La bogeria d’en Max Clinter

—Està arribant a la seva destinació, a la dreta.

El GPS d’en Gurney l’acabava de deixar en una cruïlla sense indicadors en què una pista estreta confluïa amb la carretera asfaltada, una carretera que feia tres quilòmetres que seguia sense veure una sola casa que no semblés a punt d’esfondrar-se.

En un costat de la pista hi havia un reixat d’acer obert. A l’altre costat, un roure mort, amb la ferida d’un llamp gravada a l’escorça. Clavat al tronc hi havia un esquelet humà o més aviat una còpia extraordinàriament convincent, va suposar en Gurney. Del coll de l’esquelet penjava un rètol pintat a mà: «L’ÚLTIM INTRÚS».

Tenint en compte el que sabia d’en Max Clinter de moment, incloent-hi la impressió que n’havia tret durant la conversa telefònica que havia tingut amb ell al matí, el rètol no el va sorprendre. Li va cridar l’atenció, però no el va sorprendre.

En Gurney va girar cap a la pista plena de sots, que aviat va travessar, com una calçada primitiva, el bell mig d’una presa de castors. Enllà de la presa, la pista continuava a través d’un grupet d’aurons d’aiguamoll, i més enllà encara, arribava a una cabana de troncs construïda en una parcel·la elevada de terra seca, envoltada d’una extensió d’aigua i herbes de marjal.

Al voltant de la cabana hi havia un tancat estrafolari: un camí d’herbes atapeïdes que formaven una mena de fossat, encerclades per una tanca de filferro prim. El camí que conduïa a la porta de la cabana passava pel mig del fossat d’herbes delimitat per la tanca a cada banda. Mentre en Gurney s’ho mirava, especulant sobre el propòsit de tot plegat, la porta de la cabana es va obrir i un home va sortir a un graonet de pedra. Duia camisa i pantalons militars de camuflatge, amb unes botes de pell de serp que esguerraven el conjunt. Tot ell desprenia una sensació de duresa.

—Escurçons —va dir, amb veu greu.

—Perdó?

—A la malesa. Era això el que rumiava, oi? —Tenia un accent curiós, i mirava en Gurney amb intensitat—. Serps petites. Les més petites són les més perilloses. Es corre la veu. Un dissuasori excel·lent.

—No crec que serveixin de gaire, si tenim en compte que amb el fred hivernen —va dir en Gurney, sense hostilitat—. Suposo que és el senyor Clinter.

—Maximilian Clinter. El temps només és un obstacle per a les serps físiques. És la idea de les serps el que manté allunyats els indesitjables. El temps no afecta les serps que les persones tenen al cap. Oi que m’entén, senyor Gurney? El convidaria a passar, però mai no convido a passar a ningú. No ho puc suportar. Trastorn d’estrès posttraumàtic. Si vostè entrés, hauria de sortir jo. Dos són multitud. No puc ni respirar. —Va somriure, d’una manera una mica trastornada. En Gurney es va adonar que l’accent era una pallassada que anava i venia, com en Marlon Brando a Missouri Breaks—. Rebo tots els convidats a l’aire lliure. Espero que no se m’ofengui. Segueixi’m.

Va guiar en Gurney per la part de fora de la brossa delimitada per les tanques cap a una taula de pícnic gastada situada a la part de darrere de la cabana. Més enllà de la taula, aparcat a la vora del marjal, hi havia un Humvee militar original, pintat de marró desert.

—Condueix això? —va preguntar en Gurney.

—En ocasions especials. —En Clinter va picar l’ullet conspiradorament mentre s’asseia a la taula. Va agafar del banc un parell de tensors de molla per fer exercici amb les mans i els va començar a prémer—. Posi’s còmode, senyor Gurney, i expliqui’m quin interès té en el cas del Bon Pastor.

—L’hi he explicat per telèfon. M’han demanat que…

—Que vigilés discretament l’encantadora senyoreta Cor?

—Senyoreta Cor?

—Corazon vol dir cor. Castellà bàsic. Però segur que ja ho sabia. Un nom que li escau, no troba? Assumptes del cor. Passions desenfrenades. Patiment per les víctimes del crim. Però què pinta en Maximilian Clinter en tot això? —En aquesta última pregunta, l’accent intermitent va desaparèixer. Els ulls de l’home es van instal·lar en una mirada penetrant i impertorbable.

En Gurney va haver de decidir ràpidament com continuar. Es va decantar per la sinceritat sense embuts.

—La Kim creu que sap coses del cas, coses que no li explica. No sap què pensar de vostè. Crec que li fa molta por. —Li va semblar que en Clinter estava encantat amb això, però que no ho volia demostrar. Les cartes sobre la taula semblava la manera correcta d’actuar—. Parlant de tot, el relat sobre el que va fer a Buffalo em va impressionar. Si la meitat del que em van dir era veritat, és un home de recursos.

En Clinter va somriure.

—El Melós.

—Com diu?

—Era el nom d’en Frankie Gold a la màfia.

—Perquè era dolç com la mel?

Els ulls d’en Clinter van espurnejar.

—Per la seva afició. Era apicultor.

En Gurney va riure imaginant-s’ho.

—I vostè què, Max? Vostè a què es dedica? M’han dit que podria estar especialitzat en armes.

En Clinter li va fer una mirada múrria, mentre premia ràpidament els tensors de molla com si no li costés gens d’esforç.

—Peces de col·lecció desactivades.

—Vol dir armes que no funcionen?

—El gran armament militar arriba més o menys inutilitzable. També tinc algunes peces més petites interessants que funcionen. Però no sóc un traficant. Els traficants necessiten un permís federal. Per tant no sóc traficant. Sóc el que la llei anomena una persona que practica una afició. I de vegades venc alguna peça de la meva col·lecció personal a un altre aficionat. Oi que m’entén?

—Em sembla que sí. Quina mena d’armes ven?

—Armes insòlites. I en cada cas he de sentir que és l’arma adequada per a la persona concreta. Això ho deixo molt clar. Si l’únic que vols és una punyetera Glock, vés-te’n a un coi de Walmart. Aquesta és la meva filosofia en armes de foc i no me n’amago gens. —L’accent es tornava a infiltrar—. D’altra banda, si vols una metralladora de la Segona Guerra Mundial, més o menys desactivada, amb un trípode antiaeri a joc, podem tenir un motiu per conversar, suposant que siguis un aficionat com jo.

En Gurney es va girar mandrosament en el banc per poder mirar per sobre l’aigua marronosa del marjal. Va badallar i es va estirar, i llavors va somriure a en Clinter.

—Digui’m: de veritat sap alguna cosa del cas del Bon Pastor, com creu la Kim? O tot plegat només es tracta de burxar, embolicar la troca i dir despropòsits?

L’home va mirar en Gurney una bona estona abans de parlar.

—És un despropòsit que tots els cotxes fossin negres? És un despropòsit que dues de les víctimes anessin al mateix institut de Brooklyn? És un despropòsit que els assassinats del Bon Pastor tripliquessin els índexs d’audiència i els beneficis de RAM News? És un despropòsit que l’FBI construís un mur de silenci total al voltant del cas?

En Gurney va girar les mans en un gest de desconcert.

—I tot plegat on ens porta?

—Al mal, senyor Gurney. Al fons d’aquest cas, hi ha un mal increïble. —Les mans no paraven de tensar i destensar les molles, tensar i destensar les molles amb moviments tan ràpids que semblaven convulsius—. Per cert, sabia que al món hi ha persones tan tarades que tenen orgasmes mirant pel·lícules d’accidents de cotxes? Ho sabia?

—Crec que algú va fer una pel·lícula sobre això als anys noranta. Però vostè no pensa que el cas del Bon Pastor vagi d’això… oi?

—Jo no penso res. Només tinc preguntes. Moltes preguntes. Era el manifest només l’embolcall d’una bomba diferent… un regal de Nadal en una capsa de Pasqua? El nostre Clyde tenia una Bonnie al cotxe? És la clau de tot, un joc de sis animalets de l’arca de Noè? Existeixen vincles secrets entre les víctimes que ningú ha investigat encara? Va ser la riquesa en si el que va pintar una diana a la seva esquena, o va ser la manera com van aconseguir la riquesa? És una pregunta interessant, no li sembla? —Va picar l’ullet a en Gurney. Era clar que no estava interessat en una resposta. Estava en plena ratxa retòrica—. Tantes preguntes. El pastor podria ser una pastora… una Bonnie tota sola… una mala puta boja amb un greuge contra els rics?

Va callar. L’únic soroll en l’esborronador silenci era el grinyol repetitiu de les molles dels tensors.

—Deu tenir unes mans fortíssimes —va dir en Gurney.

En Clinter va fer un somriure intens com un llampec.

—L’última vegada que vaig topar amb el Bon Pastor estava espantosament, vergonyosament, tràgicament mal preparat. La pròxima vegada no em passarà.

En Gurney va tenir una visió momentània de l’escena culminant de Moby Dick. Ahab aferrant l’arpó amb les mans, clavant-lo al llom de la balena. Ahab i la balena, la parella entortolligada, desapareixent en les profunditats del mar per sempre.