L’impacte de l’assassinat

Les rutes 17, 81 i 88 confluïen a la rodalia de Binghamton, que era a ben bé una hora de Walnut Crossing. En Gurney no sabia si l’optimista càlcul de temps de la Kim s’havia d’atribuir a una falta d’informació o a una abundància d’entusiasme. Però aquesta era la pregunta menys important que tenia al cap mentre mirava com el petit i polit Miata vermell entrava pel camí del prat en direcció a la casa.

Va obrir la porta lateral de la casa i va sortir a l’herba i la grava on tenia aparcat l’Outback. El Miata es va parar al costat i en va baixar una noia amb una cartera elegant a la mà. Portava texans, samarreta i una jaqueta moderna amb les mànigues arromangades.

—M’hauries reconegut, si no t’hagués avisat que venia? —va preguntar, amb un somriure.

—Potser sí, si hagués tingut temps de mirar-te bé la cara —va dir, mirant-l’hi llavors sota el marc dels brillants cabells castanys partits amb un ratlla al mig poc definida—. És la mateixa cara, però més animada i feliç que el dia que vaig dinar amb tu i la teva mare.

La noia va arrufar les celles pensarosament un moment i després va riure.

—No era només aquell dia, van ser aquells anys. Llavors no era tan feliç ni de bon tros. Vaig tardar molt a decidir què volia fer a la vida.

—Sembla que ho has decidit molt abans que molta gent.

La Kim va arronsar les espatlles i va contemplar els camps i el bosc.

—És preciós. Et deu encantar. L’aire sembla tan net i fresc!

—Potser massa fresc i tot per al primer dia de primavera.

—Apa, tens raó! Tinc tantes coses al cap que no em recordo de res. El primer dia de primavera. Com me n’he pogut oblidar?

—És fàcil —va dir ell—. Passa. A dins s’hi està més calent.

Mitja hora després, la Kim i en Dave seien un a cada cantó de la petita taula d’esmorzar de pi que hi havia en un racó, al costat de les portes de vidre. S’estaven acabant les truites, les torrades i el cafè que la Madeleine havia insistit a preparar quan va saber que la Kim feia tres hores que conduïa sense menjar res. La Madeleine ja havia acabat i endreçava la cuina. La Kim li estava explicant el motiu de la seva visita, amb tots els ets i uts, des del començament.

—És una idea que vaig tenir fa anys: estudiar l’horror de l’assassinat a partir de l’impacte que té sobre la família de la víctima. Però no sabia com fer-ho. De vegades estava un temps sense pensar-hi, però sempre hi tornava, i cada vegada amb més ganes. M’hi vaig acabar obsessionant i havia de fer alguna cosa. D’entrada vaig pensar que podia ser una mena de treball acadèmic, com un monogràfic sociològic o psicològic. Així que vaig enviar cartes a molts diaris universitaris, però com que no tenia la llicenciatura no els va interessar. Llavors vaig pensar en un llibre, un assaig. Però per publicar un llibre necessites un agent, i això volia dir més cartes de sol·licitud. I ja t’ho pots imaginar. Res de res. Però si tens vint-i-un anys, vint-i-dos, d’on surts, tu? Què havia escrit abans? Quines credencials tenia? Bàsicament, sóc molt jove. L’únic que tinc és una idea. I tot d’una se’m va acudir. Paf! No és un llibre, és tele! Des d’aquell moment, tot va anar rodat. Ho vaig començar a veure com una sèrie d’entrevistes íntimes, telerealitat en el millor sentit del terme, que ja sé que últimament sona molt malament, però no té per què, si es fa amb veritat emocional!

Va callar, com si de cop l’haguessin afectat les seves pròpies paraules; va fer un somriure fugaç, avergonyit, es va escurar la gola i va continuar.

—En fi, ho vaig posar tot en solfa com un projecte per a la meva tesi i el vaig presentar al doctor Wilson, el meu director. Em va dir que era una gran idea, que es podia explotar. Em va ajudar a donar-li un format de proposta comercial, va procurar que estigués protegida legalment de cara al món real i, llavors, va fer una cosa que no fa mai. Va passar el projecte a un executiu de producció de RAM TV que coneix personalment, un tal Rudy Getz. I en Getz ens va trucar una setmana després i va dir «Endavant, fem-ho».

—Així de fàcil? —va preguntar en Gurney.

—A mi també em va estranyar. Però en Getz va dir que RAM funcionava així. No els ho qüestionaré pas. Que pugui fer realitat aquesta idea, que pugui explorar aquest tema… —Va bellugar el cap, com si es volgués desfer d’una emoció volàtil.

La Madeleine va anar a la taula, va seure i va dir el que en Gurney pensava.

—Això és important per a tu, oi? Vull dir realment important, més enllà de ser un gran pas en la teva carrera.

—I tant, sí!

—I el nucli de la idea —va dir la Madeleine, afectuosament—, la part que més t’importa?

—Les famílies, els fills…

Es va tornar a aturar un parell de segons, aclaparada per alguna imatge que ella mateixa havia evocat. Va apartar la cadira de la taula, es va posar dreta i va caminar cap a les portes vidrieres que donaven al pati, el jardí, el prat i el bosc de darrere.

—És una bestiesa, no ho sé explicar —va dir, donant l’esquena als altres—, però em costa menys parlar d’això si estic dreta. —Es va escurar la gola dues vegades abans de tornar a parlar en veu molt baixa—. Crec que l’assassinat ho canvia tot per sempre. T’arrabassa alguna cosa que no es pot substituir. Té conseqüències que van més enllà del que li passa a la víctima. La víctima perd la vida, que és horrorós, és injust, però per a ella s’ha acabat, és el final. Ha perdut tot el que podria haver viscut, però no ho sap. No continua sentint la pèrdua i imaginant el que podria haver estat.

Va aixecar les mans i va posar els palmells contra el vidre de davant, en un gest que evocava alhora molt de sentiment i molt de domini. Va continuar enraonant amb una veu una mica més forta.

—No és la víctima la que es desperta en un llit mig buit, en una casa mig buida. No és ella la que somia que encara és viva i es desperta amb l’angoixa de saber que no. No sent la ràbia embogidora, la pena que causa la seva mort. No veu dia rere dia la cadira buida a taula, no sent sorolls que sonen com la seva veu. No veu l’armari ple de la seva roba… —La veu se li anava tornant ronca. Es va escurar la gola—. No pateix el turment… el turment de sentir que t’han arrencat el centre de la teva vida.

Es va repenjar uns segons al vidre i després es va apartar a poc a poc. Es va girar cap a la taula, amb la cara plena de llàgrimes.

—Sabeu allò del dolor fantasma? El fenomen de l’amputació? Sentir dolor al lloc on abans tenies el braç o la cama? Això és el que és l’assassinat per a la família supervivent. Com el dolor d’un membre fantasma, un dolor insuportable en un lloc buit.

Es va quedar molt quieta un moment, contemplant un paisatge interior. Després es va eixugar la cara amb les mans i va tornar a enraonar amb una determinació pragmàtica als ulls i a la veu.

—Per entendre el que és realment l’assassinat, s’ha de parlar amb la família. És la meva teoria, el meu projecte, el meu pla. I això és el que ha motivat en Rudy Getz. —Va respirar fondo i va deixar anar aire a poc a poc—. Si no és molèstia, puc prendre un altre cafè?

—Em sembla que ho podem arreglar —va dir la Madeleine amb simpatia; va anar al costat de l’aigüera i va omplir la cafetera.

En Gurney estava tirat enrere a la cadira, amb la barbeta repenjada a les mans, reflexivament. Ningú no va dir res durant un parell de minuts. La cafetera va començar a fer sorollets.

La Kim va donar un cop d’ull a la gran cuina de la casa de pagès.

—Que maco —va dir—. És molt acollidor, molt agradable. De fet, és perfecte. Sembla una casa de somni al camp.

Quan la Madeleine va portar el cafè a la Kim, en Gurney va ser el primer de parlar.

—És evident que et prens el tema amb molta passió, que significa molt per a tu. Tant de bo tingués tan clar com et puc ajudar.

—Què t’ha demanat, la Connie?

—Vigilar-te una mica… crec que és una de les frases que ha fet servir.

—No ha esmentat… altres problemes?

A en Gurney li va semblar que feia un esforç transparent com el d’una criatura perquè semblés una pregunta casual.

—El teu exnòvio es pot considerar un «problema»?

—T’ha parlat d’en Robby?

—M’ha parlat d’un tal Robert Meese… o Montague?

—Meese. Això de Montague és… —Es va interrompre i va brandar el cap—. La Connie creu que necessito protecció. No en necessito. En Robby és llastimós i molt empipador, però ho puc solucionar jo sola.

—Està relacionat amb el teu projecte de la tele?

—Ja no. Per què ho preguntes?

—Per curiositat.

«Curiositat de què? En què m’estic ficant? Per què em molesto a escoltar una estudiant graduada sobreexcitada, amb problemes amb un nòvio empipador, que exposa idees sentimentals sobre l’assassinat i la seva gran oportunitat de triomfar en una de les cadenes per cable de menys categoria dels Estats Units? Comença a ser hora que t’apartis de les arenes movedisses».

La Kim el mirava fixament com si tingués el do de la Madeleine per llegir el pensament.

—No és tan complicat. I ja que has estat tan generós d’oferir-te a ajudar-me, hauria de ser menys reservada.

—No parem de tornar a la part en què t’ajudo, però no sé…

La Madeleine, que estava esbandint el fregall a l’aigüera després de rentar els plats de la truita, va intervenir suaument.

—Per què no escoltem el que ens vol explicar la Kim?

—Bona idea —va convenir en Gurney.

—Vaig conèixer en Robby en un club de teatre encara no fa un any. Era amb diferència el noi més guapo del campus. Un Johnny Depp de vint-i-dos anys. Fa sis mesos vam anar a viure junts. Durant un temps, em vaig sentir la persona més afortunada del món. Quan em vaig ficar de ple en el meu projecte sobre l’assassinat, semblava que em donava suport. De fet, quan vaig triar les famílies que volia començar a entrevistar, va venir amb mi, va participar-hi, es va involucrar en tot. I llavors… llavors va ser quan… quan va sortir el monstre. —Va callar i va fer un glop de cafè.

»A mesura que s’hi involucrava més, en Robby va començar a voler controlar-ho tot. Ja no m’ajudava en el meu projecte, era el nostre projecte, i a continuació va començar a comportar-se com si fos el seu projecte. Quan anàvem a veure una família, els donava la seva targeta amb les seves dades de contacte, els deia que li podien trucar quan volguessin. De fet, va ser aleshores quan va sortir aquesta ridiculesa del Montague, quan es va fer imprimir les targetes: Robert Montague, Produccions Documentals i Consultoria Creativa.

En Gurney semblava escèptic.

—T’intentava fer fora? Robar-te el projecte?

—Va ser més recargolat. En Robby Meese sembla un déu, però ve d’una llar desgraciada on van passar coses dolentes, i va passar la infància en cases d’acollida igual de desgraciades. En el fons, és la persona més llastimosament insegura que et pots imaginar. Algunes de les famílies amb què parlàvem perquè acceptessin fer les entrevistes oficials… el que volia en Robby era impressionar-les. Crec que hauria fet el que fos per caure’ls bé, el que fos perquè l’acceptessin. Per agradar-los. Feia una mica d’angúnia.

—I tu què vas fer?

—Al començament no sabia com reaccionar. Llavors em vaig assabentar que havia parlat pel seu compte amb un dels familiars clau, un home que jo volia aconseguir de totes totes. Quan l’hi vaig retreure, a en Robby, vam acabar discutint a crits. Va ser llavors que el vaig fer fora del pis, el meu pis. I vaig fer que l’advocat de la Connie redactés un esborrany de carta finament amenaçadora perquè es mantingués apartat del projecte, el meu projecte.

—Com s’ho va prendre?

—Primer molt bé, llefiscosament bé. El vaig engegar. Llavors em va començar a dir que remenar casos d’assassinats antics podia ser arriscat i que havia d’anar amb compte, que potser no sabia on em ficava. Em trucava a la nit, tard, i em deixava missatges al contestador sobre com em podia protegir, i que moltes de les persones que tractava, inclòs el director de la tesi, no eren el que semblaven.

En Gurney es va incorporar una mica a la cadira.

—I què més?

—Què més? Li vaig dir que, si no em deixava en pau, demanaria una ordre d’allunyament i el faria arrestar per assetjador.

—Va servir de res?

—Depèn del que vulguis dir. Va parar de trucar. Però van començar a passar coses rares.

La Madeleine va deixar el que estava fent a l’aigüera i va anar cap a la taula.

—Això s’està posant emocionant. Us fa res que segui?

—Endavant —va dir la Kim. La Madeleine va seure i la Kim va continuar—. Van començar a desaparèixer ganivets. Un dia, tornava de classe i no trobava el gat. Finalment el vaig sentir miolar. El gat era dins d’un armari amb la porta tancada, un armari que no faig servir mai. I un dia em vaig adormir perquè m’havien canviat l’hora de l’alarma.

—Irritant però inofensiu —va dir en Gurney. La cara de la Madeleine expressava total desacord, i per això va afegir—: No pretenc desdenyar l’impacte emocional que poden tenir aquestes males jugades. Només estic pensant en els graus d’assetjament des d’un punt de vista legal.

—Exactament —va dir la Kim—. Bé, les gracietes es van anar tornant més desagradables. Una nit que arribava tard a casa, em vaig trobar una gota de sang al terra del lavabo, com una moneda de deu centaus, més o menys. I al costat hi havia un dels ganivets que havien desaparegut.

—Mare meva! —va exclamar la Madeleine.

—Unes nits més tard, vaig començar a sentir uns sorolls anguniosos. Em va despertar alguna cosa, no sabia què, i llavors vaig sentir un tauló que grinyolava, després res, i després com una respiració, i després res.

La Madeleine estava horroritzada.

—És un pis? —va preguntar en Gurney.

—És una caseta, dividida en dos pisos, un a dalt i un a baix, i un soterrani. Al voltant del campus, hi ha moltes cases atrotinades d’aquestes, dividides en pisos barats per a estudiants. Ara mateix sóc l’única llogatera.

—Vius sola? —va preguntar la Madeleine, admirada—. Ets més valenta que jo. Jo hauria marxat més de pressa que…

—No fugiré d’aquell cabronet! —va dir la Kim amb un esclat de ràbia als ulls.

—Has denunciat els incidents a la policia?

La noia va riure amb amargor.

—Sí, és clar. La sang, el ganivet, els sorolls a la nit. Els policies vénen a casa, donen un cop d’ull, comproven les finestres, fan cara d’avorriment. Quan truco i dic el meu nom i adreça, és com si els veiés fent cara d’exasperació. Està bastant clar que es pensen que sóc una pesada paranoica. Que busco atenció. La sonada que exagera els problemes amb el xicot.

—M’imagino que t’has canviat el pany —va dir en Gurney, com si no hi donés importància.

—Dues vegades. No ha servit de res.

—Creus que en Robby Meese és responsable d’aquesta… intimidació?

—No és que ho cregui, és que ho sé.

—Per què n’estàs tan segura?

—Si li sentissis la veu… les trucades després que el fes fora… O veiessis la cara que fa quan ens encreuem al campus, ho sabries. Era la mateixa cosa rara. No sé com explicar-ho, però les coses que m’han passat són rares de la mateixa manera que en Robby és rar.

En el moment de silenci posterior, la Kim va agafar la tassa de cafè amb força amb les dues mans. A en Gurney li va recordar la manera com s’havia posat abans davant de la porta, amb els palmells contra el vidre. Emoció i domini.

Va pensar en la idea per al programa, en la perspectiva de la noia sobre el dolor que produïa l’assassinat. El que deia era veritat. En alguns casos la ferida infligida per l’assassí obria un forat en una família, deixava la parella, els fills, els pares desolats, omplia la seva vida de tristesa i de ràbia.

En canvi, en altres casos hi havia poca aflicció, poca emoció de cap mena. En Gurney no havia vist massa vegades. Homes que vivien vides penoses i tenien morts penoses. Traficants de drogues, macarrons, delinqüents professionals, adolescents de bandes que jugaven a jocs de vídeos amb armes de veritat. La destrossa humana era arrasadora. De vegades tenia un somni, sempre el mateix, amb una imatge dels camps de concentració. Un buldòzer llançant cossos pràcticament reduïts a esquelets en una ampla rasa. Empenyent-los com si fossin maniquins. Com si fossin terregall.

Va mirar els ulls foscos i intensos de la noia, que encara agafava la tassa de cafè tebi, abocant-s’hi, amb els cabells brillants que li tapaven gairebé tota la cara.

Després va mirar la Madeleine amb una pregunta als ulls.

Ella va fer una petita arronsada d’espatlles, una insinuació de somriure. Va ser com si l’empenyés perquè es posés en marxa. Va mirar la Kim.

—Entesos. Tornem a la pregunta clau. Com et puc ajudar?