Missatge rebut

Quan va veure les muntanyes Franklin que li donaven la benvinguda al comtat de Delaware, en Gurney va deixar el sol de la tarda darrere seu i va baixar a una vall coberta de núvols.

Durant la resta del trajecte fins a casa, va haver d’estar engegant i aturant els eixugaparabrises constantment. No suportava conduir sota la pluja, tant era que fos intensa, suau o només un plugim; res que fos gris i humit. La grisor i la humitat tendien a fer d’adob de les seves preocupacions.

Es va adonar que tenia els músculs de la mandíbula adolorits. Havia estat serrant les dents, un efecte secundari de la tensió i la ràbia que impulsaven els seus pensaments.

TEPT. Trastorn d’estrès posttraumàtic. Quatre paraules que feien por. Si la Holdenfield tenia raó, si el seu raonament estava afectat…

Per què havia dit la Kim que el necessitava? Per tenir l’opinió d’algú que raonés millor que ella? Va riure divertit. En aquell moment no destacava precisament per tenir les idees clares.

Quan va pensar en la conversa telefònica es va recordar dels set missatges a la bústia de veu que encara no havia escoltat. Estava agafant la carretera de muntanya que duia a la seva casa de pagès, i es va dir que escoltaria els missatges tan aviat com arribés. Però al final, per por de tornar-se’n a oblidar, va decidir aturar-se al voral i repassar-los.

Els tres primers eren de la Kim, cada vegada més nerviosa, per demanar-li que li truqués.

El quart era de la mare de la Kim, la Connie Clarke.

—David! Què diantre passa? Què són tots aquests disbarats que han dit avui a les notícies? Diu que van matar la Ruth no-sé-què després de l’entrevista de la Kim? I tots els presentadors d’informatius criden que el Bon Pastor ha tornat! Ostres! Fes-me una trucada, explica’m què passa. Acabo de rebre un missatge de la Kim i està totalment histèrica: diu que vol plegar, deixar el programa, llençar-ho tot per la finestra. Ha perdut completament el control. No entenc res de res. Li he telefonat, no hi he pogut parlar, li he deixat un missatge, però no sé on para. Em sembla que tu hi estàs en contacte, oi? I saps què collons passa? Perquè figurava que era això el que havies de fer, oi? Per l’amor de Déu, truca’m!

Potser li faria cas, o potser no. Ben segur que no li venia de gust passar mitja hora al telèfon amb ella, posant-la al dia de tot aquell caos, de totes les preguntes sense resposta, només perquè la seva filla no li tornava les trucades.

El cinquè missatge no tenia cap identificador de trucada. Però la intensitat frenètica de la veu d’en Max Clinter era inconfusible.

—Senyor Gurney, em sap greu que no pugui contestar. Esperava que poguéssim tenir una estoneta de conversa. Han passat moltes coses des de l’últim cop que vam parlar. Sembla que el Pastor torna a ser entre nosaltres. La petita Corazon l’ha tornat a la vida. He sentit que invocaven el seu nom en aquella cosa fastigosa d’Els orfes a la tele. La típica merda de RAM. Però, pel que van dir, semblava que vostè tenia unes quantes idees. Idees pròpies. Que potser s’assemblen a les meves. Les voldria contrastar? Perdre o guanyar, és hora de triar. Ja no falta gaire per al final. Aquest cop estaré a punt. I l’última pregunta: en David Gurney és amic o enemic?

El va tornar a escoltar tres vegades. Encara no estava segur de si en Clinter estava com una cabra o simplement havia trobat un paper que li convenia. Segons la Holdenfield només era un pesat amb problemes psicològics. Però en Gurney no estava del tot disposat a oblidar l’home que havia aconseguit entrar en aquella petita habitació de Buffalo només amb enginy i que havia deixat cinc gàngsters armats morts al terra.

Va mirar el rellotge del davantal. Eren les quatre i un minut. La boira havia marxat, almenys temporalment. Va tornar a la pista de terra i grava i va tirar muntanya amunt.

Quan va arribar a la petita zona d’aparcament, al costat de la porta lateral, va veure que hi havia llum a l’habitació del pis de dalt on de vegades la Madeleine feia mitja i ganxet. Només feia un o dos mesos que tornava a fer-la servir. Era on, el setembre passat, havien tingut una perillosa intrusió en el transcurs de la investigació del cas Perry, la investigació que havia acabat amb en Gurney ferit de bala.

Només de pensar-hi, la mà se li’n va anar tota sola al punt balb de l’avantbraç, per comprovar automàticament si la sensació havia canviat; era un costum que havia anat abandonant gràcies a la feina d’aquella setmana. Tant de bo l’abandonés del tot. Va baixar del cotxe i va entrar a la casa.

Va resultar que la Madeleine no estava fent mitja. La va sentir tocar la guitarra.

—Ja sóc aquí —va cridar.

—Baixo d’aquí a una mica —va fer la veu des del pis de dalt.

Va escoltar com tocava uns quants compassos més d’alguna cosa agradablement melòdica i acabava amb un fort acord final.

Després d’uns segons de silenci, la Madeleine li va cridar:

—Escolta el número tres del contestador.

Punyeta! Esperava que no fos un altre missatge inquietant. Ja n’havia tingut prou aquell dia. Esperava que aquest fos inofensiu. Va anar a l’estudi, on hi havia un telèfon fix antic, va pitjar els botons per sentir el missatge número tres i va escoltar.

—Espero trobar l’inspector Gurney correcte. Em sap molt greu si m’he equivocat. L’inspector Gurney que busco s’ha estat tirant una puta que es diu Kim Corazon. És un vell estúpid, patètic i fastigós que com a mínim dobla d’edat a la puta. Si vostè és l’inspector Gurney equivocat, potser podria transmetre una pregunta al correcte. Pregunti-li si sap que el seu fill es tira la mateixa puta. Els testos s’assemblen a les olles. Potser en Rudy Getz en podria treure un programa de realitat per a RAM: Sexe amb la família Gurney. Passi-ho bé, inspector.

Era la veu d’en Robby Meese, que havia abandonat qualsevol intent de serenitat i era l’equivalent vocal d’un ganivet de serra.

Quan tornava a escoltar el missatge, la Madeleine va aparèixer a la porta de l’estudi, amb una expressió indesxifrable.

—Saps qui és aquest? —li va preguntar.

—L’ex de la Kim.

Ella va assentir solemnement, com si ja se li hagués acudit aquella idea.

—Sembla que sap que hi ha alguna mena de relació entre la Kim i en Kyle. Com pot ser, això?

—Potser els ha vist junts.

—On?

—Potser a Syracuse?

—I com podia saber que en Kyle era el teu fill?

—Si és el que ha posat els micròfons al pis de la Kim, deu saber moltes coses.

Ella va plegar els braços amb força.

—Creus que els pot haver seguit fins aquí?

—És possible.

—Per tant, també els podria haver seguit ahir fins al pis d’en Kyle, oi?

—Perseguir algú entre el trànsit d’una ciutat no és tan senzill com sembla. Amb tots els semàfors, és molt fàcil distanciar-se.

—Sona molt motivat.

—Què vols dir?

—Vull dir que sona com si realment t’odiés.