aquesta sala fos prou perspicaç per veure-la.

En Trout va posar els ulls en blanc.

La Bullard va agafar el correu electrònic d’en Gurney amb la llista de preguntes sobre els assassinats. Els ulls es van aturar a mitja pàgina i va llegir en veu alta:

—«Eren tots igual d’importants?». —Va mirar al voltant de la taula—. A mi em sembla una pregunta interessant en el context de la història dels paraigües.

—Jo no ho veig rellevant —va dir en Daker.

Els ulls de la Bullard tornaven a parpellejar, com si fessin clic en diferents possibilitats.

—Imaginem-nos que no totes les víctimes eren objectius principals.

—I llavors les altres què eren? Errors? —va fer en Trout, amb cara d’incredulitat.

En Gurney ja havia explorat aquella via amb en Hardwick, i l’havia portat a escenaris massa improbables per prendre-se’ls seriosament.

—Errors, no —va dir en Gurney—. Però sí que podien ser secundàries, d’una manera o altra.

—Secundàries? —va repetir en Daker—. Què collons vol dir, això?

—Encara no ho sé. De moment només és una pregunta.

En Trout va deixar caure sorollosament les mans a la taula.

—Només ho diré una vegada. En qualsevol investigació, arriba un moment en què cal parar de fer-se preguntes sobre els aspectes bàsics del cas i concentrar-se a perseguir el criminal.

—El problema d’aquest cas —va respondre en Gurney— és que ni tan sols es va començar seriosament el procés de fer-se preguntes.

—D’acord, d’acord —va dir la Bullard, aixecant les dues mans per aturar-los—. Vull que parlem de les mesures que s’han pres i de les que cal prendre.

Es va girar cap a en Clegg, assegut a la seva esquerra.

—Andy, fes-nos un resum ràpid del que està passant.

—Sí, senyora. —Es va treure un aparell electrònic molt fi de la butxaca de la jaqueta, va tocar unes quantes tecles i va examinar la pantalla—. L’equip de tècnics ja permet l’accés general a l’escenari del crim. Les proves materials estan desades en bosses, etiquetades i entrades al sistema. Han portat l’ordinador a informàtica forense. Les empremtes latents s’han passat pel sistema d’identificació de l’FBI.

Tenim l’informe preliminar del forense. L’informe de l’autòpsia i els resultats complets de tòxics ens arribaran d’aquí a setanta-dues hores. Les fotos de l’escenari i la víctima s’han entrat al sistema, com també l’informe d’incidents. La tercera actualització de l’informe per al Sistema d’informació de Justícia Criminal també està introduïda. Situació de les entrevistes porta a porta: quaranta-vuit de completades, avui es preveu arribar a un total de seixanta-sis. Transcripcions inicials disponibles, s’estan elaborant els resums. Basant-se en dos testimonis oculars que havien vist un Humvee o un vehicle tipus Hummer pels voltants, els de Trànsit estan fent llistes de propietaris de tots els vehicles d’aquest estil matriculats al centre de l’estat de Nova York.

—I per a què pensen utilitzar aquestes llistes? —va preguntar en Trout.

—Com a base de dades on poder buscar els noms dels sospitosos identificats, tan aviat com en tinguem —va dir en Clegg.

L’expressió d’en Trout era escèptica, però no va dir res més.

En Gurney se sentia incòmode perquè ja tenia la resposta que en Clegg estava buscant. Normalment, era partidari de la transparència màxima. Però en aquest cas temia que si ho revelava només crearia una distracció i perdrien un temps valuós desviant l’atenció cap a en Clinter. I en Clinter, al cap i a la fi, no podia ser el Bon Pastor. Era extravagant. Possiblement era un boig. Però un malvat? No, estava gairebé segur que no era un malvat.

De fet, tenia un altre motiu per restar en silenci, un de menys objectiu. No volia semblar massa pròxim a en Clinter, massa aliat amb ell, massa en la mateixa ona. No volia quedar esquitxat per la relació. La Holdenfield li havia deixat anar aquell diagnòstic de TEPT mentre dinaven a Brownville. En algun moment, a en Max Clinter també li havien diagnosticat TEPT, i a en Gurney no li feia cap gràcia patir un efecte de ressonància.

En Clegg estava acabant d’informar.

—S’estan processant les impressions d’empremtes de pneumàtics a l’aparcament de Lakeside Collision, s’han enviat fotos als experts forenses en automòbils per localitzar-les a les bases d’equipament original o d’accessoris. Vam aconseguir una doble impressió de banda prou bona. Toquem ferro perquè les mesures d’ample de l’eix només donin un resultat. —Va aixecar la vista de la pantalla de l’aparell d’on havia estat llegint—. Això és tot el que sé en aquest moment, tinent.

—Sabem quan podrem tenir resultats de l’anàlisi física del missatge del Pastor: tinta, paper, dades de la impressora, empremtes latents al formulari d’enviament, sobre interior, etcètera?

—I les notificacions?

—Tot just hem començat el procés. Als materials del cas que ens ha proporcionat l’agent Daker tenim una llista preliminar de familiars. Crec que ara ens estem posant en contacte amb la senyora Corazon perquè ens passi la seva llista de números de telèfon actuals, com ha suggerit el senyor Gurney. La Carly Maxon, de Relacions Públiques, ens ajuda a formular un missatge adequat.

—És conscient de l’objectiu de la informació, que estiguin molt alerta sense crear pànic, i de la importància de fer-ho bé?

—L’hi hem fet entendre.

—Bé. M’agradaria veure l’esborrany abans no comenceu a fer trucades. Hem d’actuar en aquest front com abans millor.

La impressió que en Gurney s’havia fet de la dona s’estava refermant. Devorava l’estrès com si fossin vitamines. Probablement la feina era la seva única addicció. «De seguida» era segurament la manera com volia que es fessin les coses. I els seus adversaris devien haver d’anar amb compte.

Va mirar al voltant de la taula.

—Alguna pregunta?

—Sembla que està tocant moltes tecles alhora —va dir en Trout.

—Té alguna altra novetat?

—El que vull dir és que hi ha un punt a partir del qual tots necessitem ajuda.

—I tant. No dubti a trucar-me si mai es troba en aquesta situació.

En Trout va riure: era un so tan càlid i musical com l’estàrter d’un cotxe amb molt poca bateria.

—Només li volia recordar que els federals tenim recursos amb els quals potser no compta a Auburn i Sasparilla. I el cert és que, com més clar esdevingui el lligam entre aquest nou homicidi i el cas antic, més pressió institucional rebrem tots dos per fer entrar en joc recursos federals.

—Això pot passar demà. Però avui és avui. Un dia darrere l’altre.

En Trout va somriure, amb una expressió mecànica que encaixava amb la rialla d’abans.

—Jo no sóc cap filòsof, tinent. Només un realista que fa notar la situació i com és segur que acabarà aquest cas. Suposo que pot decidir ignorar-ho, fins al moment que passi. Però sí que cal establir algunes normes i vies de comunicació bàsiques, des d’ara mateix.

La Bullard va mirar de cua d’ull el rellotge.

—De fet, el que tenim ara mateix és una petita pausa per dinar. Són les dotze en punt. Proposo que ens tornem a reunir a tres quarts d’una per parlar d’aquestes normes i vies de comunicació bàsiques… i després fem una mica de feina, si les normes bàsiques ho permeten. —Va endolcir el sarcasme amb un somriure—. Les màquines de cafè i menjar de l’edifici són més aviat horroroses. Els que han vingut d’Albany, volen que els recomani un lloc per aquí on dinar?

—No cal, ja ens espavilarem —va contestar en Trout.

La Holdenfield semblava pensativa, inquieta, gens a gust.

En Daker no semblava que sentís res, més enllà d’un desig general de liquidar tots els avalotadors del món, dolorosament i d’un en un.

La Bullard i en Gurney seien en un reservat en forma de ferradura d’un petit restaurant italià que tenia una barra i tres inevitables pantalles de televisió.

Havien demanat un entrant petit cadascú i compartirien una pizza. En Clegg s’havia quedat a l’oficina per controlar l’avenç de les múltiples iniciatives que havien posat en marxa. La Bullard no havia dit res des que havien arribat. Estava apartant els bitxos i deixant-los a la vora del seu plat d’amanida. Quan va haver descobert i tret l’últim, va aixecar el cap i va mirar en Gurney.

—Bé, Dave, ara digui’m: quina en porta de cap?

—Precisi una mica la pregunta i l’hi contestaré amb molt de gust.

Ella va abaixar els ulls a l’amanida, va punxar un bitxo amb la forquilla i se’l va posar a la boca, el va mastegar i se’l va empassar sense semblar gens ni mica incòmoda.

—Noto que s’ha involucrat amb molta energia. Molta. Això és més que simplement fer un favor a una noieta amb una bona idea. De què es tracta, doncs? Ho he de saber.

Ell va somriure.

—Per casualitat no li deu haver explicat en Daker que RAM vol que faci un programa de crítiques d’investigacions policials estancades?

—Alguna cosa així.

—Bé, no tinc la més mínima intenció de fer-lo.

Ella el va mirar molta estona, avaluant-lo.

—D’acord. Té altres interessos econòmics o professionals que tinguin a veure amb la situació actual i que no m’hagi explicat?

—Cap ni un.

—D’acord. De què es tracta, doncs? Què l’atrau?

—En aquest cas hi ha un forat prou gros perquè hi passi un camió. També prou gros per no deixar-me dormir a les nits. I han passat tot de coses curioses que crec que estaven pensades perquè la Kim perdés les ganes de tirar endavant el projecte, i a mi les de participar-hi. Tinc una reacció perversa davant d’aquesta mena d’intents. Si m’empenyen cap a la porta, m’agafen ganes de quedar-me a la sala.

—Li vaig dir una cosa semblant sobre mi. —Parlava amb un to tan uniforme que costava de dir si es tractava d’una mostra de camaraderia o d’un avís perquè no provés de manipular-la. Abans que en Gurney pogués decidir què era, va continuar—. Però em fa l’efecte que hi ha alguna altra cosa. M’equivoco?

En Gurney no sabia fins a quin punt havia de ser sincer.

—Hi ha més coses. Sóc reticent a explicar-les-hi, perquè em fan semblar estúpid, mesquí i ressentit.

La Bullard va arronsar les espatlles.

—Una de les eleccions bàsiques de la vida, oi? Podem semblar moderns, impecables i fantàstics. O podem dir la veritat.

—Quan vaig començar a mirar-me els arxius del Bon Pastor per a la Kim Corazon, vaig preguntar a la Holdenfield si creia que l’agent Trout estaria disposat a escoltar les meves opinions sobre el cas.

—I ella va dir que no ho faria, perquè ja no era un membre en actiu de les forces de seguretat?

—Pitjor. «Deus estar de conya». Això és el que em va dir. Un petit comentari. Un petit comentari empipador. Deu semblar una raó de bojos per aferrar-me tan fort a aquesta història i no voler deixar-la anar.

—És clar que és una raó de bojos. Però almenys ara sé què hi ha al darrere de tanta tenacitat. —Es va menjar un altre bitxo—. Tornem a aquest forat del cas que no el deixa dormir a la nit. A quines preguntes dóna voltes a les dues de la matinada?

En Gurney no va haver de pensar gaire abans de contestar.

—Tres de grosses. En primer lloc, hi ha el factor temps. Per què els assassinats van començar en aquell moment, la primavera del 2000? En segon lloc, quines línies d’investigació es van aturar, o no es van engegar mai, amb l’arribada del manifest? Tercer, què feia que «Matar els rics cobdiciosos» fos la tapadora perfecta per amagar el que passava en realitat?

La Bullard va aixecar una cella.

—Suposant que passés alguna cosa que no fos «Matar els rics cobdiciosos»… una suposició amb la qual vostè està molt més compromès que jo.

—És un procés lent, però ja veurà com cada cop li agrada més. De fet…

—El Bon Pastor ha tornat!

L’oportunitat inquietant de la declaració que va sortir del televisor de sobre la barra va tallar en Gurney a mitja frase. Un dels presentadors melodramàtics de RAM compartia una pantalla partida amb un conegut evangelista amb un tupè gris, el reverend Paul Prunk.

—Segons fonts solvents, el temut assassí en sèrie de l’estat de Nova York ha tornat. El monstre torna a rondar pels paratges rurals. Fa deu anys el Bon Pastor va posar fi a la vida d’en Harold Blum amb una bala al cap. Fa dues nits, l’assassí va tornar. Va tornar a casa de la Ruth, la vídua d’en Harold. Va entrar a casa seva durant la nit i li va clavar un punxó de gel al cor. —L’estil exagerat de l’home era tan fascinant com repugnant—. Això és tan… tan inhumà… supera tant els límits… Ho sento, amics, en aquest món hi ha coses que simplement em deixen sense paraules. —Va brandar tristament el cap i es va girar cap a l’altra meitat de la pantalla partida, com si el teleevangelista estigués assegut al seu costat, a l’estudi—. Reverend Prunk, vostè sempre té les paraules justes, la percepció correcta. Ajudi’ns. Com veu aquest esdeveniment aterridor?

—Bé, Dan, com qualsevol persona normal, els meus sentiments van de la indignació a l’horror. Però crec que en l’economia divina tot té una finalitat, per molt terrible que sembli un esdeveniment als nostres ulls merament humans. «Però reverend Prunk», em podria preguntar algú, «quina finalitat pot tenir aquest malson?». I jo li diria que aquesta demostració d’un mal tan gran ens ensenya molt sobre la naturalesa del mal al món d’avui. El que per a mi és evident dels assassinats brutals del Bon Pastor, en el passat i en el present, és l’absoluta manca de respecte per la dignitat de la vida humana. Aquest monstre no té cap consideració per les seves víctimes. Són com la palla a mercè del vent de les seves intencions. No són res. Un fil de fum. Un terròs de terra. Aquesta és la lliçó que el Senyor ha posat davant dels nostres ulls. Ens mostra l’autèntica naturalesa del mal. Tota vida humana és un do sagrat. Extingir una vida, com el vent que dispersa un fil de fum o com el qui trepitja un terròs, aquesta és l’essència del mal. Aquesta és la lliçó que eleva el Senyor perquè els justos la vegin en els actes dels malvats.

—Gràcies, senyor. —El presentador es va tornar a adreçar a la càmera—. Com sempre, sàvies paraules del reverend Paul Prunk. I ara, informació important de la bona gent que fan possibles les emissions de RAM News.

Un seguit d’anuncis sorollosos i hiperactius va ocupar el lloc dels locutors.

—Per l’amor de Déu! —va dir en Gurney en veu baixa, mirant cap a la Bullard.

Ella el va mirar als ulls.

—Torni’m a dir que no té tractes amb aquesta gent.

—No tinc tractes amb aquesta gent.

Ella el va mirar als ulls una mica més i llavors va fer la mena de ganyota que potser faria si un bitxo li repetís.

—Tornem al que deia sobre línies d’investigació interrompudes amb l’arribada del manifest. Ha pensat sobre quines podrien ser?

—Les evidents. Començant per Qui bono? La simple pregunta de qui podria haver obtingut un benefici pràctic dels sis assassinats ha de ser al capdamunt de la llista de fils que mai no es van seguir, quan el manifest va fer que tothom mirés en la direcció de l’assassí amb una missió.

—D’acord, l’escolto. Què més?

—Una connexió. Alguna cosa que pogués relacionar les víctimes.

—A banda dels Mercedes?

—Sí.

La tinent semblava escèptica.

—El problema és que això faria que els cotxes fossin una cosa secundària. Si no són el criteri principal dels assassinats, llavors han de ser una coincidència. I Déu n’hi do quina coincidència, no creu?

L’objecció era un ressò evident de la d’en Jack Hardwick. En Gurney no l’havia sabut rebatre aleshores, i llavors, tampoc.

—Què més? —va preguntar ella.

—Investigar a fons cada cas per separat.

—Què vol dir?

—Quan la repetició va ser evident, es va convertir en la investigació d’uns assassinats en sèrie.

—És clar. Com si no…

—Només faig una llista de vies que no es van seguir. No dic que s’haguessin hagut d’investigar, només que no es va fer.

—Posi’m un exemple.

—Si els assassinats s’haguessin investigat per separat, el procés hauria estat completament diferent. Ja sap prou bé què passa en qualsevol cas d’assassinat premeditat sense motiu o sospitós evidents. Es comença examinant la vida i les relacions de la víctima: amics, amants, enemics, relació amb altres crims, antecedents penals, mals costums, matrimonis desgraciats, mals divorcis, conflictes laborals, herències i testaments, deutes, pressions econòmiques i oportunitats. Ras i curt, es furga en la vida de la víctima buscant situacions i persones que puguin interessar. Però en aquest cas…

—Sí, sí, és clar, en aquest cas no es va fer res d’això. Si algú volta pel món a les nits disparant aleatòriament per les finestretes dels Mercedes, no dediques temps i diners a investigar els problemes personals de cada víctima.

—És obvi. Un patró psicopàtic, sobretot amb un desencadenant tan senzill com un cotxe negre i brillant, fa que ens centrem únicament a trobar el psicòpata. Les víctimes són només parts indeterminades del patró.

Ella se’l va mirar molt seriosa.

—No em digui que està insinuant que els sis assassinats del Bon Pastor tenien sis motius diferents procedents de la vida de cadascuna de les sis víctimes.

—Això seria absurd, oi?

—Sí. Igual d’absurd que la idea que els sis cotxes similars siguin una coincidència.

—Això no ho puc discutir.

—Molt bé, doncs. Fins aquí les vies no explorades. Fa una mica, ha esmentat que el factor temps és una de les preguntes a les quals no para de donar voltes. Té alguna idea concreta al respecte?

—Ara mateix, res de concret. De vegades, si ens fixem en quan va passar una cosa, podem trobar una manera de saber per què va passar. Per cert, la referència a les meves inquietuds m’ha recordat una cosa que li volia dir. Resulta que en Paul Villani, el fill d’en Bruno Villani, que segurament participarà en el projecte d’Els orfes de la Kim, té un permís per a una pistola Desert Eagle.

—Des de quan la té?

—No tinc accés a aquesta informació.

—Ah, no? —Va fer una pausa—. I parlant del seu accés a la informació, crec que l’agent Trout està molt interessat en el tema.

—Ja ho sé. Perd el temps. Però gràcies per comentar-ho.

—També està interessat en el seu graner.

—Com ho sap, això?

—En Daker em va explicar que el seu graner s’havia incendiat en circumstàncies sospitoses, que un investigador d’incendis va trobar la seva llauna de benzina amagada, i que hauria d’anar amb compte amb vostè.

—I això què li va dir, a vostè?

—Que no els cau gaire bé.

—Quin descobriment!

—En Matthew Trout podria ser un enemic empipador.

—Hi ha d’haver de tot, en aquesta vida.

La Bullard va assentir, gairebé va somriure.

Llavors va agafar el telèfon.

—Andy? Necessito que em busquis informació d’un permís d’armes curtes… Paul Villani… Sí, aquest… Una Desert Eagle… M’han dit que en té una, però el que ens interessa és saber des de quan… la data del primer permís… Exacte… Gràcies.

Van menjar una estona sense dir res; es van acabar l’entrant i gairebé tota la pizza, mentre les tres pantalles del restaurant emetien a tot volum un seguit d’anuncis de grotescos programes de telerealitat de la RAM.

Un d’aquests es deia Muntanya russa, i semblava una mena de concurs en què quatre homes i quatre dones competien per sumar el màxim de quilos perduts o guanyats, o guanyats i després perduts, en un període de vint-i-sis setmanes, durant les quals els obligaven a estar junts constantment. Un guanyador anterior havia passat de 59 quilos a 119 i havia tornat a baixar a 58, amb la qual cosa havia aconseguit els premis de Doble Pujada i Doble Baixada.

Mentre en Gurney es preguntava si els Estats Units tenien alguna patent especial de ximpleries als mitjans de comunicació o si tot el món havia perdut el seny, el telèfon el va avisar d’un missatge de text de la Kim, que li deia que mirés si li havia arribat al correu el vídeo de la conversa amb en Jimi Brewster.

En veure el nom a la pantalla, es va recordar d’un altre detall pràctic. Va mirar la Bullard, que demanava el compte al cambrer amb un gest.

—Suposo que vol fer passar la còpia del nou missatge del Pastor que té la Kim Corazon pel laboratori d’Albany. Què vol que en faci?

—On és, ara?

—Al pis del meu fill, a Manhattan.

L’altra va dubtar un o dos segons, com si arxivés la dada per estudiar-la després.

—Que la porti a l’oficina d’enllaç que la policia estatal té a la central de la policia de Nova York, a One Police Plaza. Quan tornem a ser a l’oficina, li explicaré les instruccions que ha de donar perquè arribi a la seva destinació.

En Gurney estava a punt de tornar-se a posar el telèfon a la butxaca quan se li va acudir que a la Bullard potser li interessaria el vídeo d’en Brewster.

—Per cert, tinent, fa temps la Kim va entrevistar en Jimi Brewster, un dels seus Orfes. És el que…

Ella va fer que sí amb el cap.

—El que odiava el seu pare cirurgià. Ho he llegit a la pila d’informació que em va deixar en Daker.

—Exacte. Bé, la Kim m’acaba d’enviar una còpia del vídeo de l’entrevista amb ell. La vol?

—És clar que la vull. Me la pot reenviar ara mateix?

Quan van tornar a la sala de reunions, en Trout, en Daker i la Holdenfield ja seien a la taula. Tot i que en Gurney i la Bullard només van arribar un minut tard, en Trout va mirar el rellotge amb mala cara.

—Han d’anar a algun altre lloc? —va preguntar en Gurney, en un to informal i amb un somriure afable que només dissimulaven lleugerament un grau perillós d’hostilitat.

En Trout va decidir no respondre, ni tan sols aixecant el cap, i en canvi es va burxar les dents del davant amb una ungla com si hi tingués alguna cosa enganxada.

Tan aviat com la Bullard i en Gurney es van haver assegut, en Clegg va entrar i va deixar un paper davant de la tinent, que el va llegir en diagonal amb les celles curiosament arrufades.

—Això vol dir que heu començat a fer els avisos telefònics?

—Trucades inicials per establir el contacte —va dir en Clegg— i per saber ràpidament qui podem localitzar i qui no. Si parlem amb ells els diem que els tornarem a trucar en menys d’una hora per donar-los informació referida al cas. A les bústies de veu, deixem missatges demanant que ens truquin.

La Bullard va fer que sí, mentre tornava a repassar el full amb la vista.

—Segons això, heu parlat directament amb la germana de la Ruth Blum, que ve cap a Aurora des d’Oregon, amb en Larry Sterne a Stone Ridge i amb en Jimi Brewster a Barkville. I la resta de persones de la llista?

—Hem deixat missatges a les bústies de veu de l’Eric Stone, la Roberta Rotker i en Paul Villani perquè ens truquin.

—En tenim adreces electròniques?

—Crec que la Kim Corazon ens ha passat les de tots els seus contactes.

—Llavors envieu-los correus electrònics immediatament després de deixar un missatge a la bústia de veu. I si al cap de mitja hora no tenim resposta, ho tornem a intentar. Digues a la Carly que vull un esborrany d’aquí a cinc minuts. Si no ens contesten al segon missatge, haurem d’enviar agents a casa seva.

Quan en Clegg va haver sortit ràpidament de la sala, la Bullard va respirar profundament, es va repenjar a la cadira i va mirar en Trout amb aire pensatiu.

—Tornant a temes més complicats, té alguna idea pel que fa als motius de l’assassinat de la Ruth Blum?

—És el que he dit abans. Només ha de llegir el missatge del Pastor.

—Me’l sé de memòria.

—Doncs ja sap el motiu tan bé com jo. L’estrena d’Els orfes de l’assassinat a RAM l’altra nit li va tocar la fibra sensible i va revifar tota la missió de matar els rics.

—Doctora Holdenfield, hi està d’acord?

La Rebecca va assentir, molt tibada.

—En general, sí. Més concretament, diria que el programa de televisió va revifar el seu ressentiment. Hi havia alguna mena de presa que havia retingut l’emoció durant deu anys, però allò la va trencar. Llavors la ràbia va tornar a fluir, es va trobar amb la fixació per la injustícia social i el resultat va ser l’assassinat.

—Una forma interessant de veure-ho —va dir la Bullard—. I vostè com ho veu, Dave?

—Fred, calculat, evitant córrer riscos… ben bé al contrari de la descripció de la Rebecca. Ràbia zero. Racionalitat total.

—I el motiu totalment racional per matar la Ruth Blum seria…?

—Aconseguir que es deixés de treballar en Els orfes, perquè li suposava una amenaça.

—I l’amenaça era…?

—O bé una cosa que la Kim podia descobrir si continuava la sèrie d’entrevistes, o bé alguna cosa de la qual es podia adonar un espectador que veiés el programa per televisió.

L’escepticisme de la Bullard va tornar a aparèixer.

—Vol dir un lligam que podria connectar les víctimes? A banda dels cotxes? Acabem de parlar del problema de…

—Potser no és pròpiament un «lligam». La Kim ha afirmat que el seu objectiu, àmpliament difós, era desvelar les conseqüències de l’assassinat a les vides dels que seguien vius. Potser hi ha alguna cosa en les vides actuals d’aquestes famílies que l’assassí no vol que se sàpiga, algun possible indici de la seva identitat.

En Trout va badallar.

Potser si no ho hagués fet, en Gurney no hauria sentit l’impuls d’afegir una última possibilitat.

—O potser l’assassinat, combinat amb el missatge per explicar-lo, és una manera d’assegurar-se que tothom continua pensant en els crims del Bon Pastor igual com abans. Potser és un intent d’impedir que algú finalment posi en marxa la mena d’investigació que s’hauria d’haver fet en aquell moment.

Hi havia ràbia als ulls d’en Trout.

—I vostè què diantre sap del que s’hauria d’haver fet en aquell moment?

—El que sembla clar és que vostè va jutjar el cas exactament de la manera que volia el Bon Pastor i va actuar segons aquesta premissa.

En Trout es va aixecar bruscament.

—Tinent Bullard, des d’ara mateix, aquest cas queda sota control federal. El caos i les teories extravagants que està fomentant no em deixen cap alternativa. —Va assenyalar en Gurney—. Aquest home és aquí perquè vostè l’ha convidat. No ocupa cap posició oficial. Ha expressat repetidament una astoradora manca de respecte per l’FBI. És molt possible que acabi sent la figura central d’un delicte d’incendi provocat. També pot haver estat el destinatari de materials filtrats il·legalment dels arxius de l’FBI i el Departament d’Investigació Criminal. Ha tingut danys cerebrals per trauma i les seves percepcions i judicis podrien estar físicament i psicològicament minvats. Em nego a perdre més temps discutint amb ell, o en presència seva. Parlaré amb el seu comandant Forbes sobre la reassignació de responsabilitats en la investigació.

En Daker es va posar dret al costat d’en Trout. Semblava satisfet.

—Em sap greu que se senti així —va dir tranquil·lament la Bullard—. El meu objectiu a l’hora de donar veu a punts de vista contraposats era posar a prova els punts forts de cadascun. No creu que he assolit el meu objectiu?

—Ha estat una pèrdua de temps.

—En Trout es farà famós —va dir en Gurney, amb un somriure glaçat. Tothom se’l va mirar—. Passarà a la història de l’FBI com l’únic supervisor que va agafar les regnes del mateix cas dues vegades i va aconseguir espifiar-la dos cops.

No hi va haver comiats, ni encaixades de mans.

Al cap de trenta segons, en Gurney i la Bullard estaven sols a la sala.

—Fins a quin punt n’està segur? —li va preguntar ella—. Fins a quin punt està segur que vostè té raó i tothom s’equivoca?

—En un noranta-cinc per cent, més o menys.

Tot just es va sentir pronunciar aquelles paraules que el va envair un profund dubte. Estar segur al noranta-cinc per cent d’alguna cosa en aquelles circumstàncies tan poc clares semblava l’excés de confiança propi d’un boig.

Estava a punt de preguntar-li quant creia que faltava perquè el control de l’operació passés a l’oficina regional de l’FBI, quan en Clegg va aparèixer a la porta. Tenia els ulls molt oberts, amb la mena d’urgència trasbalsada que només es veia a les cares dels policies joves.

La Bullard va aixecar el cap.

—Sí, Andy?

—Un altre assassinat. L’Eric Stone. Just darrere la porta de casa seva. Un punxó de gel al cor. Una petita zebra de plàstic als llavis.