Invitació a la festa

Quan en Gurney va agafar la Ruta 7, la principal carretera que travessava Sasparilla, li va sonar el telèfon. Era el número d’en Kyle, però la veu de la Kim.

La culpa i la ràbia del dia abans s’havien transformat en horror i por.

—M’ha arribat una cosa per correu urgent fa un moment… és d’ell… el Bon Pastor… parla d’eliminar gent… de matar-los.

En Gurney li va demanar que l’hi llegís. Volia estar segur que era el mateix missatge que havia rebut ell.

Era idèntic.

—Què hem de fer? —li va preguntar la noia—. Hauríem de telefonar a la policia?

En Gurney li va dir que havia rebut el mateix missatge, i que al cap de només uns minuts tenia una reunió en què el transmetria a la policia estatal i a l’FBI. Però li havia de fer una pregunta.

—A qui estava adreçat el sobre?

—Això és el que m’ha espantat més. —Li tremolava la veu—. El sobre exterior anava adreçat a en Kyle, aquí al seu pis, però a dins hi havia un altre sobre que portava el meu nom. Això vol dir que el Bon Pastor sap que sóc aquí, que som aquí, junts. Com ho podia saber?

Quan el desagradable missatge d’en Meese havia portat la Madeleine a fer una pregunta semblant la nit abans, en Gurney havia descartat la possibilitat que els seguissin físicament. Ara no n’estava tan segur.

—Com ho podia saber? —va repetir la Kim, amb veu més aguda.

—Potser en realitat no sabia que sou aquí tots dos. Potser només creia que en Kyle tindria alguna manera de trobar-te, de passar-te el missatge. —Ja mentre ho deia es va adonar que no tenia gaire sentit, que sobretot estava intentant calmar-la.

No semblava que funcionés.

—El correu urgent vol dir que volia que ho rebés aquest matí. I ha fet servir el nom de tots dos. Per tant, ha de saber que tots dos som aquí!

La lògica no era perfecta, però en Gurney no pensava posar-se a discutir-la. Per un moment va pensar a ficar-hi el Departament de Policia de Nova York, només per aconseguir que un agent uniformat els fes una visita i els infongués una falsa sensació de protecció. Però la confusió, els malentesos i la necessitat d’explicacions que seguirien l’avís superaven els avantatges pràctics. La pedra de toc burocràtica era que no hi havia proves concretes que una amenaça imminent planés per sobre d’ells, i la participació de la policia probablement començaria amb una discussió i s’acabaria amb un merder.

—El que vull que facis és això: vull que us quedeu al pis, tots dos. Comproveu que la porta està tancada amb clau. No obriu a ningú. Us tornaré a trucar quan s’hagi acabat la reunió. Mentrestant, si hi ha alguna amenaça tangible, o qualsevol mena de comunicació més enllà del missatge que ja heu rebut, truqueu-me immediatament. D’acord?

—D’acord.

—Ara et vull preguntar una cosa. Tens accés a la gravació en vídeo de l’entrevista que vas fer a en Jimi Brewster?

—Sí, i tant. En tinc una còpia aquí mateix, a l’iPod.

—La tens aquí?

—Sí.

—Està en un format que puguis enviar-me per correu electrònic?

—Depèn de la grandària màxima dels documents que accepti el teu servidor. Reduiré la resolució per minimitzar l’arxiu i no hi hauria d’haver problemes.

—D’acord, sempre que pugui veure el que miro.

—Vols que te l’enviï ara mateix?

—Sí, sisplau.

—Et puc preguntar per què?

—M’ha sortit el nom d’en Jimi Brewster en un altre context. Una conversa que he tingut amb en Max Clinter. M’agradaria fer-me una idea més clara de qui és.

Quan va penjar, estava entrant a l’aparcament de la central de zona de la policia de l’estat de Nova York. Va passar per davant d’una renglera de cotxes patrulla i es va aturar al costat d’un BMW 640i de color platejat brillant.

Un vehicle de vuitanta-cinc mil dòlars per lluir i impressionar seria una tria qüestionable en un funcionari, però potser tenia sentit en el cas d’un consultor de gran volada que anava pujant de categoria. Fins llavors no se li havia acudit que la Rebecca Holdenfield potser també seria a la reunió. Era la mena de cotxe que feia per ella.

Va mirar el rellotge. Havia arribat cinc minuts d’hora. Podia aprofitar el temps per tornar-li la trucada a la Connie Clarke, amb una excusa sincera per no deixar que s’allargués la conversa si ella li arribava a agafar el telèfon. Mentre buscava el número, un dels Crown Victoria negres de la policia estatal es va aturar al seu costat. La Bullard anava al seient del passatger i l’Andy Clegg conduïa.

La Bullard va fer un gest a en Gurney perquè entrés, assenyalant el seient de darrere del gran sedan. Va fer el que li deien i es va endur el sobre de correu urgent.

La Bullard es va posar a parlar com si hagués pensat meticulosament el que diria.

—Bon dia, Dave. Gràcies per haver vingut amb tan poca antelació. Abans no entrem, voldria que entengués la meva posició. Com ja sap, la unitat d’Auburn del Departament d’Investigació Criminal s’està fent càrrec de l’assassinat de la Ruth Blum. L’assassinat podria estar relacionat amb el cas del Bon Pastor de fa deu anys, i podria no estar-ho. Pot ser que ens trobem davant del mateix criminal, o d’un imitador, o d’alguna tercera opció que encara no està clara.

Per en Gurney, era impossible que hi hagués una «tercera opció», però entenia que la Bullard volgués establir una base lògica tan àmplia com fos possible per conservar el control de la investigació.

—Tinc entès que hi ha una teoria establerta sobre el cas original —va continuar—, i tinc entès que vostè l’ha estat qüestionant activament. Vull que sàpiga que entro a la reunió sense idees predeterminades. No tinc cap interès personal en cap versió concreta de la veritat. Tampoc no m’interessen gens els egos ni els concursos de qui la té més llarga. El que m’interessen són els fets. Els aprecio molt. Li he demanat que sigui amb nosaltres aquest matí perquè vaig tenir la sensació que vostè podia tenir-los la mateixa estima. Alguna pregunta?

Tot sonava igual de directe que la veu clara i enèrgica de la Bullard. Però en Gurney sabia que en realitat la situació tenia un altre nivell. Estava força segur que l’havien convidat perquè la Bullard havia descobert, segurament per mitjà d’en Daker, que havia irritat molt en Trout, i això volia dir que el seu paper no oficial era complicar la dinàmica de la reunió i desequilibrar en Trout. En resum, que era allà per fer de comodí a la mà de la Bullard.

—Alguna pregunta? —va repetir la tinent.

—Només una. Suposo que en Daker li ha ensenyat el perfil que va fer l’FBI del Bon Pastor, oi?

—Sí.

—Què en pensa?

—No n’estic segura.

—Bé.

—Perdoni?

—És senyal que no té idees predeterminades. Ara, abans d’entrar, li he de donar una petita bomba. —Va obrir el sobre de correu urgent que tenia a la falda i després el sobre de dins, i en va treure el missatge—. Aquest matí m’han portat això. Jo ja l’he agafat, però seria millor que no ho toqués ningú més.

La Bullard i en Clegg es van girar una mica més als seients per quedar de cara a ell. Va llegir el missatge en veu alta, a poc a poc. El va tornar a impressionar l’elegància del text, especialment la conclusió: «Amb dimonis als púlpits i els àngels ignorats, pertoca als honestos castigar aquells a qui el món enfollit recompensa». El problema era que expressava amb elegància una emoció, però feia la sensació d’estar completament buit d’emocions.

Quan va haver acabat, el va girar i el va aguantar perquè la Bullard i en Clegg el llegissin. L’expressió de la Bullard desprenia electricitat.

—És l’original? —li va preguntar.

—Un dels dos originals de què tinc constància. L’altre l’ha rebut la Kim Corazon.

La dona va parpellejar ràpidament unes quantes vegades, com si pensés a tota velocitat.

—En farem mitja dotzena de còpies quan siguem a dins, i després posarem l’original en una bossa per a proves per enviar-lo als forenses d’Albany. —Va mirar en Gurney—. Per què vostè?

—Perquè ajudo la Kim Corazon? Perquè vol aturar-la?

Més parpelleig. Va mirar en Clegg.

—Hem d’avisar la gent a qui fa referència en aquest missatge. Tothom que puguem identificar i que encaixi en la seva definició d’enemic. —Va tornar a mirar en Gurney—. Torni-me’l a ensenyar per llegir-lo. —Va repassar ràpidament el text—. Sembla que amenaça tots els familiars de les víctimes originals, els seus fills i les famílies dels seus fills. Necessitem noms, adreces, números de telèfon… i de pressa. Qui pot tenir tot això?

Va mirar de cua d’ull en Clegg.

—Hi havia unes quantes dades i informació de contacte als documents que ens va ensenyar en Daker, però la pregunta seria: fins a quin punt és actual?

—La font més actual és la Kim Corazon —va dir en Gurney—. Ha estat en contacte amb molts d’ells.

—D’acord. Molt bé. Entrem i fem que algú ens hi ajudi. Ara la prioritat és avisar totes les persones que podrien estar en perill, però sense provocar una situació de pànic.

La Bullard va ser la primera a sortir del cotxe i dirigir-se a l’edifici de la central. En Gurney va reconèixer el pas vigorós de la mena de persona a qui les crisis omplen d’energia. Quan estava a punt de passar per les portes de vidre gruixut que duien a la recepció, va veure un SUV fosc que girava per entrar a l’aparcament. La cara magra i sense expressió de darrere el volant pertanyia a l’agent Daker.

Un reflex del vidre ocultava la cara de l’acompanyant d’en Daker. El resultat va ser que en Gurney no podia saber si en Trout l’havia vist i, si l’havia vist, fins a quin punt allò l’havia disgustat.