Un punt de vista espectacularment diferent

Al final del passeig de la casa de l’Sterne, la Kim va parar el cotxe abans d’entrar a la carretera, encara que no hi hagués gens de trànsit.

—Abans que m’ho preguntis —va anunciar, en to de confessió—, la resposta és sí. Quan vaig quedar amb ell li vaig dir que vindries amb mi. Li vaig donar l’enllaç amb l’article de la Connie.

En Gurney no va dir res.

—Estàs enfadat amb mi per haver fet això?

—Em sento com si fos al mig d’una excavació arqueològica.

—Què vols dir?

—Van sorgint fragments i peces de la situació. A veure que sortirà ara.

—Ara no sortirà res. Que jo sàpiga. La teva feina era així?

—Com?

—Una excavació arqueològica.

—En cert sentit, sí.

De fet era una imatge que se li havia ocorregut sovint: desenterrar les peces del trencaclosques, exposar-les, estudiar-ne les formes i les textures, mirar d’encaixar-les, buscar els patrons. De tant en tant, hi podies dedicar temps. Més sovint, t’havies de bellugar de pressa: en un cas d’assassí en sèrie, per exemple, quan el retard en les troballes i en la interpretació de les peces podia representar més assassinats, més horror.

La Kim va treure el mòbil, el va mirar i va mirar en Gurney.

—Escolta, com que no són ni les tres, pensava que… m’acompanyaries a una altra reunió abans que et porti a casa? —Abans que pogués contestar, va afegir ràpidament—: Ens ve de camí, o sigui que no t’entretindrà gaire més temps del compte.

—He de ser a casa a les sis. —No era del tot veritat, però volia marcar un límit.

—No crec que arribem tan tard. —Va marcar un número i es va posar el telèfon a l’orella, esperant—. Roberta? Sóc la Kim Corazon.

Passat un minut i després d’una conversa brevíssima, la Kim va donar les gràcies i van continuar el viatge.

—Ha sonat fàcil —va dir en Gurney.

—La Roberta està encantada amb la idea del documental des que l’hi vaig plantejar. No és vergonyosa amb els seus sentiments ni amb les seves opinions. Amb la possible excepció d’en Jimi Brewster, és la participant més agressiva.

La Roberta Rotker vivia als afores del poble de Peacock en una casa de totxo que semblava una fortalesa. Estava construïda al bell mig d’un camp de cultiu que s’havia segat perquè semblés gespa. No hi havia arbres, ni bardisses ni cap mena de plantació. La propietat estava envoltada d’una tanca reixada de dos metres d’alçària. Hi havia càmeres de seguretat muntades sobre estaques a intervals regulars per la part de dins de la tanca. El gruixut reixat de l’entrada era dels que lliscaven sobre unes guies i es controlava elèctricament des de la casa.

Quan van arribar al davant, la porta es va obrir. Un camí estret de macadam conduïa a una zona d’aparcament també de macadam davant d’un garatge de totxo de tres places. El lloc tenia una aura institucional, com una mena de casa segura en mans d’una agència governamental. En Gurney va comptar quatre càmeres de seguretat més; dues a les dues cantonades del garatge, dues sota els alerons de la casa.

La dona que va obrir la porta semblava tan crua com la casa. Portava una camisa de treball de quadres i uns pantalons de sarga foscos. El tall curt dels cabells ros fosc emfatitzava la seva òbvia falta d’interès per l’aspecte. La mirada que va fixar sobre en Gurney era poc acollidora i penetrant. Li va recordar un policia: una impressió reforçada per la pistola Sig Sauer 9 mil·límetres que portava en una funda penjada del cinturó.

Va donar la mà a la Kim amb la fermesa que sovint adopten les dones que treballen en professions tradicionalment masculines. Després que la Kim presentés en Gurney i expliqués la seva presència com a «assessor» del projecte, la Roberta Rotker li va fer un cop de cap sec, es va enretirar i els va convidar a entrar.

Estructuralment, era una casa colonial simètrica tradicional, però l’entrada en si estava completament buida, era un passadís buit que portava de la porta principal a la porta de darrere. A l’esquerra hi havia dues portes i unes escales; a la dreta hi havia tres portes, totes tancades. No era una casa que proporcionés informació fàcilment.

Mentre la dona acompanyava en Gurney i la Kim per la primera porta de la dreta cap a una sala moblada mínimament, ell va preguntar:

—Pertany a les forces de l’ordre?

La Roberta Rotker no va contestar fins que no va haver tancat la porta rotundament.

—Ja hi pot pujar de peus —va dir.

Era una resposta poc habitual.

—El que volia dir era si treballa per a algun cos de les forces de l’ordre.

—Per què li interessa en què treballo?

—Només sentia curiositat per saber si l’arma que porta és un requisit de la feina o una preferència personal —va explicar en Gurney, amb un somriure conciliador.

—És una distinció inútil. La resposta és una mica de tot. Posin-se còmodes. —Va assenyalar un sofà dur que a en Gurney li va recordar el de la sala d’espera del consultori on la Madeleine treballava tres dies a la setmana. Quan ell i la Kim van estar asseguts, la Rotker va continuar—: És una preferència personal perquè em fa sentir millor. I també és un requisit, imposat per l’estat del món en què vivim. Crec que és l’obligació d’un ciutadà responsable reaccionar davant de la realitat. Satisfà això la seva curiositat?

—En part.

El va mirar fixament.

—Estem en guerra, inspector. En guerra amb persones que no tenen el nostre sentit del bé i el mal. Si no els eliminem nosaltres, ens eliminen ells a nosaltres. És la realitat.

En Gurney va reflexionar, per enèsima vegada en la seva vida, que l’emoció creava la seva pròpia lògica i que la ira era invariablement la mare de la certesa. Era sens dubte una de les grans ironies de la naturalesa humana que quan les nostres passions ens desorienten més greument estem més convençuts de veure les coses amb claredat.

—Era policia —va continuar la Rotke—. O sigui que sap de què parlo. Vivim en un món en què brillar és car i la vida no val res.

Aquest lúgubre resum va imposar un silenci, que la Kim va trencar amb una animació que sonava falsa.

—Ara que hi penso, volia parlar a en Dave de la teva galeria de tir. Potser l’hi voldries ensenyar. Segur que li encantarà.

—Per què no? —va dir la Rotker, sense dubtar ni entusiasmar-se—. Som-hi.

Els va portar pel passadís cap a la porta de darrere. A fora, una gossera recorria tota la longitud de la casa. Quatre rottweilers musculosos es van llançar a bordar amb fúria fins que la seva mestressa va donar una ordre en alemany i van callar en sec.

Més enllà de la gossera, en un camp de darrere la casa, una construcció estreta i sense finestres s’estenia cap a la tanca posterior. La Rotker va obrir la porta de metall i va encendre el llum. A dins hi havia una senzilla galeria de tir de pistola amb una única posició de tir i un blanc motoritzat.

La dona va anar cap a l’extrem més proper d’una taula que li arribava a la cintura i va aixecar el dit buscant un interruptor a la paret. Un paper nou amb un blanc amb la imatge estilitzada d’un home, que ja estava penjat d’un cable, va començar a lliscar per la galeria. Es va aturar a la marca dels set metres.

—Li ve de gust, inspector?

—Prefereixo mirar —va dir ell, amb un somriure—. Tinc la intuïció que és bona.

Ella li va tornar el somriure, amb fredor.

—Prou bona per a la majoria de situacions.

Va tornar a posar el dit sobre l’interruptor de la paret i el blanc es va moure més enrere. Es va aturar a la marca final dels quinze metres. Va agafar protectors per a les orelles i ulleres de seguretat d’un ganxo del costat de l’interruptor i se’ls va posar, mirant en Gurney i la Kim tota l’estona.

—No en tinc més, ho sento. Normalment no tinc públic.

Va desenfundar la Sig, va comprovar el carregador, va treure el fiador i es va quedar un moment immòbil, amb el cap abaixat, com un saltador olímpic abans del moment crucial. Llavors va fer una cosa que en Gurney va saber que li quedaria gravada per a tota la vida.

Va cridar, amb un soroll rabiós i bestial que va convertir els sons inicials en un llamp que va esquinçar la sala més que en una expressió verbal. El que va cridar va ser «cabró!», i mentre cridava va aixecar la pistola en un moviment sobtat i, sense que semblés que apuntava, va disparar tot un carregador de quinze bales en un temps que a en Gurney li va semblar inferior a quatre segons.

Llavors va abaixar la pistola a poc a poc i la va deixar sobre la taula, es va treure les ulleres de seguretat i els protectors auditius i els va penjar pulcrament a la paret. Va aixecar la mà cap a l’interruptor i el blanc va lliscar des del fons de la galeria de tir fins a la taula. El va despenjar amb compte i el va girar, somrient plàcidament, amb un absolut domini de si mateixa.

Va allargar el blanc a en Gurney perquè l’inspeccionés. La zona normal per fer punteria, el centre del cos, estava intacta. De fet, no hi havia cap forat de bala en el perfil de forma humana, excepte en un lloc.

El centre del front havia desaparegut.