Amor i odi

En Gurney s’estava guardant el mòbil a la butxaca quan algú va trucar fluixet a la porta de l’estudi. Es va girar i va veure la Kim al llindar.

—Et puc interrompre només un minut?

—Passa. No interromps res.

—Em volia disculpar.

—Per què?

—Per haver anat a fer un volt amb moto amb en Kyle.

—Disculpar-te?

—No ha estat bé. No he estat gens oportuna; sortir a fer un volt amb moto com una ximpleta, quan estan passant coses tan greus. Et deus pensar que sóc una egoista que no té res al cap.

—Esbargir-se una mica enmig d’una situació complicada em sembla molt raonable.

La noia va fer que no amb el cap.

—No crec que hagi estat bé que sortís i em comportés com si no hagués passat res, sobretot si hi ha cap possibilitat que hagin destruït el teu graner per culpa meva.

—Creus que en Robby Meese seria capaç d’una cosa així?

—Hi va haver un temps que hauria dit «ni boja». Ara no n’estic segura. —Semblava confosa i indefensa—. Creus que va ser ell?

En Kyle va aparèixer darrere la noia i es va posar a escoltar, sense dir res.

—Sí i no —va dir en Gurney.

La Kim va assentir amb el cap com si aquella resposta signifiqués més del que significava en realitat.

—T’havia de dir una altra cosa. Espero que tinguis clar que fa una setmana no tenia ni idea que t’estava arrossegant a aquesta situació. En aquest punt, si volguessis plegar ho entendria perfectament i acceptaria la teva decisió.

—Per l’incendi?

—L’incendi més la trampa del soterrani.

En Gurney va somriure.

—Per què et fa gràcia? —va preguntar la Kim, estranyada.

—Aquestes són les raons que fan que no vulgui plegar.

—No ho entenc.

—Com més es complica, més decidit està a resoldre-ho —va intervenir en Kyle.

La Kim es va girar, sobresaltada.

—Per al meu pare, la dificultat és un imant. La impossibilitat és irresistible —va continuar ell.

La noia va mirar en Kyle i després en Gurney.

—Això vol dir que estàs disposat a continuar participant en el meu projecte?

—Almenys fins que haguem entès què passa. Què és el pròxim que has de fer?

—Més reunions. Amb el fill de la Sharon Stone, l’Eric. I amb el fill d’en Bruno Villani, en Paul.

—Quan les has de fer?

—Dissabte.

—Demà?

—No, dis… ostres, demà és dissabte. M’he perdut un dia. Creus que podràs?

—Si no hi ha més sorpreses, sí.

—D’acord. Genial. Hauria d’anar passant. El temps se’m fon als dits. Tan bon punt arribi a casa confirmaré les hores de les entrevistes i et trucaré per donar-te les adreces. Demà ens podem trobar a casa del primer entrevistat. Et sembla bé?

—Tornes al teu pis de Syracuse?

—Necessito roba i altres coses. —Semblava incòmoda—. Segurament no m’hi quedaré a passar la nit.

—Com hi aniràs?

—No els ho has dit? —va dir la Kim, mirant en Kyle.

—Me n’he oblidat. —Va somriure i es va posar vermell—. L’acompanyo a casa.

—Amb la moto.

—Està sortint el sol. Estarem bé.

En Gurney va mirar per la finestra. Els arbres del marge del camp projectaven fines ombres sobre l’herba morta.

—La Madeleine li deixarà un anorac i guants —va afegir en Kyle.

—I el casc?

—En podem recollir un per a ella al poble, al concessionari de Harley. Potser un de negre, de Darth Vader, amb una calavera i uns ossos creuats.

—Ah, gràcies —va dir la Kim, amb una exagerada imitació de sarcasme, clavant-li el dit al braç.

En Gurney volia dir tot de coses, però pensant-ho bé cap li va semblar tan recomanable com el silenci.

—Anem —va dir en Kyle.

La Kim va somriure a en Gurney, tota nerviosa.

—Et trucaré per dir-te quin és el programa d’entrevistes.

Després que marxessin, en Gurney es va repapar a la cadira i va mirar cap al turó, que estava tan immòbil i mut com una fotografia en sèpia. El telèfon fix de l’escriptori va sonar, però ell no va fer cap gest de despenjar-lo. Va tornar a sonar. I va tornar a sonar. La quarta vegada va ser interrompuda en ple timbre, evidentment per la Madeleine, que el va despenjar a la cuina. Va sentir la seva veu, però no distingia el que deia.

Un moment després, va entrar a l’estudi.

—Un tal Trout —va dir baixet, allargant el telèfon a en Gurney—. Com el peix.

Es mig esperava la trucada, però el va sorprendre que arribés tan aviat.

—Sóc en Gurney. —Era la manera com contestava al telèfon a la feina i, un cop jubilat, li costava canviar d’hàbit.

—Bona tarda, senyor Gurney. Sóc en Matthew Trout, agent especial supervisor de l’Agència d’investigació Federal. —Les paraules li sortien de la boca com foc d’artilleria.

—Sí?

—Sóc l’agent encarregat de la investigació de l’assassí múltiple el Bon Pastor. Sé que ja ho sabia. —En vista que en Gurney no deia res, va continuar—. La doctora Holdenfield m’ha informat que vostè i un client seu estan involucrats en aquesta investigació.

En Gurney no va dir res.

—Està d’acord que aquesta és una afirmació precisa?

—No.

—Dispensi?

—M’ha preguntat si la seva afirmació era precisa. Li he dit que no.

—En quin sentit no ho és?

—Ha donat a entendre que una periodista a qui assessoro en qüestions de procediment policial intenta involucrar-se en la seva investigació, i que jo mateix també intento fer-ho. Ambdues afirmacions són falses.

—Potser estic mal informat. Em van dir que havia manifestat un gran interès pel cas.

—Això és cert. El cas em fascina. M’agradaria entendre’l millor. També m’agradaria entendre per què em truca.

Hi va haver un silenci, com si el to brusc d’en Gurney hagués descol·locat en Trout.

—La doctora Holdenfield em va dir que vostè em volia veure.

—Això també és cert. Quin moment seria convenient per a vostè?

—La veritat és que cap. Però que sigui convenient o no és irrellevant. En aquest moment estic de vacances en una casa de la família a les Adirondack. Sap on és el llac Sorrow?

—Sí.

—M’estranya. —Ho va dir en un to esnob i incrèdul—. Hi ha molt poca gent que n’hagi sentit parlar.

—Tinc el cervell ple de dades inútils.

En Trout no va respondre a l’insult poc subtil.

—Pot venir demà a les nou del matí?

—No. I diumenge?

Hi va haver un altre silenci. Quan en Trout finalment va parlar, va ser d’una manera tibada, com si estigués forçant els llavis a somriure per impedir que se li notés la ira a la veu.

—A quina hora del diumenge li aniria bé?

—La que vostè vulgui. Com abans millor.

—Entesos. Passi a les nou.

—Que passi per on?

—No hi ha adreça postal. Esperi un moment i el meu ajudant li donarà indicacions. Li recomano que les apunti, paraula per paraula. Aquí dalt els camins són perillosos, i els llacs, fondos. I molt freds. Li recomano que no es perdi.

L’advertència va ser gairebé còmica.

Gairebé.

Quan va acabar d’apuntar les indicacions per arribar al llac Sorrow i va tornar a la cuina, la Kim i en Kyle ja travessaven el prat sobre la BSA. Un sol pàl·lid s’obria pas entre la nuvolada esqueixada, i el crom de la moto espurnejava.

El cap d’en Gurney es va desbocar en una pauta ramificada d’«i si», interromput pel soroll d’un penjador que va caure al terra de l’entrada.

—Maddie?

—Sí? —Un moment després va aparèixer a la porta, vestida d’una manera més conservadora del normal, és a dir, no tant com un arc iris.

—On vas?

—On creus que puc anar?

—Si ho sabés, no t’ho hauria preguntat.

—Quin dia és avui?

Es va quedar un moment despistat, perquè no n’estava segur.

—Divendres?

—I?

—I? Ah, sí. Una de les teves coses de grup a la consulta.

Se’l va quedar mirant amb una de les seves complexes expressions que semblaven contenir elements de diversió, exasperació, amor, preocupació, tot plegat animat per un ingredient secret que era l’essència de la seva manera de ser.

—Vols que faci alguna gestió amb l’assegurança? —va preguntar—. O ja te n’encarregaràs tu? M’imagino que hem de trucar a algú.

—Sí. Suposo que al nostre agent de la ciutat. Ja ho esbrinaré. —Era una tasca senzilla que li havia passat pel cap i havia oblidat diverses vegades des de la nit anterior—. De fet, ho faré ara, abans que me n’oblidi.

—Passi el que passi, ens en sortirem —va dir ella, amb un somriure—. Ho saps, oi?

En Gurney va deixar les indicacions per arribar al llac Sorrow sobre la taula i va anar a fer-li una abraçada, li va fer un petó a la galta i un al coll, i després la va estrènyer fort. Ella li va tornar l’abraçada, prement el cos contra el d’ell d’una manera que li va fer desitjar que no marxés a treballar.

La Madeleine es va apartar, el va mirar als ulls i va riure, una rialla discreta, un murmuri afectuós. Després es va girar i va travessar el passadís cap a la porta lateral i va anar cap al cotxe.

En Gurney va mirar per la finestra fins que es va perdre de vista.

Va ser llavors que es va fixar en un paperet que algú havia enganxat amb cel·lo a la paret, al costat de l’aparador. Només hi havia una frase curta escrita amb llapis. Es va inclinar i va reconèixer la lletra d’en Kyle.

Deia: «No t’oblidis de mirar la felicitació». A sota hi havia una fletxeta que assenyalava cap a baix. A l’aparador, directament a sota hi havia el sobre blau que estava enganxat al regal d’en Gurney. El blau distintiu de Tiffany’s li va retornar la incòmoda sensació que li provocava la necessitat d’en Kyle de gastar tants diners.

Va obrir el sobre i va treure la felicitació. Era senzilla i elegant, amb només unes paraules davant: «Una melodia especialment per a tu».

Va obrir la targeta, encara esperant que l’aparell incrustat produís una irritant interpretació del «Que siguis molt feliç». Però durant tres o quatre segons no es va sentir res, potser perquè tingués temps de llegir un altre missatge que hi havia a la part de dins: «Pau i joia en el dia del teu aniversari».

I llavors va començar la música, gairebé un minut d’un passatge extraordinàriament melòdic del segment de la Primavera de Les quatre estacions de Vivaldi.

Tenint en compte la poca grandària de l’aparell de so, més petit que una fitxa de pòquer, la qualitat tonal era extraordinària. Però no era la qualitat el que havia deixat en Gurney petrificat, era la vivesa dels records que li va despertar.

En Kyle tenia onze o dotze anys i encara anava cada cap de setmana de casa la seva mare a Long Island al pis d’en Dave i la Madeleine a la ciutat. Començava a manifestar un interès per la mena de música que a l’oïda paterna sonava criminal, crua i del tot estúpida. Per tant, en Gurney va imposar una norma. En Kyle podia sentir la música que volgués sempre que dediqués el mateix temps a un compositor clàssic. Allò va tenir el doble efecte de limitar l’exposició del seu fill a la música espantosa que semblava captivar la seva oïda d’adolescent i exposar-lo a les obres mestres, que d’altra manera no hauria escoltat mai.

L’acord no es va implantar sense tensions ni disputes. Però també va tenir un resultat sorprenent. En Kyle va descobrir que li agradava un dels compositors clàssics que en Gurney va posar a la seva disposició. Li agradava Vivaldi. Li agradaven especialment Les quatre estacions. I de les quatre, la que li agradava més era la Primavera. Escoltar-la va esdevenir el preu que pagava de gust per escoltar la porqueria cacofònica que assegurava que preferia.

I llavors va succeir una cosa, tan gradualment que en Gurney amb prou feines se’n va adonar. En Kyle va començar a escoltar, de tant en tant, no sols Vivaldi, sinó també Haydn, Händel, Mozart, Bach, no com el preu que havia de pagar per escoltar el seu xivarri sinó perquè en tenia ganes.

Anys després, un dia va comentar a la Madeleine, no a en Gurney, que la Primavera li havia obert una porta màgica, i que fer-l’hi escoltar havia estat una de les millors coses que havia fet el seu pare per ell.

En Gurney recordava que la Madeleine li havia transmès el comentari. Recordava que estrany que l’havia fet sentir. Content, per descomptat, d’haver fet alguna cosa que generés una reacció tan positiva. Però també trist que hagués estat una cosa tan petita, una cosa que li havia exigit tan poc. Es preguntava si la raó que ocupés un lloc tan prominent al cap del seu fill era que tenia tan pocs gestos paternals amb els quals competir.

Mentre subjectava la targeta oberta a la mà, mentre la preciosa melodia s’esllanguia, el va abassegar la mateixa col·lisió d’emocions. Se li va emboirar la visió i es va adonar, alarmat, que tornava a estar a punt de plorar.

«Què dimonis em passa? Per l’amor de Déu, Gurney, asserena’t!».

Va anar a l’aigüera i es va eixugar els ulls com va poder amb paper de cuina. Va pensar que havia estat a punt de plorar més vegades en els últims dos mesos que en tots els anys de la seva vida adulta.

Havia de fer alguna cosa, la que fos. Activitat. Moviment. Resolució.

El primer que li va passar pel cap va ser fer un inventari dels objectes més importants perduts a l’incendi. Segur que la companyia d’assegurances els demanaria una llista.

No li venia de gust, però va fer un esforç. Va agafar un quadern i un bolígraf de la taula de l’estudi, va pujar al cotxe i va anar fins a les ruïnes socarrimades del graner.

Quan va baixar del cotxe, l’olor agra de les cendres molles li va fer arrufar el nas. D’algun lloc carretera avall sortia l’esgarip intermitent d’una serra de cadena.

Una mica a contracor, es va acostar a les piles de taulons cremats que hi havia dins de l’armadura torta, però encara dreta, del graner. A la zona on abans hi havia els caiacs groc brillant sobre un parell de cavallets hi havia una massa amorfa marronosa, amb bombolles i endurida, del material que estiguessin fets els caiacs. No els trobaria gaire a faltar, però sabia que la Madeleine sí, i que sortir al riu, remar sota un cel estiuenc, era un dels seus plaers més estimats. Veure les petites embarcacions destruïdes, reduïdes a una pasta petroquímica solidificada, l’entristia i l’enrabiava. La visió de la bicicleta de la seva dona va ser pitjor. Les rodes, el seient i els cables s’havien fos. Els radis estaven torçats.

Va fer un esforç per moure’s a poc a poc pel desagradable escenari amb el quadern i el bolígraf, prenent notes de les pèrdues en eines i equipament. Quan va acabar, es va girar fastiguejat i va tornar al cotxe.

Tenia el cap ple de preguntes. La majoria es reduïen a un interrogant: per què?

Cap de les hipòtesis suggerides era convincent.

La menys convincent de totes era la teoria del caçador enrabiat. El paisatge dels voltants estava ple de rètols de «Prohibit caçar», però no estava ple de graners cremats.

Si no, què podia ser?

Un error d’un piròman que s’havia equivocat d’objectiu? Un piròman embogit desitjós només de veure cremar alguna cosa? Vandalisme adolescent sense sentit? Un enemic del passat d’en Gurney a les forces de l’ordre, que posava en pràctica una fantasia de venjança?

O tenia alguna cosa a veure amb la Kim i en Robby Meese i Els orfes de l’assassinat? El piròman era el xiuxiuejador del soterrani?

«Deixa el dimoni en pau». Si aquella citació s’havia pres d’un conte que el pare de la Kim li explicava quan era petita, com deia ella, aleshores l’advertència havia d’anar dirigida a ella. Només podia tenir un significat especial per a ella. Per què l’hi havia xiuxiuejat a en Gurney?

Podia ser que l’intrús es pensés que era la Kim, la que havia caigut?

Un error així semblava gairebé impossible. Quan va caure, el primer que va sentir va ser la veu de la Kim al petit replà de dalt de l’escala, cridant i repetint el seu nom frenèticament, i després el so dels seus passos corrent a buscar la llanterna. Va ser després d’això, quan estava estirat a terra, que va sentir, molt a prop, la sinistra veu xiuxiuejada, la veu d’algú que en aquell moment havia de saber que no parlava a la Kim.

Però si sabia que la persona de terra no era la Kim, llavors per què…?

La resposta va colpir en Gurney com una bufetada a la cara.

Més exactament, el va colpir com la melodia nítida d’un concert per a violí de Vivaldi.

Va tornar a la casa amb tantes presses que va ficar dues vegades el cotxe en caus de marmota.

Va anar directament a buscar la seva targeta de felicitació musical, va mirar darrere i va veure el que esperava veure, el nom d’una empresa i un lloc web: KustomKardz.com.

Un minut després estava buscant el web amb el portàtil. Kustom Kardz es dedicava al negoci de proporcionar precisament allò: felicitacions personalitzades, amb un aparell reproductor digital incrustat que funcionava amb una pila, «amb la melodia que triï entre més de cent de les composicions clàssiques i les cançons folklòriques tradicionals més apreciades del món».

A més de l’enllaç «Contacta amb nosaltres» al correu electrònic de la pàgina, hi havia un número 800 al qual va trucar en Gurney. Només tenia una pregunta per al representant del servei al client. En lloc de personalitzar el xip reproductor amb una peça de música, es podia personalitzar amb unes paraules?

La resposta va ser que sí, que per descomptat. Només calia gravar el missatge, que es podia fer per telèfon, traslladar-lo al format d’àudio correcte i descarregar-lo a l’aparell.

Tenia dues preguntes més, si era tan amable. Quines eren les opcions per engegar l’aparell si no s’utilitzava dins d’una felicitació?

I quin temps d’espera es podia introduir a l’aparell entre el moment que s’engegava i es reproduïa?

L’operadora li va explicar que es podia engegar de diferents maneres: per pressió, deixant anar la pressió, fins i tot amb un so, com els interruptors de la llum que responen a les picades de mans. Altres possibilitats s’havien de discutir amb el senyor Emtar Gumadin, el seu guru de la tecnologia.

Una última pregunta. Algú que coneixia havia rebut una interessant carta parlant que deia: «Deixa el dimoni en pau». Era possible que Kustom Kard hagués processat aquell missatge concret en un dels seus xips sonors?

L’operadora creia que no, però si en Gurney volia esperar un moment, ho consultaria amb l’Emtar.

Al cap d’un parell de minuts va tornar per dir que ningú no recordava res d’allò, si no era que en Gurney es referia a una cançó de bressol que començava «Dorm, infant, dorm en pau…».

La seva empresa tenia molta competència?

Malauradament, sí. El cost de la tecnologia havia baixat i el seu ús s’havia expandit.

Tan bon punt en Gurney va penjar, va trucar a en Kyle. No esperava que li sortís res més que la bústia de veu perquè s’imaginava que la BSA estaria corrent per la I-88 i no era probable, ni tan sols en un jove impacient de vint-i-sis anys, que es tragués el mòbil de la butxaca sobre una moto que circulava a tota velocitat.

Però, com si volgués demostrar-li la futilitat de les expectatives, en Kyle va contestar immediatament.

—Ei, pare, què hi ha?

—On ets?

—En una estació de servei de la interestatal. Crec que el poble es diu Afton.

—M’alegro que m’hagis contestat. M’agradaria que em fessis un favor quan arribeu al pis de la Kim a Syracuse. Aquella veu que vaig sentir al soterrani. Crec que va ser una gravació, segurament en un aparell reproductor en miniatura, alguna cosa com la de la felicitació que m’has regalat.

—Ostres. Com se t’ha acudit?

—La felicitació m’ha donat la idea. Vull que facis el següent: quan arribis al pis, baixa al soterrani, si funcionen els llums i no hi ha senyal de cap intrús. Mira pels voltants de l’escala a veure si hi ha llocs on es pugui amagar una coseta de la mida d’una moneda de cinquanta centaus. A prop del peu de l’escala. La veu que vaig sentir sens dubte era a pocs pams d’on vaig caure.

—Com d’amagat creus que estarà? Vull dir que perquè se sentís clarament…

—Tens raó, no podia estar incrustat a la paret, però podia ser en un forat poc fondo, potser tapat amb paper o amb una tela pintada que dissimulés la paret, alguna cosa així.

—Però a terra no, oi?

—No, la veu venia de dalt, com si algú estigués inclinat a sobre meu.

—Podria ser a l’escala mateix?

—Sí, podria ser.

—D’acord. Ostres! Anem tirant. Et trucaré de seguida que arribem.

—No corris. Mitja hora més o menys no canviarà res.

—Ja. —Va callar un moment—. Que… que t’ha agradat la felicitació?

—Què? Sí, i tant. Sí, molt. Gràcies.

—Has reconegut allò de la Primavera?

—És clar que sí.

—D’acord. Que bé. Ja et trucaré.

Per impedir que «allò de la Primavera» i els records l’arrosseguessin a un fangar emocional, en Gurney va buscar alguna cosa per fer fins que en Kyle li truqués.

«No paris».

Va anar a l’arxivador de l’estudi, va buscar el telèfon de l’agent d’assegurances i li va telefonar. Després de donar-li diverses opcions, el sistema de contestador automatitzat li va donar un altre telèfon per trucar «per informar d’un accident, incendi o altra pèrdua coberta per la vostra pòlissa de la llar».

Quan estava a punt de marcar el nou número, el telèfon li va sonar a la mà. Va mirar l’identificador de la pantalla i va veure que era en Hardwick. Va dubtar si contestar durant tres segons i va decidir que la trucada a la companyia d’assegurances podia esperar.

Tan bon punt va prémer la tecla, en Hardwick va començar a parlar.

—Merda, Gurney, tot el que demanes és una cabronada, no sé si n’ets conscient.

—He pensat que l’exercici t’aniria bé per treure’t la mandra.

—Ho necessito tant com una dieta vegana.

—Què m’has de dir, a més d’estupideses?

En Hardwick es va escurar la gola amb la seva meticulositat habitual.

—La major part de les notes de les autòpsies originals estan massa arxivades perquè les pugui aconseguir avui. Com t’havia dit, és un favor brutal…

—Ja m’ho has dit, Jack. La qüestió és què has trobat.

—Recordes un tal Wally Thrasher?

—El forense del cas Mellery?

—El mateix. Un cabronàs arrogant i pedant.

—Com un que jo conec.

—Vés a cagar. Entre les seves moltes qualitats, en Wally és obsessiu compulsivament organitzat. I resulta que va fer l’autòpsia de l’agent immobiliària espaterrant.

—La Sharon Stone?

—La mateixa.

—I?

—Diana.

—Vols dir que…

—La ferida d’entrada era al centre just del costat del cap. Exactament al puto centre. La ferida de sortida ja és una altra cosa. No és fàcil trobar el centre d’una cosa quan no en queda res per trobar-li el centre.

—El que importa és la ferida d’entrada.

—Correcte. O sigui que ja tens les dues dianes que ja sabies, més una altra. Creus que n’hi ha prou per demostrar la genialitat que sigui que volies demostrar?

—Podria ser. T’agraeixo la informació.

—Existeixo només per servir.

La comunicació es va tallar.